Aquesta setmana passaran coses. Segurament, es farà la DI. I, segurament també, l’Estat espanyol aplicarà el 155. El famós, boirós, amenaçant article 155 de la constitució espanyola. Abans, però, des d’allà ens arriben tot de discursos esgarrifosos, catastrofistes i tremends. Fins i tot es veu que han pensat en posar un virrei a Catalunya, per tal de coordinar allò que des dels ministerios de la capital de l’Altiplà decidisquen que han de fer, llegir, escoltar i no fer els habitants rebels d’aquella part de la península que s’han revoltat. I tancaran TV3, o la faran ser igual que TVE. I es faran amb el control dels mossos. I destituiran al Govern. I ens cauran al damunt totes les plagues bíbliques. Des de fora, els ajuden els editorials de diaris com Le Monde o la declaració, sempre pintoresca del portaveu de la Comissió Europea. Abans o després, sempre apareix allò de “encara no ha passat res irremeiable”. De la propaganda dels mitjans espanyols millor no parlar-ne.
Tot plegat, sembla voler fer por. Espantar. Com ho pretenia l’actuació de la policia el passat dia 1 d’octubre. Des d’aquell dia, ja no els anomene “piolins”. Bromes amb aquesta mena de persones, les justes. El problema sembla ser que els catalans no s’acaben d’espantar. Que es mantenen ferms en el seu propòsit. I que per més propaganda catastrofista que se’ls aboque al damunt, sembla que tenim altres informacions que no són tan dolentes. Venen d’Eslovènia, de Bèlgica, de molts parlamentaris europeus, de la pròpia ONU, d’organitzacions humanitàries, de la BBC, de Bloomberg i de molts altres llocs.
Pot ser aquest discurs de la por vol ocultar una altra por. Perquè està clar que la supervivència d’Espanya sense Catalunya és més que problemàtica. Que la prima de risc està pujant. Que la UE amaga un govern de les grans corporacions per damunt de democràcies, drets civils dels ciutadans i altres foteses. I els catalans, com passava en aquell petit poblet a un racó de la Gàl·lia, amenacen amb deixar al descobert moltes mancances d’aquesta pretesa societat del benestar que està desapareixent com un terròs de sucre en aigua calenta. Veges que el seu discurs no reflectisca la por, l’autèntic espant que tenen els poderosos d’Europa que veuen trontollar les bases d’un sistema que els permet viure massa bé a canvi que la resta de ciutadans vivim pitjor.
En qualsevol cas, el pitjor moment d’un embaràs, és el part. És, sempre, l’episodi més traumàtic de tots. I té molt risc. Però és l’únic camí per arribar a la vida. I els mamífers en general i els humans en particular, abans que tot som això: mamífers. I sembla que la República Catalana està a punt de nàixer. Ja sembla que estem de part. Cal empassar-se els nervis i actuar en cada moment amb la perícia que tenen els bons tocòlegs i les bones comares. Una vegada passat el mal tràngol, tothom n’està molt satisfet, de veure el nadó. Especialment, la mare, que és qui s’ha jugat la vida per ell. En el nostre cas, la societat catalana en general.
De tots els qui fan prediccions de mal averany abans del part, l’endemà ningú se’n recorda. Com ha de ser.
Llarga vida a la nova criatura que està a punt de nàixer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!