On arribarem?

Ja fa molt temps que s’ha estès un corrent que qüestiona la feina dels docents a les aules. Fa uns anys, es varen començar a rebutjar les classes magistrals. Calia substituir-les per les «noves tecnologies». Sistemàticament però, aquells que proclamen la necessitat d’usar aquestes noves tecnologies, que ara es poden resumir en només l’internet, es limiten a parlar molt a les seues pròpies classes. Això sí. Parlen mentre tinguen alguna cosa per llegir en veu alta. Tant és un llibre de text com qualsevol informació de qualsevol altra procedència projectada sobre una paret, pantalla o pissarra intel·ligent. Sense res per a llegir, solen ser incapaços de dir o fer res.

D’altra banda, també fa uns anys s’ha estès una altre corrent que qualifica com a cultura el coneixement de llengües, història, humanitats en general però al mateix temps menysté i rebutja els coneixements científics.

I per acabar-ho d’adobar tot, d’uns anys ençà s’ha hagut d’ampliar l’edat mínima d’escolarització obligatòria (en principi només perquè era il·legal que els europeus treballaren abans dels setze anys). I, com era d’esperar, al nostre maltractat país, tot això s’ha fet sense destinar diners per al sistema educatiu. Que vol dir que tots els alumnes – tots els adolescents del país- han d’estar en centres iguals adquirint els mateixos coneixements.

En aquell context, lògicament, va aparèixer un tipus nou d’alumne. Aquell que tenia l’oportunitat de deixar l’escola prompte i anar a fer d’aprenent a un taller, o a ajudar la família o anar a aprendre qualsevol ofici a un institut on hi hagués maestria industrial. Aquells que podrien haver segut molt bons professionals en oficis tan dignes com la fusteria, la mecànica, les arts gràfiques o les instal·lacions de refrigeració, calefacció o fontaneria en general, es van veure obligats a continuar adquirint més coneixements de gramàtica, de literatura, d’història, de matemàtiques o també de ciències naturals en general. I, com era d’esperar, es van avorrir. I van deixar d’estudiar. Aleshores, es va inventar una paraula nova. La «recuperació». Figurava que un, en una segona oportunitat, recuperava uns coneixements que mai havia adquirit.

De seguida, es va generar un número molt elevat d’alumnes que, segons els criteris clàssics havien de repetir el curs. Però això incrementava els costs del sistema. I el sistema no n’estava disposat. De manera que es van canviar les normes. I ja només es podia repetir un curs com a molt. Després, es «promocionava» al curs següent, però amb la obligació de «recuperar» allò que mai s’havia tingut.

Així, s’evitava el «fracàs escolar». I, com era d’esperar, d’aquell «fracàs escolar» es va acusar els ensenyants. Ningú més.

Més endavant, com no podia ser d’altra manera, els nous messies de l’ensenyament, van començar a predicar les seues bones noves. Sense cap mena de base científica de cap mena, van afirmar que el mètode d’ensenyament era decisiu en els resultats obtinguts. I es va adoptar una teoria, el constructivisme, com a dogma de fe. I es van escriure lleis senceres d’educació basant-se en els postulats d’aquella teoria. Fins i tot quan ja l’havien abandonada els seus promotors.

Més endavant, vist que les famílies havien de treballar massa hores com per a poder-se’n ocupar dels seus fills, es van descarregar en l’escola tota mena de formacions supèrflues. I es va decidir que a l’escola hi havia d’haver cursos de formació vial, d’urbanitat i bons costums, de manipulació d’aliments, o de qualsevol cosa que se us puga acudir. I es van fer obligatòries les noves tecnologies. Eren els temps on semblava inevitable que cada xiquet hagués de tindre una tauleta (tablet), una connexió potent amb internet per tal que l’alumne pogués “accedir directament al coneixement”. I, el paper del professor quedava reduït a fer de “coordinador de l’activitat”. Per entendre’ns, una espècie d’animador.

I aquesta tendència a les “noves pedagogies”, “les altres intel·ligències”, el “aprendre a aprendre” i demés expressions mancades de tota rigorositat científica continua alçant-se, barrejada amb nous síndromes que poden explicar la manca d’esforç dels alumnes davant dels seus estudis. Des del TDAH fins la “superdotació”.

I és molt lamentable que, en un mon completament depenent de la tecnologia, hi haja enormes col·lectius que fan gala del seu desconeixement absolut de tot coneixement científic. Que desconeixen fins i tot que qualsevol resultat ha de dur unitats o que no sap distingir les unitats de volum de les de temps. Això, al mateix temps que, gràcies a la massiva utilització de les “noves tecnologies”, la major part de la població ha deixat de llegir. Això ha comportat una manca de destresa amb el llenguatge – de qualsevol idioma. I el jovent no sap escriure. Ja no és només un problema d’ortografia. També és de sintaxi, de semàntica i de confusió total en la pronuncia.

Per tant, mentre tot d’experts en el tema van donant explicacions del tot incomprensibles sobre la nova funció de l’escola (que el poder usa fonamentalment com a dipòsit d’aturats de molt difícil col·locació), ja ningú es preocupa de la importància que té, per a qualsevol docent, el fet de saber-se el tema que ha d’explicar. Amb la mateixa frivolitat que es parla del “aprendre a aprendre” es parla de “l’important és saber transmetre, no saber en se”. Ja m’explicaran aquells pedagogs com es pot transmetre una cosa que no es té. Per exemple, el coneixement en un tema determinat o la torre Eiffel si no se n’és el propietari.

Pel camí hem oblidat, i n’estic segur que conscientment, que aprendre requereix un esforç. De manera que els pedagogs haurien de ser dels qui més difícil tenen el llistó a les seues facultats. I de seguida es veu que no és el cas.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *