Des de la Plana

Josep Usó

15 de març de 2017
0 comentaris

La fesolera ferotge.

Ara que ja s’ha aconseguit que les falles estiguen plantades, malgrat totes les dificultats que han plantejat les comissions que volien fer fallers d’honor a qui no tocava, les pluges, ventades, nevades i alçades de contramida, ja ho podem dir.

Al Port de Sagunt, a la plaça la Marina, s’hi planta una falla. I, des de fa alguns anys, un membre de la comissió, Antoni Rovira, ens va demanar a uns quants d’aquells que tenim el vici d’escriure, que col·laborarem en el llibret. Aquest any, com això de la crisi no acaba d’afluixar, el llibret ja només ha pogut eixir en PDF. Però ens van demanar un conte per a xiquets. I n’hi ha una colla enorme, d’històries per a xiquets. Tots hem procurat aportar algun granet de sorra per aconseguir que els xiquets del barri, a tocar de la mar, agafen el gust de llegir i que ho facen en valencià, també.   I alguna cosa haurem fet bé, perquè el llibret , com a promoció del Valencià,  s’ha classificat en sisè lloc entre els llibrets de falla de tot el País Valencià. Poca broma. I també està en versió llegida, per si no podeu llegir.

Ací vos envie l’enllaç al llibret sencer de la falla La Marina i també el meu conte. Per si us ve de gust llegir, encara que ja no sigueu tan xiquets. Penseu que, en realitat, quan ens fem grans, el xiquet sempre està allà dins, de vegades amagat i de vegades mirant qui passa o qui torna.

La fesolera ferotge.

Manel Bertomeu tenia sis anys. Era un xiquet entremaliat i viu, que després de sortir de l’escola anava a casa; agafava la berena i sortia al carrer a jugar.

Manel i els seus amics, jugaven a telles, a la una la mula, al boli, a furtar terreny, a planto, a mocador, a “pies quietos”, a ballar la trompa, a l’all, a boletes i a mil jocs més. Jugant, jugant, els xiquets anaven aprenent a relacionar-se amb els companys. Els jocs els anaven aprenent dels majors. I ells mateixos, amb el pas dels anys, els ensenyarien als més menuts.

Manel era prim i baixet, però molt fort i mogut. No hi havia ningú de la seua edat que fora capaç de pegar-li, i molt pocs de menys de vuit anys. També era un dels que més de pressa corrien, i gairebé el millor pujant als arbres. Tenia una habilitat especial per agafar-se a les branques més resistents.

Una vesprada, Manel, en tornar cap a casa, es va trobar un fesol al mig del carrer d’Amunt.

Quin fesol més gros.

Es digué, mentre el recollia i se’l guardava.

Ja a casa, berenant, es posà la mà a la butxaca i entropessà amb el fesol.

Mira mare, quin fesol més gros.

Sa mare, que planxava mentre escoltava la ràdio, es tombà i va afirmar, un xic distreta:

Si que és gros, si. D’on l’has tret, Manel?

Me l’he trobat al carrer d’Amunt – va dir ell. I, de seguida, la mare va demanar-li:

I ara, què en faràs?

El plantaré. Ens ha dit la mestra que hem de fer un planter per veure les arrels, el tall i no sé quina cosa més de les plantes.

I on el plantaràs, Manel? – va voler saber la mare, un poc amoixada.

Diu el mestre que a un got.

A un got? – la veu de la mare denotà ja una sincera alarma— A quin got?

Ens ha dit el mestre que a un got menut. Diu que amb un d’aquells de iogurt ja val- va dir ell.

Així em sembla bé.

Respongué la mare. I afegí:

Al corral n’hi haurà. Ves-hi.

Manel sortí corrent de la cuina, i només un instant després ja hi tornava a ser.

Mare.

Si?

Cotó en pèl, en tenim? – demanà, posant cara d’absoluta innocència.

Cotó en pèl? Què t’has fet mal?

I la mare es tombà tan sobtadament que de poc no es crema amb la planxa.

Nooo. És per sostindre el fesol – aclarí ell, de seguida.

Manel! No m’has de donar aquests ensurts, home – es queixà ella.

Quins ensurts? – demanà Manel amb aire innocent. Però ella, que ja sabia el què necessitava, li va resoldre de seguida la dificultat.

Res. No, no en tenim, de cotó en pèl. Posa-hi un paper enrotllat. Així, encara veuràs millor el fesol com creix.

Bona idea, mare. Un paper de periòdic anirà bé.

I tornà a sortir corrent, perseguit per les recomanacions de sa mare.

Ves amb compte. Que siga d’un periòdic endarrerit, o el teu pare s’enfadarà.

No et preocupes, mare- cridà Manel, ja des de la sala.

Plantà el fesol en el pot de iogurt, afegí aigua, i l’estigué mirant cada cinc minuts tota la vesprada. Malauradament, aquest no semblava disposat a compartir les seues presses.

A un quart d’onze, i després d’haver donat que dir per sopar, Manel feu una darrera ullada al seu fesol i s’allità. Pocs minuts després, dormia profundament.

L’endemà en llevar-se, el primer que va fer fou mirar el fesol, que continuava immutable. Semblava un poc més gran, però res més.

Això és que s’estarà unflant- li digué el seu pare. Encara tardarà uns dies en sortir l’arrel.

Al migdia, el fesol s’havia unflat encara més, però no feia ni senyal d’intentar grillar-se. No fou fins tres dies després que començà a sortir una petita arrel, que ràpidament enfilà cap avall en busca de l’aigua. En un sol dia, sortí també el tallet, que es pintà de verd i enfilà cap amunt.

Manel l’estava mirant a tota hora.

Mira, mare! Ja treu fulles! – cridà esbufegant, mentre entrava a la cuina amb la fesolera a les mans.

Ves amb compte, que encara et caurà a terra – el renyà el pare.

Nooo. No em caurà – protestà ell. I afegí, amb un somriure encisador:

Esteu contents?

Si, fill; però has d’anar amb compte de no trencar res.

Jo? Si no trenque res, jo.

Mira, Manel. Fes el favor de deixar la fesolera al seu lloc.

Començà el pare, amb to d’estar ja començant a perdre els papers.

Ja vaig, ja vaig- protestà ell, donant mitja volta; però abans de sortir, encara demanà— Però veritat que tinc una fesolera preciosa?

Si fill, si- sospirà la mare; i afegí, en quedar sola amb el marit:

Aquesta fesolera no es trobarà hora bona, en mans del xiquet.

Ja ho pots ben bé dir, ja – convingué aquest.

En només dos dies, la fesolera havia crescut d’una manera exagerada. Feia ben bé mig metre d’alçada i tenia vuit fulles i unes arrels blanques i turgents que amenaçaven d’eixir-se’n del gotet.

Manel n’estava orgullosíssim. L’ensenyava a tothom que podia i es passava el temps canviant-la de lloc, perquè li toqués més la llum, perquè es veiés millor, o senzillament, per exhibir-la davant els amics.

Mireu, mireu – cridava als seus companys de jocs, entrant a casa com una ventada.

Manel! Deixa estar la fesolera. I fes el favor d’anar a rentar-te les mans, que ja és hora de berenar – respongué sa mare des de la cuina.

De seguida vaig, mare. Però és que abans vull que Enric i Josep la vegen.

I adreçant-se als amics:

Entreu i la voreu. Està ja així de gran – i allargava els braços tant com podia.

En només una setmana, la van haver de posar a una gerra d’aigua que no es feia servir. La tija feia ben bé un metre i escaig d’alçada i les fulles tenien un verd lluent i ple de salut.

Manel estava molt content. Tenia la millor fesolera de totes. N’estava segur. Tant presumí de fesolera que la mestra li demanà que la dugués a l’escola. De manera que al dia següent, la mare l’hagué d’acompanyar. Li duia la motxilla amb els llibres, mentre ell duia la gerra de la fesolera agafada amb les dues mans, caminant amb peus de plom, i sempre mirant a tot arreu a la vegada, per si entropessava amb algun obstacle.

En arribar, es veieren ràpidament envoltats per una munió de xiquets de totes mides i edats, que estaven gairebé embadalits davant la enorme fesolera.

Com t’ho has fet, perquè et cresca tant?

Quin adob li has posat?

Quants fesols has plantat?

Els improvisats admiradors no paraven de fer-li tota mena de preguntes, mentre Manel, unflat com un paó, no es dignava respondre a ningú, i només posava cara d’intensa satisfacció.

Per fi, els mestres feren entrar als xiquets a les aules; la mestra de Manel, en veure les dimensions de la planta, felicità a Manel, i de passada, també aprofità per demanar-li com s’ho havia fet per tindre aquella mata tan gran.

Ell, donà extenses explicacions sobre les grans atencions que havia tingut amb la seua planteta, així com de la gran sort que havia tingut en trobar-se pel carrer amb un fesol de tan bona classe.

La mestra li demanà si la fesolera es podia quedar a la classe, i a tothom li agradà la idea. Especialment a Manel, que així tindria a la vista de tots el seu més gran motiu d’orgull.

I així fou. La fesolera es quedà a la seua gerra a l’ampit d’una de les finestres de la classe. Abans de sortir per la vesprada, la mestra li afegí aigua, perquè amb tantes fulles, en consumia molta.

Al matí següent, la fesolera s’havia fet quasi un metre més alta. Arribava gairebé al sostre de l’aula, però no s’emparrava a res. La tija era prou forta per sostindre tota aquella superestructura.

Tothom es quedà bocabadat. Aquell dia, ja la van haver de regar dues vegades; al migdia i a la vesprada. El tercer dia que s’estava a l’escola, la fesolera va florir. Només va traure una flor, però era grossa i d’un bonic color lila. Els xiquets de la classe de Manel n’estaven molt orgullosos. I ell no cal ni dir-ho. Els escolars dels altres cursos començaren a passar per l’aula per veure la fenomenal fesolera.

La fama de la mata s’anava escampant, i només dos dies després de florir, el propi alcalde del poble anà a visitar la planta. Amb tant de llustre la veié, que manà dur d’un magatzem municipal una gran gerra de test, per trasplantar-hi la fesolera.

Dos treballadors de Ca la Vila, estigueren més de mitja hora condicionant-li la nova “estança”. Li van posar una bona capa de tou de garrofera, la van regar a consciència i li van escampar un grapadet d’adob compost. Després, gairebé al final de la vesprada, quan els xiquets estaven a punt de sortir, la tornaren a posar a l’aula.

Al matí següent, tots van començar a mirar-se-la amb una certa prevenció. No s’havia fet mes gran, però les fulles eren més grosses, i la tija i les branquilles, s’havien engrossit molt. La soca tenia ja un diàmetre quasi tan gros com el canell de Manel. I la flor també havia crescut. I el seu color lila s’havia fet més intens, també.

Manel estava molt ufanós i anava per tota l’escola traient pit. Ell era qui havia dut aquella fesolera fantàstica, que no tenia igual ni rival en totes aquelles contrades; però els companys, xiquets al cap i a la fi, començaren a embotinar-lo, primer al pati, i després, fins i tot dins de la classe.

Manel fesolera, Manel fesolera.

Manel, amb el seu geni i els seus pocs anys, responia a totes les provocacions, i això li portà més d’una moradura, en aquells dies. I més d’una esbroncada per part de la mestra, també. Perquè ella, volia evitar fos com fos, que els fums de Manel se’n pujaren massa alts.

Mentre tot això passava, la fesolera seguia creixent amb les arrels ben ancorades dins de la nova gerra. La flor quallà i ràpidament, es desenvolupà una bajoca de més de dos pams de llargària.

I segurament, no hi hauria hagut més que contar, si no fos, perquè un company de classe, especialment punyent amb Manel, Pere Poch, va entrar aquell dia d’amagatotis a l’aula, mentre tots estaven jugant al pati.

El cas fou que en tornar la resta dels companys i la mestra a la classe, el trobaren, sense gosar dir ni piu, completament enrotllat per unes branques de la fesolera que l’havien atrapat, immobilitzat i alçat de terra més d’un metre.

Tots es quedaren quiets i bocabadats veient l’espectacle, mentre Pere tractava inútilment d’alliberar-se.

La senyoreta Alícia, la mestra, fou la primera que parlà, tractant de recompondre la situació.

Què fas ací dalt, Pere?- cridà.

No em puc moure, senyoreta. La fesolera em té immobilitzat.

La mestra, ara ja envoltada per tota la classe, encara tractà d’imposar un criteri racional.

Fes el favor de baixar, Pere.

Però si no puc! – es queixà Pere; i de seguida, esclafí en un plor.

No em puc moure – sanglotà.

La mestra, avançà cap a la fesolera i començà a estirar les branquilles que empresonaven Pere. Tot inútil. No aconseguí desenganxar-li ni tan sols un braç. De sobte, la dona s’espantà.

No el puc alliberar – va dir amb un to de veu massa agut. Abans de ser presa del pànic, que es podia encomanar als seus alumnes, cridà:

Martí! Ves a cridar a don Melcior.

I Martí va eixir corrent de l’aula com un esperitat. Don Melcior era un altre mestre de l’escola. Era un home d’uns quaranta anys, que acudí tot esverat, i que també es quedà palplantat en veure Pere presoner de la fesolera.

Els dos mestres, tractaren novament d’alliberar al xiquet, però sense cap resultat. Quan ja estaven desesperats, Manel s’atansà, decidit a la gerra i digué en veu alta:

Fesolera. Solta’l.

La fesolera ni s’immutà, però tothom es va quedar callat.

Fesolera. Solta a Pere – repetí el xiquet, amb fermesa.

No canvià res.

Fes que em solte, Manel, per favor – sanglotejà Pere, des de la seua presó vegetal.

És que no em creu, Pere. Li ho tornaré a dir.

Es disculpà aquest. I amb un to molt seriós, es tornà a adreçar a la fesolera.

Per favor, fesolera, deixa anar a Pere. És amic meu i no t’ha fet res.

La fesolera seguí immutable.

La senyoreta Alícia tractà de fer recular a Manel, però aquest es mantingué ferm.

Deixe’m senyoreta. Si no em fa cas a mi, no li’n farà a ningú. I afegí:

Què li has fet, Pere?

A qui? – demanà aquest, des de prop del sostre de l’aula.

A la fesolera – respongué Manel, seriós.

És que… – començà Pere, amb recança.

És què, què? – preguntà Manel, tallant.

És que… jo… com la fesolera era teua… – va començar Pere, dubtant.

Què? – l’apressà tota la classe, a cor.

Doncs que… com tu et feies tant famós… doncs… jo…

Tu què? – li tornà a demanar Manel. Plantat davant la fesolera, la seua figura semblava imponent, tot i la seua petita estatura.

Què li has fet a la fesolera, Pere? – repetí.

Res. No li he fet res – respongué Pere, ràpidament.

I què li anaves a fer? – li va insistir Manel, molt seriós. En aquell moment, semblava una persona major.

Jo volia… volia… – tractava de continuar Pere.

Què volies?

Arrancar-la. Volia arrancar-la- exclamà finalment Pere, avergonyit i espantat a un temps.

Per què? – va demanar Manel, sorprès.

Perquè per culpa d’ella, tu eres el xiquet més popular de l’escola. Els altres ja no em fan cas. I jo havia pensat que li la matava, tort tornaria a ser com abans.

