A deu dies del final del mes.

Com més va, més de pressa es mou tot. I ara, a deu dies del referèndum, sembla que l’estat espanyol s’ha adonat, finalment, que du anys de retard. Que tots els informes que li havien enviat els «seus» eren completament falsos. I que, contràriament al què es veu que creien fins fa pocs dies, no es tractava d’una maniobra per aconseguir alguna molla. Sembla que el dimecres dia sis de setembre varen entendre, finalment, que la Generalitat de Catalunya està decidida a celebrar el referèndum per a veure si el poble de Catalunya vol, o no ho vol, ser una república independent.

El que hauria fet qualsevol persona sensata és despatxar a tots els qui els han estat enganyant tot aquest temps, però ells no ho han fet. I no només. Ells pensen que encara són aquell imperi que diuen que fou al segle XVI, quan amb el gran Felipe II no se’ls ponia el sol enlloc i que es va declarar en bancarrota el 1596. Per tant, han començat a actuar com ho fa un maltractador. Amb força. I es troben al seu davant amb la resistència tenaç, ferma i pacífica d’un poble decidit a no caure en les provocacions a les que es veu sotmès cada dia.

Així, mentre tota Europa està en un nivell d’alerta antiterrorista 4 sobre un màxim de 5 (el Regne Unit ja està en 5), ells entretenen les seues forces de seguretat en encalçar paperetes, urnes, sobres amb notificacions amb capçalera oficial i enganxadors de cartells que criden a anar a votar. En paral·lel, es dediquen a desacreditar als Mossos d’Esquadra, l’únic cos policial que va intervindre en la resposta (i de manera brillant) als atemptats del mes passat a Barcelona i Cambrils. Els seus mitjans de comunicació (bàsicament de propaganda) no es cansen d’acusar als catalans de tots els mals. Però no diuen res sobre el fet, força interessant, que els jutjats de València es cremen, que després s’inunden, o que cada vegada siga més i mes llarga la llista de futurs testimonis de casos de corrupció, per exemple la Gürtel, que van morint-se abans de declarar.

Així, la Guàrdia Civil entra, fortament armada, allà on li ve bé. I es troba de seguida envoltada de manifestants pacífics que es limiten a dir-los que allò que fan no està bé. Això, quan no els canten, directament.

I els responsables de tot plegat, atrinxerats als seus despatxos d’allà a Madrid, van rebent cada dia més i més notícies de l’exterior en contra de les seues pretensions. Des del Departament d’Estat dels EUA fins al President de la Comissió Europea. Des del Parlament Escocès fins el Britànic. Des de Dinamarca fins a Portugal.

I amenacen però no poden complir les seues amenaces. Volen intervindre l’economia de Catalunya sense ser conscients que la seua pròpia economia ja està intervinguda. Que el deute espanyol ja és impossible de retornar i que ja hi ha importants institucions (JP Morgan o Credit Suisse, per exemple) que recomanen vendre’l abans no siga massa tard.

Afortunadament, el Poble Català està demostrant una fermesa, una calma i una disciplina fora mida. I això encara els treu més de polleguera. Posa en evidència que el moviment és impossible d’aturar. Especialment, perquè els dies que els resten ja són molt pocs. Avui només els resten deu dies, per arribar a la data del referèndum. Ja no tenen marge de maniobra.

Un paper especialment galdós fan, allà a Madrid, aquells partits que s’autoanomenen d’esquerres i d’oposició. A l’hora de la veritat, callen davant de totes les il·legalitats que es van perpetrant. De les arbitrarietats, dels atacs sense solta ni volta i de les mentides de tota mena. Tot i això, ahir van deixar al PP i als seus acòlits de Ciudadanos en minoria i en evidència.

Sembla que els únics que han començat a veure que totes aquestes actuacions poden tindre alguna mena de conseqüència personal per a ells, són els jutges. La setmana passada, van ser els membres del TC. Aquesta, els del TSJC. I és que es veu que, a la Constitució Europea diu que tots els ciutadans europeus tenim uns drets i uns deures. I que cap legislació estatal els pot vulnerar. I això es veu que a Europa s’ho prenen molt seriosament.

De moment, veurem com evoluciona l’espectacle d’avui, amb la Guàrdia Civil acumulant prestigi i mèrits entrant sense autorització a la Generalitat i unes quantes Conselleries.

Però hi ha un fet que em sorprèn molt. Si el 2006, s’hagués aprovat i beneït l’Estatut de Catalunya, ara tot seria tranquil·litat. I en tindrien per a molts anys.

Calma i fermesa, que ja queda poc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *