Aquest dimecres vaig estar a Catral. Al saló d’actes de la biblioteca municipal. Allà s’hi va fer un acte emotiu i molt interessant. Resulta que allà, el domini lingüístic és de Castellà. I el Valencià és voluntari. Hi ha exempció i només el cursen aquells alumnes que ho volen fer. Tal qual. I els alumnes d’aquell institut han tingut una sort que difícilment es podrà repetir. Perquè el seu professor de Valencià, Antoni Rovira, és un personatge excepcional. I ha aconseguit, amb la complicitat de molta gent, una fita extraordinària. Això és, que els seus alumnes de primer curs de Batxillerat de Valencià, com a part de la seua formació, comencen una història que uns quants escriptors hem hagut de concloure. Però no només. Aquestes històries s’han emès per la ràdio i fins i tot s’han publicat en forma de llibre físic.
En l’acte que es va dur a terme ahir, hi era present una representació dels escriptors, la coordinadora del valencià al Baix Segura, la Directora del centre, la Inspectora d’Educació i, per descomptat, els alumnes i els seus familiars. S’hi van lliurar uns diplomes als alumnes participants, tots vam escoltar un dels contes en la seua versió radiofònica i vam poder xerrar uns amb altres.
Hi ha alguns detalls que m’agradaria comentar. Sembla que hi ha una mena de campanya, per aquelles contrades, en contra del Valencià. Com si aprendre Valencià fora alguna mena de pecat, o de delicte. No ho és menys que aprendre Anglès, Alemany, Matemàtiques o Física. Al cap i a la fi, els alumnes de qualsevol centre educatiu, i els instituts formen a les persones en una etapa clau de les seues vides, el que han de fer és aprendre el més possible de les més disciplines possibles. I en aquest aspecte, el Valencià no deixa de ser una llengua més. I que la parlen els veïns del nord, a més a més.
He de ressaltar també que no vaig veure cap mena de rebuig envers el Valencià per part de cap dels presents. Sí que vaig poder observar, però, com els familiars dels alumnes, en parlar aquells que ho férem en Valencià, tenien serioses dificultats per entendre’ns. Semblava que era la primera vegada que el sentien parlar. A mi em van recordar a mi mateix la primera vegada que vaig haver d’assistir a una conferència en anglès. No vaig entendre pràcticament res; però em vaig sentir tan avergonyit pel fet que la immensa majoria de l’auditori ho va entendre tot que vaig fer tot el possible per millorar el meu nivell d’anglès i també d’altres llengües. Per entendre i fer-me entendre. I m’he preocupat molt per aconseguir que els meus fills en dominen tantes com fora possible. Espere que els familiars d’aquells alumnes que ahir m’escoltaven sense entendre molt més d’aquells aclariments que els vaig fer en Castellà, engresquen els seus fills a aprendre valencià, Alemany o qualsevol altra llengua que els interesse. Al capdavall, al món se’n parlen moltes. I cadascú n’està molt orgullós de la seua.
També he de ressaltar que vaig poder xerrar una estona amb alguns dels alumnes que havien participat en el projecte. Uns pocs havien adquirit un domini molt alt, especialment si es té en compte que es tracta d’una matèria que cursen perquè volen i que els consumeix un temps que altres alumnes usen per a fer altres matèries.
També em van explicar que el proper curs, el projecte es farà a un altre institut. I em va semblar bé, però no puc deixar de preguntar-me per quina raó, si l’experiència ha sigut tan positiva, no es fa a més llocs i no només a un institut.
Per acabar, esmentar que l’alumna que havia escrit el conte que jo vaig haver d’acabar, Verónica Gil, no hi va poder anar perquè ja se n’havia anat de colònies. És el que fan els bons estudiants a l’estiu. Vacances. Em vaig haver de fer la foto amb sa mare.
Per cert. Només puga, penjaré fotos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!