Vivim a un país on qualsevol notícia que no resulte agradable ha de ser matisada, revisada, corregida i, si no hi ha més remei, falsejada o omesa. Perquè els experts han descobert que les males notícies no són bones per a la salut. I la millor manera que han trobat de preservar aquesta malmesa salut de ferro de la qual gaudim, ha sigut aquesta. El maquillatge de tota aquella informació que ens afecta i que no ens resulta agradable.
Això es veu que és vàlid per a tots els àmbits de la nostra vida, independentment de l’edat, situació física, afectiva, econòmica o de salut. I té un efecte molt saludable, especialment per aquells que hen de donar una informació que resulta dolenta per algú, que s’estalvia la feina i li’n dóna una altra que, segurament serà falsa, però que no li baixarà ni l’autoestima ni l’ànim ni el desmoralitzarà.
Posem exemples. Tots recordem els inicis de la gran estafa que coneixem com a crisi econòmica. Doncs bé. Si recordem, quan ja no es va poder ocultar més la bombolla, el qui aleshores feia de primer ministre va parir allò del “aterrizaje suave de la economía“. Després, a poc a poc, aquell va anar al carrer i va arribar el que hi ha ara, que va passar a dir mentides (però que ens permetien mantindre l’esperança que no tots eren una colla de lladres sense remei). A tall d’exemple, no anava a tocar ni la Sanitat, ni l’Educació ni les Pensions. El rescat d’un sistema bancari en fallida no ens anava a costar ni un sol euro. El seu partit no era un partit corrupte ni ell mateix havia conegut cap corrupte al seu voltant. Evidentment, l’home no és autista (tot i que ho sembla), però sembla que ell també ha cobrat diners negres en sobres de paper d’estraça i del que no hi ha dubte és que manté a son pare (dependent) amb atenció domiciliària a càrrec de l’erari públic mentre a la resta dels dependents els toca pagar-se aquesta mateixa atenció.
I també recordarem aquelles promeses del Banco de España, que afirmaven que ho controlaven tot, tot i tot. Ara ja diuen que no van fer res, per evitar una “crisi” que ha aconseguit que els rics siguen més rics i els pobres més pobres.
El més interessant de tot, és que al final la veritat sempre acaba resplendint. Ja sabem que el partit d’aquest senyor que encara viu a un palau a Madrid és un partit amb 900 càrrecs imputats, condemnats o tancats a la presó. Sabem que no cobrarem les pensions perquè els diners que hi havia se’ls han gastat en salvar les empreses fallides dels seus amics. Sabem que l’altre partit, el d’abans, tampoc no té gaire a dir, perquè dels seus assumptes allà on ha manat (Andalusia, fonamentalment) són més que tèrbols.
També sabem que, a un país on ens repeteixen que les lleis estan per a complir-les tots i sempre, se les han saltades des de la Família Reial fins el darrer dels corruptes i dels corruptors. I anem assabentant-nos que paguem el Kwh més car de tota Europa, que hem de pagar el fracàs del CASTOR, el dèficit impossible de tota la xarxa d’AVE, de la xarxa d’autopistes radials que passen per les finques dels amics, els aeroports deficitaris, els ponts, túnels i altres obres inútils que no van enlloc, la Fórmula 1 valenciana que no ens havia de costar res i ens costarà centenars de milions…
Però ens han anat donant la notícia molt a poc a poc. Per evitar-nos el trauma d’assabentar-nos de sobte que estem a un país de lladres i que mai eixirem de la misèria.
Per si de cas, qualsevol informació dolenta que afecte als nostres fills, també ens la matisen. Els suspesos cal evitar-los, com les repeticions de curs, les males notes o el dir-los als alumnes (eixos maleïts professors, que s’entesten en discriminar els alumnes en bons i dolents) que han d’estudiar, que si no ho fan només podran treballar de peó a una empresa del tercer món i que els explotaran de molt mala manera. Això s’ha de evitar, perquè així els pares sempre podrem descobrir que els nostres fills podran acabar estudiant allò que vulguen. Que si no hi arriben, sempre trobaran una institució, pública o privada, que els acollirà, als nostres fills. I seran el que volien ser. metges, advocats, enginyers o toreros. Això tant és. El que ens pot passar és que hagem de pagar alguna taxa, perquè el maleït estat no sempre pot atendre a tothom i alguns casos, com el nostre, justament, només l’atén una institució que “cobra molt car, però té molta qualitat”. Més endavant, quan tindrem el fill a l’atur amb un títol que no li servirà per a res enlloc, ja estarem més adaptats a rebre la notícia que el xiquet, el que havia d’haver fet era estudiar, però el lladre de torn ja ens haurà plomat una altra vegada.
Tal i com anem aquest país sembla una sínia, i els seus habitants els burrets nugats a l’eix, que sempre estem fent voltes i mai arribem enlloc. Això sí. Quan no anem prou de pressa, aquells que es beuen la nostra suor, ens fan arrear. Perquè cal complir la llei. I a continuar, que España es una nació con tres mil años de historia. Eso es todo lo que los estudiantes necesitan saber”. Ja ho va dir aquella dona que semblava alguna cosa i va resultar ser molt poca. Esperanza (quin nom més irònic, Senyor) Aguirre. I la veritat és que no li faltava raó. Per a treballar de rucs a una sínia no cal saber gaire. Per exemple.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!