Tercer dia de Mambo.

Avui, divendres vint-i-dos de setembre, és el tercer dia de mobilitzacions, provocacions, decisions sense massa fonament legal, amenaces amb tota mena de penes de l’infern per part de la colla d’histèrics que estan atrinxerats allà a Madrid i de passejades de les forces antidisturbis que es veuen obligades a escoltar cançons, a rebre flors i a passar calor. Amb tot l’equipament que duen, deuen de passar-ne molta. I també ens hem assabentat, que ells mateixos ho han dit, que s’hi han d’estar quinze dies i que les cabines que els ha proporcionat la superioritat són minúscules, interiors i, segurament incòmodes. Ahir ja vam saber que el menjar és dolent i escàs. Paciència, que només els resten dotze dies.

D’altra banda, el jutge de setanta anys que ocupava accidentalment el jutjat número tretze de Barcelona el dimecres passat, el mateix que es veu que va desencadenar tot el sidral que hi ha armat, ha deixat en llibertat els darrers detinguts. Evidentment, els ha deixat anar amb càrrecs. Molts càrrecs, que van des de la malversació i desobediència fins la sedició. Aquest darrer delicte només és aplicable en casos de tumults violents. Jo ho recorde perquè estudiava a València quan Milans del Bosch la va ocupar, conxavat amb aquell guàrdia civil del bigot que li deien Tejero. Però el jutge es veu que ha decidit imitar a Pepe Rubianes i ha tirat pel dret. “Se me calienta la boca, nen…”.

Les manifestacions han anat en augment. Normal, perquè a més a més, aquest cap de setmana són les festes de la Mercè. El que faltava. Mambo per totes bandes. Una novetat, són els globus de Piolín, en record dels vaixells que hostatgen les forces invasores. Per cert. A la jornada de futbol d’anit al País Valencià, n’hi havia menys policia nacional que en altres ocasions. Es veu que estan de creuer.

De les actuacions policials, cal esmentar l’assalt, sense manament judicial, a una impremta d’Igualada, on s’han incautat d’envoltoris per a iogurts. Hi ha aspectes de tot plegat que oscil·len entre una pel·lícula dels germans Marx i La vida de Bryan.

I a la nit, cassolada. I serà la tercera. Si tot continua igual, serà més forta que la d’anit, que ja fou més forta que la primera. També ho declararan delicte.

I es vigila la ANC. I Omnium Cultural també. I els directors d’institut. I als qui voten. I als qui volen votar. A tothom.

Europa va apujant el to de les seues protestes, però molt a poc a poc. Diu en Romeva que la intimitat critiquen més Espanya. També van caient nous editorials de diaris de prestigi demanant un canvi de rumb en la deriva espanyola. No crec que els facen cas. Ells són aquells de “vale más honra sin barcos que barcos sin honra”. Però ja s’ho veuran.

I, dins de la voràgine d’informació, intoxicació, notícies de tota mena, declaracions i demés, dues a destacar. D’una banda el Serrat, que diu que el referèndum no representa a ningú. Sembla que la edat no perdona. Però deixeu-me que n’esmente una altra. Mónica Oltra.

Just cap al migdia, quan acabaven d’alliberar els darrers ostatges del jutjat, va ella i diu que ara cal renunciar al referèndum i encetar una negociació sense apriorismes. Tal qual. Uns i altres “han de deixar de costat les disputes” i “asseure’s a una taula a negociar”. Ha continuat dient coses sobre açò i allò, sobre si els diners que de Guindos ha oferit a Catalunya poden perjudicar al País Valencià, etc, etc.

Es  veu que tampoc veu la televisió ni escolta la ràdio. Cosa raonable, perquè al País Valencià, el PP ens les va tancar i aquests nous, en dos anys i mig, encara no s’han aclarit a obrir-les. En qualsevol cas, asseure a negociar als qui envien policies en vaixells de Piolín i amenacen igual com ho fa un maltractador amb els amenaçats i maltractats sembla una tasca més que difícil. Em resultaria molt més fàcil veure’ls discutir els termes de la separació. Però sembla que una part no en vol saber res, de la separació. I, per evitar-la, tant se li’n fot la democràcia, les lleis, les normes i tot plegat. Això també és de cançò: “la maté, si señor. Y, si vuelvo a nacer, yo la vuelvo a matar”. Tètric, deplorable i per començar a córrer.

Si la senyora Oltra hagués plantejat alguna cosa a negociar fa només un any, encara. Però ara, ha anat del dret al sac d’aquells que es perden en paraules buides. Per exemple: “apriorístic” no apareix al diccionari. I negociar sense manies amb un subjecte que du pistola, porra, casc, armilla antibales i la mala bava que deu donar no dormir, menjar malament i passar calor, no sembla tasca fàcil. Per contra, negociar amb aquells que els envien, sembla del tot impossible. Són autistes. i no semblen massa llargs.

En fi, per a no cansar al personal. Demà dissabte vint-i-tres. El darrer dissabte de campanya electoral. I els del NO sense aparèixer, més enllà del Serrat. Un dia més al sac.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *