Segon dia de mambo.

Ja fa temps que es veuen esquerdes, en el monolític poder madrileny. La seua poca traça, perspicàcia, intel·ligència i efectivitat ha sigut, en realitat, la què els ha dut fins on estan. Desprès dels fets d’ahir, amb l’absolut fracàs de provocar cap aldarull, els deu haver desconcertat. Bona prova d’això és la compareixença de l’encara primer ministre, Mariano Rajoy que va vindre a dir que el referèndum «ja no es podrà fer». Quasi al mateix temps, el president Puigdemont va dir públicament que el proper diumenge, primer d’octubre, els catalans votaran.

Aquest matí, Enric Millo, delegat del govern d’allà a Catalunya, ha fet també unes quantes declaracions que conclouen amb una afirmació falsa i que demostra molt poques llums: «la majoria dels catalans no volen el referèndum». I ho diu com si ell els ho hagués preguntat.

Ara, mentre els manifestants es concentren al davant del TSJC exigint la llibertat per als detinguts, els policies es mantenen en els vaixells ancorats i que no reben serveis per part dels estibadors. Si els han de dur amb vaixells, es veu de seguida que es tracta de forces d’ocupació. És una espècie de desembarcament a Normandia, però a dormir al vaixell. I a comptar els clavells que han recollit, a taral·lejar les cançons que han après i a demanar-se què és el que fan ací i fins quant s’hi hauran d’estar.

Però l’aparent monòlit, no ho és pas. Ja fa més de dues setmanes, el TC es va desmarcar de l’estratègia del gobierno Rajoy. Els va deixar a l’estacada admetent a Carme Forcadell com a part en una causa que s’instrueix en la seua contra. Poc després, el Tribunal Suprem va admetre el recurs de la Generalitat en contra de la seua intervenció econòmica al temps que afirmava que això no implicava la suspensió temporal ¿?

Molt nerviosos veient que no hi havia manera de trobar ni paperetes ni urnes ni res que valgués la pena, ahir varen engegar una operació que segurament estava preparada. Però no varen aconseguir cap suport internacional. Ni un. A banda del mal efecte que fa una actuació d’aquesta mena, la seua legalitat sembla més que discutible. I tot el món està mirant. No només Europa. I ara allà s’estan, amb tres vaixells atracats a ports que no els volen, sense resoldre cap problema i sense saber ben bé què fer.

Com més hores passen, les imatges i les informacions més lluny arriben. I els problemes s’acumulen. Abans o després hi haurà respostes. I, segurament, exigències. Ningú vol tractes amb persones, institucions, entitats o països que amb el seu comportament generen inestabilitat i malestar.

A més a més, tractant els catalans com els han tractat, han aconseguit comprovar que molts d’ells, segurament la majoria, ja no se senten espanyols. Això era difícil d’aconseguir, però ells ho han pogut fer. Ara, mentalment, ja n’hi ha molts que són independents. De passada, han suprimit l’autonomia, de manera que els «masovers» disposats a administrar les engrunes s’han trobat al carrer sense voler-ho. D’ací, probablement, el missatge espantat del senyor Iceta.

I massa bé no els deuen anar les coses quan ara ix el senyor de Guindos a dir que, si renuncien al referèndum, negociaran el finançament. Una altra esquerda. És una iniciativa lloable, senyor de Guindos, però parteix d’una premissa equivocada. Els governants catalans no encapçalen al poble com un pastor al seu ramat. S’han hagut de posar al davant perquè el Poble Català s’ha posat en marxa. I, tal i com van les coses, no sembla que s’haja d’aturar. De moment, d’ací a nou dies, s’acabarà setembre. I l’endemà, serà el referèndum. Serà diferent de com tothom l’hauria volgut, però serà. I serà indiscutible. I no hi ha res que puguen fer, des de Madrid, per evitar-ho. Tal i com em deia mon pare quan s’enfadava amb mi, Catalunya i Espanya «han partit palletes». I després, em tenia una estona sense atendre cap de les meues demandes, fins que jo demanava perdó i ell m’acceptava les disculpes. I molt em tem que demanar disculpes no apareix en el manual de la diplomàcia espanyola. En qualsevol cas, sembla que aquest trencament entre els dos països durarà molts i molts anys.

Per tant, que el senyor de Guindos vulga obrir alguna mena de diàleg del tipus que siga, indica que allà hi ha malestar. Que alguns ja veuen que tal i com van fent les coses només poden acabar amb un desastre descomunal.

Ja només cal esperar, a peu ferm i sense caure en cap de les provocacions que arribaran, fins el proper 1 d’octubre. Per arribar-hi, només resten nou dies. Això, els queda. De moment, i per anar passant l’estona, els ciutadans es veu que ja poden mirar on hauran d’anar a votar. Com diria Xavi Castillo: Que què?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *