Des de la Plana

Josep Usó

16 de juny de 2015
0 comentaris

Caducats.

1-52

Els polítics del partit popular semblen desconcertats. Després de molts anys de manar sense gaires entrebancs, de sobte descobreixen que alguna cosa ha canviat. I que tot allò que abans no els afectava, ara els deixa fora de joc sense cap mena de miraments. I que són apartats del poder en un sol dia. Que aquell càrrec que semblava vitalici, ara els ha caducat de sobte i ja no saben què fer ni on mirar per tal de poder continuar vivint com ho han fet fins ara. Però és que han caducat. Segurament, ells ni tan sols ho saben, però el cas és que això és, exactament, el que els passa.

Si ens fixem en els polítics que hem tingut fins ara, sense anar més lluny en els que encara formen part de l’estructura de l’Estat Central (la única que resta per substituir) veurem que, en general són gent que destaca molt poc. No hi ha grans figures en cap branca del saber. No ja de les ciències, sinó tampoc en cap camp de les lletres. I també ens podem fixar en que han arribat al lloc on estan gràcies a una meritocràcia dins de l’aparell del seu partit polític. En general, del Partit Popular. Al llarg de molts anys, la millor manera de prosperar dins d’aquest partit ha segut procurar no fer cap mena de ombra al líder de torn. Per tal, qualsevol persona que pogués destacar en qualsevol camp ha segut, abans o després, apartada del camí cap al cim del poder. La millor mostra d’aquest perfil la tenim en la persona que ara mateix exerceix el paper de Primer Ministre de l’Estado Espanyol Mariano Rajoy. Polític mediocre, que ha estat en diferents ministeris i que en cap d’ells, mai, ha destacat per altra cosa diferent del no fer res i esperar que les coses es calmen. Recordeu que fou el ministre de Medi Ambient quan al cas del Prestige, però cal recordar que abans ho fou d’Educació i ningú, que jo sàpiga, el recorda per res. La seva principal virtut sembla que era que l’anterior Primer Ministre, JM Aznar, no el considerava perillós com a adversari.

Però anem una mica més enllà. Com és possible que una colla de persones amb un perfil tant baix ocuparen el poder al llarg de tants i tants anys?

En realitat els polítics, que han d’estar al servei del poble que els tria, sembla que, en realitat, han estat al servei d’algunes grans empreses que els han recompensat les seves actuacions amb sous importants una vegada han deixat el seu càrrec públic. Només heu de veure la quantitat d’exministres que ara són “assessors” o “consellers” o altres títols rimbombants, en empreses que quan ells ocupaven el càrrec públic eren públiques i que ells han privatitzat al llarg del seu mandat. Ací, podeu trobar, des d’Eduardo Zaplana, fins a Felipe González. De JM Aznar fins a Rodrigo Rato. N’hi ha un munt. Tants, que el mecanisme mitjançant el qual accedeixen a aquests càrrecs prebenda té nom propi. S’anomena “la porta giratòria”.

El cas és que, d’un temps ençà, per als alts càrrec, a pur de triar als qui menys competència suposaren per al líder del moment, els triats han arribat a ser francament molt ineficients. En el sentit que deixaven massa a la vista el mecanisme mitjançant el qual el veritable poder, l’econòmic, manipulava els fils del que havia de ser la política.

Per això ha arribat un moment, en el qual aquest poder ha decidit que calia posar en marxa un mecanisme de substitució. D’aquesta manera, a més a més de desfer-se d’una bona colla de mediocres ineficaços, es donaria una imatge de regeneració política.

Jo crec que és en aquest sentit en el que apareixen els “nous” partits. De primer UPyD, amb la “jove promesa” Rosa Díez al capdavant. I, en veure que aquest projecte no tenia gaire futur, s’amplia un projecte que ja du anys tractant (en va) de fer forat a Catalunya. Ciutadans, amb un líder que sembla omnipresent, que mai diu res massa concret, que es vol fer passar per d’esquerres però que quan diu alguna cosa concreta es veu de seguida que està més proper a l’extrema dreta. I que, des de fa molts anys, és un treballador en excedència de Caixabanc (La Caixa). A l’altra banda, apareix Podemos, que sembla que ha de fer de contrapunt de l’anterior, de la mateixa manera que el PSOE ha fet el paper de contrapunt del PP.

Per aquesta raó, d’uns mesos ençà, els polítics del PP senten que els seus “negocis” passen a tindre nom de trama. Des del Gürtel, fins al Púnica. Des del Pokémon fins al Bárcenas. Des del Brugal fins al Bankia. Des…

I els tràmits judicials, que de sempre s’havien allargat i eternitzat, ara de sobte s’acceleren. I comencen a caure peces del tauler, cada vegada més grosses. I Carlos Fabra, després d’anys i panys de prepotència, entra a la presó. I ara cauen Rafael Blasco i una bona colla dels seus còmplices. I Bàrcenas entra a la presó, quan anys enrere, Rosendo Naseiro va poder escapolir-se per un “defecte de forma”. O tota la banda d’antics consellers del Govern de la Comunidad de Madid presidit per Esperanza Aguirre.

I arriben les eleccions locals i autonòmiques i el PP acaba escombrat de tot arreu. I ells, desconcertats, volen defensar-se. I continuar manant. Però no ho aconseguiran. Perquè, per la seva tossuderia de no haver-se retirat a temps, per no haver deixat lloc als “nous”, ara el Poder s’ha trobat amb els “nous” i els “vells” barrejats. I el seu vot s’ha dividit. I Compromís ha assolit l’ajuntament de València i Bildu el d’Irunya. Per exemple. O Mònica Oltra serà portaveu del Govern Valencià. I Més tindrà l’alcaldia de Palma. Per esmentar-ne tres de significatives.

Ara, la única manera que té aquest Poder de tractar que tot continue igual que hi ha estat aquests darrers quaranta anys, és fer veure que es fa justícia. Per això els que fins ara manaven en nom del PP sembla que s’han convertit en uns empestats amb els quals ningú vol cap mena de pacte ni acord. El seu pervindre sembla negre. Han de pagar pel pecat de no haver entès a temps que el seu temps havia passat. I que havien de deixar pas als joves. Però ells no ho podien entendre, això; justament perquè no són prou llestos. Es pensaven que manaven de veritat. I no. Només eren útils en tant que afavorien que els grans empresaris i corporacions aconseguiren clavar les seves urpes en els serveis públics bàsics. Sanitat, educació, dependència, energia, transports… En el mateix instant en que ja no ho poden fer, cal fer-los fora el més de pressa possible.

Per tant, és d’esperar que continue el degoteig de càrrecs del PP ingressant a presó. El seu darrer servei a la causa serà aquest. Donar la sensació que es fa justícia.

I, al capdavall, ells ja estan amortitzats. D’una altra manera, en podríem dir “caducats”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!