El retrat.

Els polítics han de saber parlar. Convèncer a la gent d’allò que proposen i també canviar d’opinió quan convinga. Així, han de tindre una certa habilitat per a embolcallar amb paraules algun objectiu poc clar; de manera que els votants tinguen clar que el polític el defensa aferrissadament quan, en realitat, no sempre és així. Tot això funciona relativament bé en condicions habituals. Per això és tan cobejat el “centre”, que és el lloc en el qual es pot maniobrar en qualsevol direcció per tal de no comprometre’s gaire en qüestions que poden ser molt complicades i tindre conseqüències.

El cas és, però, que ara no estem en condicions habituals. Estem en una situació extraordinària. Única. I en aquesta mena de situacions, s’arriba amb freqüència a un moment en el qual cal prendre una decisió que, més enllà de transcendental, ha de ser encertada. En una situació com l’actual, quan s’enfronten dues legalitats diferents, l’espanyola i la catalana, només es pot prendre una decisió concreta. O t’arrengleres a una banda o ho fas a l’altra. I és important, la decisió, perquè d’aquests xocs sempre hi ha una part que acaba guanyant i una altra que acaba perdent.

Es va poder veure en els debats parlamentaris dels dos darrers dies. La oposició espanyolista va actuar com un bloc compacte. Tots defensaven els postulats, les posicions, la legalitat espanyoles. I els qui no ho feien, van haver-se d’arrenglerar a l’altra banda. Fou de manual el cas de Podem, que es va escindir al davant de tothom. Al mig no hi va quedar ningú. No hi havia cap espai de “centre”. O amb els uns o amb els altres.

Dimecres i dijous, van guanyar els catalans. Com diuen al meu poble, “alguna vegada havien de guanyar els moros”. I, de seguida, els vencedors van començar a aprofitar l’avantatge. S’ha iniciat tot el procediment per tindre a punt el referèndum el 1 d’octubre. I tots els alcaldes s’han d’arrenglerar, també. No es poden amagar en consideracions fines d’aquelles de “vull més informació”, “necessite saber si…”. Totes aquestes argúcies ara no serveixen per a res. De fet, quan escric aquestes línies, dels aproximadament 950 alcaldes que hi ha a Catalunya, uns 680 ja han oferit la seua col·laboració (un poc més del 70%). Han escollit bàndol. I uns pocs, han dit que no. També ho han fet.

La resta han de meditar quina decisió prenen. Perquè si l’espifien, quedaran retratats. Hauran donat suport al bàndol perdedor després d’haver tingut l’avantatge de tindre temps per a veure com anaven les coses en les primeres hores. I això es veurà molt clar, després. Quan tot haja acabat i les coses es vagen normalitzant, hi haurà noves eleccions. Municipals també. I a ells se’ls recordarà per haver sonat suport al bàndol que ha perdut. Per més que vulguen explicar-se, llavors serà massa tard. El seu retrat no se’l podran treure de sobre. I s’hauran de buscar feina d’alguna cosa fora de la política, segurament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *