Des de la Plana

Ha sigut un cap de setmana llarg. Molt llarg. Però, malgrat el cansament, estic content. Molt content. El dissabte, havia d’anar a Catalunya. Això fa molt que ho sabia, perquè es casava un familiar. De manera que jo sabia que, just per al final de setembre, estaria allà. I com l’esdeveniment era per la nit, el diumenge em quedaria a dinar a Barcelona. I sabia que veuria votar la gent, els col·legis, que podria arribar fins al davant mateix de les urnes. Que xerraria amb familiars, amics i coneguts. I amb desconeguts, també.

Però he de reconèixer que no m’esperava el que he viscut. Ni de bon tros. Només em sap greu perquè el mateix divendres, en acomiadar-me d’un amic i professor suís, que se n’anava a Barcelona amb un grup d’alumnes li vaig gairebé assegurar que el diumenge tot estaria tranquil, per allà. I ahir vaig passar por, també per ells.

D’entrada, quan vaig arribar el dissabte a l’hotel, a una ciutat del Vallés, ja era tard. I varem veure que, just al davant hi havia una escola. Ens vam acostar i ens va eixir a rebre un xicot jove. Dins, al pati, hi havia unes quantes taules parades i un grup de persones. Passaven l’estona com podien. Els varem animar i vam anar a descansar una mica.

El diumenge molt d’hora, vam tornar al col·legi. Ara hi havia molta més gent, però l’ambient era de molta tranquil·litat. Preguntàvem, però ningú sabia què passaria, encara. De sobte, van aparèixer els mossos. Dos. Un mosso i una mossa. Tothom els va aplaudir. Van eixir dos persones, van xerrar amb ells una estona i, desprès, van tornar. Més aplaudiments. Però de seguida que els mossos van arribar a la porta del pati, tothom es va arrenglerar davant la porta de l’edifici. Tothom. I jo vaig pensar que eren una gent molt disciplinada. I això és difícil d’aconseguir. Ens van dir que les urnes ja eren dintre. I algú va dir que els primers de la cua, que es va organitzar de seguida, en ziga-zaga, constituirien la mesa. Aplaudiments.

En aquell moment, vam anar a deixar l’hotel. Però, quasi per casualitat, vam engegar el televisor. TV3. Al País Valencià no ens la deixen veure. Encara no, els de «l’equidistància». I varem veure l’espectacle espantós de Sant Julià de Ramis. Els colps de mall contra els vidres, l’entrada d’unes forces d’ocupació amb una brutalitat innecessària. Vam veure, i fou la primera imatge, la resistència pacífica, heroica, de la gent, que només alçava les mans i era atonyinada sense cap mirament. Dones, gent major, vells i joves. Més de vuit-cents ferits, al final de la jornada. Es veu que un parell, de gravetat. Les imatges, impressionants, recordaven aquelles pel·lícules de la sèrie Star Wars, quan les forces de l’Imperi fosc semblaven invencibles.

Però segons avançava el dia i la pluja no deixava Barcelona, vaig anar a veure diferents col·legis electorals. Vaig acompanyar-hi familiars. Les cues eren llargues, al carrer. El sistema informàtic no funcionava. La votació estava interrompuda. Però les persones s’hi esperaven, amb una paciència a prova de bomba. Molts no tenien paraigua, però ningú es queixava. Per les cues, anava corrent, una rere l’altra, la brama: «la policia està a dues cantonades»; «han entrat al col·legi tal», «heu vist les imatges de La España Industrial?».

I, malgrat la por, l’oratge i la lentitud, la gent s’esperava i s’esperava. I pel carrer passaven cotxes, furgonetes, motos, taxis. I gairebé tots feien sonar les botzines, per donar ànims. I saludaven amb quatre dits com quatre barres. I els de la cua retornàvem la salutació. Les hores anaven escolant-se i les urnes apareixien i desapareixien, allà on era menester. I la gent les defensava amb els seus cossos. Des d’allà, un no n’acaba de ser conscient, però estàvem al bell mig d’una revolució total. Mentre les autoritats espanyoles anaven aconseguint que l’internet funcionés malament o directament no anés, anaven apareixent sistemes alternatius. I hi havia furgonetes als carrers propers amb una gran antena parabòlica al damunt. A mitja vesprada ja es votava amb normalitat, però encara hi havia por. Por que tornaren a l’hora del tancament per tal de segrestar la voluntat del poble. Els editorials dels mitjans estrangers eren, són, demolidors. Però a ningú ens semblava que n’hi hagués prou. Era tan fort, el que estava passant!

Recorde que, per la vesprada, varem avançar per la vorera a una dona major. Duia un abric blau, s’ajudava amb un bastó i no duia paraigua. I varem pensar:

On anirà aquesta dona, sola, a aquestes hores?

En eixir del col·legi electoral, uns minuts després, ella hi arribava. Era molt gran. I li costava molt caminar. Ja no tenia dents. Però tan bon punt va travessar el llindar de la porta del col·legi el seu rostre es va il·luminar amb un somriure encantador. D’orella a orella. Un somriure preciós. De joveneta de quinze anys. Algú li va oferir paperetes i ella de seguida va allargar la mà, però sense deixar d’avançar cap a les urnes, que estaven més al fons.

Llavors vaig estar segur de la victòria inapel·lable del Poble Català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!