Danys col·laterals.

Avui dissabte, a Cullera hi havia una trobada d’escriptors. L’objectiu era xerrar, dinar un suquet de peix, llegir uns contes o poemes que havíem preparat i tornar cap a casa. Però clar; amb tot el què està passant al Principat, l’acte s’ha desconvocat. I quan he arribat a Cullera i he trobat el restaurant, un lloc preciós a la vora de la platja, he descobert que no només s’havia anul·lat la trobada, sinó que  ningú m’havia avisat. De manera que allà em teniu. A l’hora de dinar, lluny de casa i amb el problema afegit que el restaurant estava ple a vessar. Evidentment, jo m’acabava de convertir en un dany col·lateral dels darrers esdeveniments de Catalunya. Afortunadament, el propietari se n’ha fet càrrec de nosaltres i del nostre problema. Ens ha oferit, després de mirar com s’ho podria fer, una taula, i ens ha donat a dinar. Arròs del senyoret. Cavallers. L’arròs del senyoret de “La mar salà” de Cullera és per a tastar-lo.

De passada, jo havia preparat un conte, ara fa uns dies. Abans que comencés el mambo, però no gaire abans. I ara us l’envie. Però per si de cas no el voleu llegir, us l’explique. Hi apareixen dos personatges. Un pescador aficionat, que caça peixos amb un fusell de pesca submarina i un peix. I cadascú fa el seu paper. Una mica com passa ara. Hi ha el Poble Català, que està al carrer, i hi arriben els pescadors per a veure si els aconsegueixen enxampar.

En tot cas, si us ve de gust llegir-lo, us el deixe ací:

Marcial.

Marcial era un home feliç. Home ben considerat en el seu treball, feliç,ment casat i amb dues filles que eren dos veritables sols, com ell mateix repetia cada vegada que en tenia ocasió. Tenia la sort de tindre un ofici que li deixava força temps lliure.

I encara més. La seua sort arribava fins el punt de poder dedicar una bona part d’aquest temps a les seues dues grans aficions. La pesca submarina i la cuina i la gastronomia. Evidentment, amb tanta felicitat, no podia estar gaire prim, però fins ací li arribava la ventura. La seua naturalesa l’ajudava i mantenia tots els paràmetres de les anàlisis sota control. Ni una mínima pujada de colesterol, havia patit en els seus quaranta-tres anys de vida. Rialler de mena, aquella vesprada li va anunciar a Roser, l’esposa:

– Aquesta vesprada aniré a pescar una estona, que demà anem amb els amics a fer un bon suquet de rap.

– Ves amb compte, que ara l’aigua ja està molt gelada.

Li respongué ella. Roser sempre patia per si li passava alguna cosa; però en realitat n’estava molt tranquil·la. Sabia que ell sempre era prudent.

Ja feia molts anys que l’havien d’haver enxampat, però havia tingut sort. Sort i l’astúcia que dóna l’experiència i els anys. Perquè sempre havia aconseguit esquivar aquells que l’anaven a caçar. I per això, també, s’havia pogut fer tan gros. Tots els altres de la seua espècie eren molt més petits que ell. I alguns l’observaven amb molta atenció, mentre desplegava les seues tècniques de cacera; i també d’ocultació. Perquè la seua principal arma, era aconseguir passar inadvertit.

Marcial, amb el seu vestit de neoprè i el seu fusell submarí, nadava buscant qualsevol presa que s’arrossegués per damunt les roques del fons. Ací i allà hi havia algun peixet, però res d’importància. No pagava la pena.

Només hi ha algues. Poca cosa pescaré, avui.

Va pensar. I, de sobte, la intuir, més que veure, un moviment cap a la seua esquerra. De seguida hi va posar tota l’atenció.

Sembla algun peix més gros que s’ha ocultat en aquella escletxa, entre els dues roques.

Va pensar, just abans de submergir-se per encalçar aquella presumpta presa. Semblava un peix de bona mida, que vagarejava a la vora d’una roca plena d’algues i anemones. Fins i tot un eriç, tenia. Marcial s’hi va apropar. L’animalet semblava que es volia amagar però no ho acabava de fer. Va preparar el fusell per tal de travessar-lo amb l’arpó i…

Quan va arribar el moment exacte, va obrir molt ràpidament la boca i va llençar cap avant les mandíbules. Amb això, va provocar un violent corrent que va xuclar la presa. Aquesta vegada, com que era molt grossa, li va costar d’empassar, però no hi havia problema. Una vegada enganxada amb les seues dents esmolades, no tenia cap possibilitat d’escapar-se.

Els amics, aquella vesprada, van esperar en va a Marcial. Van acabar preparant una altra menja, atès que no els va dur el peix de roca per a fer el brou. I de l’enorme rap, encara és l’hora que se’n sàpiga res concret. Encara deu esperar les seues preses ben camuflat al fons. Fins i tot de prop, sembla una roca quasi plana.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *