Quina pena.

Sembla que el darrer giny que es va ordir des del poder central, fa aigües. Justament avui, el dia de la Diada més gran de totes, els de Podemos han volgut fer una alternativa. I l’han feta. I eren pocs. Molt pocs, malgrat que hi ha anat Pablo Iglesias, la Colau i el Domènech. I allà s’han estat, dient les bajanades habituals als pocs assistents que hi havia i als representants de la premsa de Madriz. Curiosament, aquesta, davant de l’allau humana de la vesprada, nomes han pogut oposar les declaracions de la Colau, enfront de l’opinió de gairebé tothom que s’hi estava al carrer Aragó, o al Passeig de Gràcia demanant una cosa tan simple com poder votar. Més tard, a l’hora de fer recompte, els diaris d’allà ja han provat de rebaixar les xifres. Un exercici tan habitual com digne de ments senzilles i amb poques llums. Bàsicament, tracten de negar una evidència que els molesta però que tothom veu perfectament.

I ella, pobra, només ha pogut dir que no accepta lliçons dels senyorets de Convergència. Ni de ningú. I ja està. Ella, que tan bon punt va arribar a ser alcaldessa de Barcelona es va apujar el sou que mai s’havia d’apujar. I que va contractar al marit. I que encara no sap si cedirà els locals municipals o no ho farà. Aixì li van les coses.

El problema del seu partit, com el del PSOE, és que només saben jugar a un joc. I normalment, això funciona. es tracta de prometre abans de les eleccions i, una vegada passades, anar passant sense pena ni glòria. És com si el joc consistira en no caure del damunt d’una taula. N’hi ha prou amb no apropar-se a les vores. Però ara, les circumstàncies no són normals. Son extraordinàries. I el joc és un altre. De sobte, la taula s’ha bolcat i ara es comporta com un mur. Al damunt del mur no hi ha lloc. S’hi ha d’estar a una banda o a l’altra. I encara hi ha més. S’ha de fer de pressa. Perquè si no es fa ràpid, la resta de jugadors, que ja s’han situat als seus llocs, et deixen sol. I tothom mira els darrers que encara no han pres partit. I queda molt clar que no ho fan perquè pretenen, abans de jugar, estar segurs de quina banda és la bona. La guanyadora. El seu problema rau, però, en que quan trien lloc, ni els d’una banda ni els de l’altra els accepten. Al final, triaran la opció que ja vegen que va a guanyar, però ja serà tard. Se’ls haurà vist el llautó.

Del seu desconcert, de la ignorància del què està passant, n’és una mostra el discurs de la senyora Colau. No acceptarà lliçons de ningú i no n’acceptarà dels senyorets de Convergència. D’allò del senyor Iglesias que el pitjor per al futur de Catalunya és Rajoy a la Moncloa, ni cal parlar-ne. Encara no ha entès que, a partir del primer d’octubre, per a Catalunya tant és que hi siga Rajoy al poder com un altre qualsevol. Poca més importància que qui siga el primer ministre de Veneçuela, pose per cas. Allò de Podemos ja s’ha vist que no podrà ser. Quina pena.

Com a final, aquesta ha estat una Diada extraordinària. Amb tothom al carrer, rient, contents, confiats i sabent que arribar al primer d’octubre ja només és qüestió d’hores. Resten menys de tres setmanes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *