La pensada.

Fins al primer d’octubre, a la Plana, com a mínim en els cercles als quals tinc accés, molt poca gent en parlava sobre la independència de Catalunya. Des d’aquell dia, però, tot s’ha precipitat. Ara, tothom vol dir la seua. S’hi veuen moltes banderes espanyoles penjades als balcons (a València moltes més que per ací). Les agressions als participants en la manifestació del 9 d’octubre també han sigut molt sonades, així com la tèbia (per dir-ho d’alguna manera) reacció del delegat del govern de Madrid. Al meu poble, a Vila-real, l’ajuntament (PSOE) ha organitzat una jura de bandera per a la setmana que ve i es veu que les previsions s’han desbordat, al temps que hi ha gent que diu que no en vol saber res. Però el que més m’ha sorprès de tot és la reacció en contra de la independència de molta gent aparentment sensata. Persones completament normals que, tot d’una, es mostren disposats quasi a acabar amb aquells catalans irredempts que amenacen amb anar-se’n. Per descomptat, no tenen cap argument de pes per recolzar la seua posició, més enllà d’aquell segons el qual el referèndum era il·legal. Però la seua vehemència quasi fa por.

Per això fa dies que li done voltes a una idea. Quan es pensa serenament en aquest revifar d’actituds clarament feixistes, tothom en parla del franquisme latent en capes amples de la societat. I de què mai s’han passat comptes amb els responsables de la dictadura, que si l’Audiència Nacional és l’hereva del Tribunal de Orden Público, que si aquest jutge, aquell fiscal o el germà d’aquell que ara és coronel de la Guàrdia Civil. I tot sembla reduir-se al franquisme, que encara no se n’ha anat. Però la meua idea és inquietant. Perquè la dictadura de Franco va durar quaranta anys. I la transició posterior ja en du quaranta més. Però la Dictadura apareix després d’un període molt curt de República (amb bienni negre inclòs) que apareix després de la dictadura de Primo de Rivera, que apareix com a conseqüència de la desfeta de la guerra del Rif, que ve poc després de la desfeta de Cuba i Filipines, que ve després de… I així, successivament. I ara es veu que allò que s’anomenen “esquerres”, com el PSOE, només semblen uns escolanets per a la dreta més rància imaginable.

I si Franco, més que un dictador, només hagués estat un general espanyol? Vull dir; que la societat espanyola és així. Monolítica, orgullosa de la seua falta de coneixements de cap llengua que no siga la “seua”. Ben satisfeta de no tindre cap importància en la Ciència. Intolerant amb tot aquell que no siga com ells. Beata, en el pitjor sentit de la paraula. Sense sentit de l’humor. Llavors, Franco no hauria estat una anomalia, sinó una etapa més de la seua història.

Disculpeu-me, però ho volia escriure. És un pensament que m’inquieta.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *