El setè de cavalleria.

És proverbial. El setè regiment de cavalleria sempre arriba, però sempre arriba tard. I sembla que, amb el pas dels dies, es va veient més i més clar que aquesta vegada, ni tan sols hi va arribar. D’entrada, el dimecres, en començar la sessió parlamentària, els grups de l’oposició van començar una tàctica que semblava desesperada per evitar la votació que era inevitable. Però, més que evitar l’inevitable, sembla que era només una tàctica dilatòria. Ells estaven en minoria i ja ho sabien; però esperaven al setè de cavalleria. Probablement, ja els havien instruït. Allargueu la cosa per donar temps a que el TC tinga temps d’evitar-ho.

Però, vet-ho aquí, que just al principi de tot, la presidenta Forcadell va recusar a tot el TC en ple. I això no s’ho esperaven. Això va retardar la resposta, malgrat les pressions de l’executiu de Mariano Rajoy sobre el propi TC. Per servils que siguen aquests magistrats, veient-se en la nova situació que tenien, es van mirar les seues possibilitats i tal vegada van veure que podien acabar essent jutjats a tribunals penals europeus.

De manera que van rebentar l’estratègia del govern considerant que Carme Forcadell és part en la causa. A partir d’aquell moment, malgrat les corredisses, les pressions, els crits i la desesperació dels autoimmolats al parlament, des de Iceta fins Arribadas i des de García Albiol fins al Coscubiela, ai Coscubiela, qui t’ha vist i qui et veu ara, es va acabar arribant a la votació. I a la convocatòria del referèndum. I l’endemà mateix a l’aprovació de la Llei Fundacional de la República Catalana.

Ara, el TC va repartint citacions mentre el govern de Madrid amenaça amb les deu plagues d’Egipte corregides i augmentades. Al mateix temps, la Guàrdia Civil escorcolla impremtes i setmanaris mentre s’ha d’escoltar els càntics de la gent. I sense trobar res, a més a més. Em recorden aquella escena impagable de La vida de Bryan en la qual els legionaris escorcollen tres vegades el local on estan amagats tots els activistes jueus i acaben trobant una cullera de fusta.

No puc evitar un somriure en pensar com es sentiran els parlamentaris dels partits espanyolistes al Parlament de Catalunya. Van resistir fins el seu darrer alè, fins que l’infern es congeli, com va dir aquell del PP. Per cert, quina cita més apocalíptica i quin final més galdós; ja s’ha congelat, pel que a ell respecta. I malgrat resistir fins el darrer home, com va fer aquell general Custer que ix a les pel·lícules, el setè de cavalleria no va arribar mai. Ho van perdre tot. I per a res. Per cert. Resten només vint-i-un dies, per al final de setembre. I l’endemà, a votar.

D’altra banda, Catalunya en Comú, encara no s’ha decidit. Diu que el referèndum no és efectiu, que això i que allò i el de més enllà. En realitat, tot és molt senzill. Si estàs aturat al mig d’una via del tren i ve un tren, només hi ha dues possibilitats vàlides. Apartar-se cap a una banda o cap a l’altra. Tota la resta, acabarà esclafada quan passe el tren. Ja ho veuran.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *