Com més va, més clar es veu. A mesura que s’apropa el final del mes de setembre, que és la data límit per al referèndum d’independència de Catalunya, el pànic es va estenent en el sí d’aquells que duen molts anys (massa) remenant les cireres allà a la capital de l’Altiplà (i els seus col·laboradors a les colònies de la perifèria, també). Es veu, pel què es diu, que només són unes poques famílies, que es van repartint el pastís des de temps immemorials. I la por (por molt intensa, pànic) els ve per dos motius. D’una banda perquè malgrat que ho han provat quasi tot en contra de Catalunya i dels catalans, no han aconseguit absolutament res. I ara, a pràcticament cent quaranta dies del final del conflicte, ja no tenen temps ni tan sols d’adonar-se’n que estan al davant d’un conflicte polític i no de qualsevol altra mena. De resoldre’l, ni tan sols cal parlar-ne.
Però és que tenen un altre front obert que tampoc aconsegueixen tancar. En els darrers temps, la seua voracitat desbocada els ha dut a furtar tot allò que han pogut. I ara, comencen a veure com les conseqüències judicials i penals comencen a arribar als nivells més alts d’aquell rovell de l’ou intocable. I això els espanta encara més. Perquè ja no es tracta únicament de l’enfonsament d’Espanya. Bàsicament, de la “seua” Espanya. Es tracta d’alguna cosa molt pitjor. D’anar a la presó i que, a la vegada, els seus còmplices, aquells que administren una mesura tan excepcional com l’indult amb una generositat envers els seus, també queden apartats del poder. I això podria significar anys i panys envoltats per un mur coronat amb filferros.
Per aquesta raó no és d’estranyar que cada dia que passa la diguen més i més grossa. perquè la por els fa dir fins i tot allò que no voldrien dir, que mai voldrien que es sabés que han dit o pensat. Per això usen aquelles parts del Poder Judicial sota el seu control per a il·legalitzar, prohibir i anatematitzar tot el que se’ls acut. Perquè la resta del Poder Judicial, lògicament ofès per com els tracten, es veu que s’ha començat a moure i cada vegada els encalça de més a prop.
Finalment, amb el “prestigi internacional” que estan atorgant a l’Estat Espanyol amb les seues actuacions, es veu que també estan malmetent la possibilitat de cercar-se un exili daurat i segur, per si acaben anant mal dades.
No és d’estranyar que les amenaces vagen pujant de to. El problema d’aquestes amenaces és que ja no podem perdre res més. Ja hem perdut fins i tot la por. Molts encara no en sóm conscients o plenament conscients. però les amenaces que no es poden complir, no fan por. Acaben provocant un somriure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!