I què t’ha passat?

Demanà La senyoreta Alícia, estupefacta. Tota la resta dels presents, es mantenien immòbils i amb els ulls oberts com a plats. Només les boques s’anaven obrint lentament, indicant el grau d’espaordiment.

Doncs, que quan m’hi he arrimat… – tornava a començar Pere.

Què?? – quasi van cridar la senyoreta Alícia, don Melcior i Manel a un temps.

Doncs que la fesolera s’ha tombat cap a mi, i ràpidament, amb les branquilles m’ha atrapat, m’ha immobilitzat, i finalment s’ha redreçat i m’ha pujat fins ací.

Què dius, ara? – exclamà La senyoreta Alícia, espantada.

És el que em pensava – afirmà Manel. I adreçant-se a la fesolera, digué:

Fesolera. Pere està penedit. No et tornarà a fer res. Deixa’l anar, per favor.

I, mentre les cares dels presents reflectien una sorpresa sense límits, la tija de la fesolera es tombà fins que Pere estigué ran de terra, i aleshores, les branques que el tenallaven, es desenrotllaren del seu cos. Pere quedà assegut al terra, envoltat per tots els presents.

Ràpidament, la tija de la fesolera es redreçà i la planta quedà immòbil, enorme i altiva, amb les fulles d’un verd lluent i la seua única bajoca molt prop d’una de les finestres.

En tota la resta del dia, ningú, ni tan sols Manel, s’acostaren a la fesolera. Per si de cas. Només abans de sortir, La senyoreta Alícia, s’hi atansà per regar-la. Ho feu amb por, però la planta ni s’immutà.

Els dies següents, tot continuà igual. L’alcalde, el metge, l’apotecari i el mossèn anaren a veure-la, però sempre després de les cinc de la vesprada.

Tots van coincidir en la seua descomunal mida, es van mostrar estranyats i un xic incrèduls respecte al fet extraordinari que havia tingut lloc; però només l’apotecari afirmà que allò no era possible. El mossèn, es limità a afirmar que el maligne no parava mai de temptar les ànimes, i la resta no digueren ni piu.

Des d’aquell dia, a l’escola no es visqué cap episodi de violència. Tots van trobar la manera d’entendre’s sense haver de recórrer a l’agressió. Ni tampoc es produí cap malifeta d’importància. Van ser uns dies d’una estranya tranquil·litat. Tots recordaven la confessió d’en Pere des de dalt de la fesolera, mentre Manel, dret al seu davant, li demanava per favor que l’alliberés.

Per si de cas, dos treballadors de Ca la Vila, van traure la gerra de la fesolera al pati. Allà s’hi va estar uns deu dies més, fins que la bajoca va madurar, i un dia, mentre els xiquets jugaven, es va obrir. Sis fesols molt grossos va caure a terra, i Manel, que casualment jugava prop d’allà, els recollí, se’ls posà a la butxaca, i digué, adreçant-se a la fesolera:

– Gràcies, fesolera.

Al dia següent, la fesolera començà a assecar-se, i al cap de tres dies, s’havia mort. Els treballadors de l’Ajuntament, van vindre, la van recollir amb un carretó, i van cremar la palla a un descampat dels afores.

Entre ells comentaven que mai havien vist una cosa igual. Els cridà especialment l’atenció la lluentor i el color blavós de les flames de la foguerada.

En arribar a casa, Manel amagà els fesols al fons del calaix d’una tauleta que no es feia servir mai, i que tenien guardada a la pallissa. Amb el temps se n’oblidà, i els fesols s’hi estigueren anys i panys.

Molts anys després, quan ja Manel era un home vell, vengué la casa on havia viscut tota la vida i se n’anà a viure a Ciutat, amb un dels fills. Havia enviduat i ja estava molt major per restar sol al poble.

Malauradament, el poble s’havia quedat gairebé buit. La industrialització de la Plana a partir dels anys seixanta, havia dut aparellat el despoblament progressiu dels pobles de l’interior. Ara, gairebé no hi havia xiquets, i quasi tots els habitants que hi quedaven eren vells.

Els tres fills de Manel feia anys que se n’havien anat. Un vivia a Barcelona, l’altre a Ciutat de Mallorca, i el tercer, el més proper, s’estava a Castelló. I fou amb aquest, amb qui se n’anà a viure.

Al principi, els caps de setmana, pujava a poble, per veure la casa i ventilar-la. Però, clar; ni tenia cotxe ni carnet de conduir. Eren el fill i la nora que el duien i el tornaven. Mentre els nets eren menuts, els anava bé, perquè allà al poble els xiquets tenien llibertat per córrer i jugar.

Però aviat van créixer i es van cansar de pujar-hi. S’anaven fent grans i s’estimaven més sortir amb els amics. Ja notaven el xiuxiueig de la pubertat i al poble s’avorrien. Així fou com la casa on Manel, “el senyor Manel”, havia viscut més de setanta anys, quedà definitivament tancada, sense que ningú l’anés mai a visitar.

Un matí, els veïns la trobaren oberta. Algú havia entrat i l’havia gairebé buidada. S’havien emportat tots els mobles i estris que els havien fet goig, molts dels quals encara estaven en bon ús o eren molt antics. Segurament, segons una veïna, havien anat amb una furgoneta o un camionet. I, com al poble gairebé només hi quedaven vells, ningú no els havia vist. Després del capvespre, no hi quedava ningú al carrer; i menys encara, a l’hivern.

Entre altres coses, es varen endur la tauleta amb el calaix on feia anys que s’hi estaven els fesols.

Tres setmanes després, l’esposa d’un antiquari de València, trobà el seu marit al jardí d’una luxosa casa de camp que tenien al terme de Nàquera. L’home, que feia tres dies que estava desaparegut, en duia dos penjat d’una enorme fesolera que havia crescut allà. L’home no pogué explicar com ni per què havia aparegut al seu jardí, ni molt menys com aquella planta l’havia pogut agafar, immobilitzar i enlairar.

Com a conseqüència de la investigació policial, a un magatzem annex a la casa de camp, s’hi van trobar diferents peces i mobles, furtats a diferents indrets. I entre ells, la tauleta de la casa d’en Manel.

Sis dies després, un caçador trobà a un bancal de l’Espadà una fesolera semblant, que tenia atrapats dos mossos, coneguts malfactors d’una ciutat de la Plana, que segons van confessar, eren els autors d’una munió de robatoris a cases deshabitades de pobles de l’interior. També confessaren que venien els productes de les seues malifetes a l’antiquari de València i que es malbarataven els diners en festes, jocs d’atzar i alcohol. En què, si no!

El caçador, veié que la fesolera havia fet una bajoca que ja s’havia obert i, encuriosit, recollí del terra un grapat de fesols grossos i preciosos. Distret, mentre contemplava els dos joves immobilitzats al seu damunt, se’ls posà a la butxaca. En arribar a casa, després de declarar davant la Guàrdia Civil, els recordà, els va traure i s’hi va estar una estona contemplant-los. No sabent què fer-ne, els va posar dins d’un gerro que hi havia al menjador de sa casa, on anaven a parar totes aquelles coses que estava clar que no servien per res, però que feia mandra tirar al fem.

Encara hi deuen ser.

Núria no sabria explicar com començà tot. Ni tampoc com. Perquè ella sempre havia estat una bona estudiant, preocupada per les notes i amb una bona relació amb els seus pares que ni tan sols s’havia malmès seriosament en arribar a l’adolescència. La refotuda adolescència, que sempre deia el pare. Ella sempre s’ha entès millor amb la mare, de tota manera. Però ara, quan no troba cap altra eixida per a la seua situació, ha decidit, abans de fer el pas, aturar-se un moment per tractar d’esbrinar com ha pogut arribar fins ací.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!