Des de la Plana

Josep Usó

26 d'abril de 2015
0 comentaris

Canvi de partit.

imagesHi ha una dita popular que diu que “la merda, quan més la remenes, més pudor fa”. I té una explicació científica, perquè en remenar-la, afavorim el contacte amb l’oxigen de l’aire, que anirà accelerant la oxidació. A més, els composts volàtils (que són els responsables de l’olor) tenen més fàcil evaporar-se. Però la dita, que originàriament és segur que feia referència als femers (de veritat, els autèntics) s’ha estès als problemes de corrupció, de delictes o comportaments innobles amagats. I és aquest, el sentit de la dita que ara m’interessa.

D’un temps ençà, sembla que els partits polítics “tradicionals” han deixat de ser útils a l’Estat. Al llarg d’anys i panys, d’assumptes de corrupció dels quals tothom en parlava, tant del PSOE com del PP (en menor mesura de la resta, perquè sempre han segut subsidiaris), quedaven en no res. Sempre hi havia un defecte de forma, unes escoltes que no eren legals, un jutge que dictava una sentència absolutòria, o unes proves que no s’acabaven de considerar vàlides.

A l’empar d’això, va nàixer la “classe política espanyola”. En principi, abans de la seva deriva, Pablo Iglesias, d’aquesta classe en deia la “casta”. Ara mateix, ja no està massa clar què vol dir, amb això de la casta. Però jo sí que recorde dades tremendes: espanya té molts més vehicles oficials que els EUA. Hem arribat a tindre desenes de milers d’escortes per a quasi qualsevol càrrec públic (fins a regidors de poble menut) quan al Regne Unit ni tan sols en tenen tots els ministres. Tenim la figura de “l’aforat” que fa que milers de càrrecs públics no puguen ser imputats per qualsevol delicte, excepte per uns tribunals especials. Tenim els sous vitalicis, els assessors que no tenen el graduat escolar però que són familiars directes del President de la Diputació, o de l’Alcalde, o del Ministre, o del Regidor, o de… Tot això i més sembla que ho teníem fins ara. I que no hi havia manera d’evitar-ho.

Però d’un temps ençà, sembla que tot això s’acaba. Ara fa ja vuit anys que estem en crisi. I no sembla que es vaja a acabar aviat. I això comença a passar factura als qui governen. El Partit Popular, que du molts anys governant (al País Valencià en du gairebé vint), ara sembla que no pot tapar de cap manera els forats per on es veuen els seus escàndols de tota mena. I a tot arreu. Balears, Madrid, País Valencià, Catalunya, Galícia…

El PSOE, que fins fa molt poc era el partit “de l’alternança” continua ensorrant-se sense remei. Perquè, a més, tampoc està net d’escàndols. Allà on mana, fa el mateix que els altres.

Fins i tot la Corona, la institució que semblava el gran pal de paller de l’Estat, ha resultat un pou de corrupció que també es veu obligat a arrossegar-se pels jutjats i que ha obligat a dimitir (abdicar) el primer rei de la Transició.

I de sobte tot es comença a moure molt de pressa. Després d’anys d’immobilisme total, ara apareixen nous partits que sembla que tenen com a objectiu substituir es vells.

Primer, fou Rosa Díez. Trenta anys vivint de la política i tot d’una es despenja amb un partit nou. UPyD. Molt “renovador” però molt espanyolista i anticatalà. I “anticorrupció”, també. Amb personatges especialment ineptes, com l’actor Toni Cantó. Després, apareix Podemos. A partir d’un personatge que només tenia, es veu, un petit programa de televisió. Pablo Iglesias.

A les passades eleccions europees, tant Podemos com UPyD obtenen uns resultats magnífics. I comencen a fer-se il·lusions sobre arribar al veritable poder espanyol. El Govern Central. Ràpidament, en els dos grans partits, comencen a eixir a la llum escàndols i més escàndols. Amb nom i cognoms, amb dirigents i alts funcionaris tancats a la presó. I comença l’espant. I les traicions.

Però Podemos, que figurava que era molt progressista, de seguida comença a virar cap a posicions molt conservadores. Massa. I, ràpidament, Ciutadans, un partit menut d’origen català i amb un dirigent que es diu Albert canvia la seva vocació de català i fa el salt a la política espanyola. I obté uns magnífics resultats a Andalusia. Immediatament, els grans mitjans de comunicació, comencen a parlar de les properes eleccions municipals, autonòmiques i nacionals espanyoles en termes de Podemos vs Ciutadans. Com si el PP i el PSOE ja no existiren. O UPyD.

I tots els nous partits comencen a fer primàries. I es veu de seguida que no sempre els triats són els més recolzats per una militància encara escassa però il·lusionada.

I ara, els tres partits nous, UPyD, Podemos i Ciutadans, comencen a patir un problema nou. El transfuguisme. Molts dirigents es veu que fitxen pel que pensen que millor els pot garantir un lloc. Així és que tots en recullen dels altres. I del PP i del PSOE, per descomptat. O de qualsevol. I a mi em sembla que molts d’aquests, el que pretenen és poder continuar vivint com fins ara. Sense treballar massa però amb bon sou.

Tot aquest fet, em recorda l’inici de la Transició. Aleshores, el personatge era el “Demócrata de tota la vida”. Fins i tot Manuel Fraga no feia cap remòs en qualificar-se com a tal. Recorde jo un míting en el què un dels assistents, quan els que es presentaven van acabar els seus discursos va anar demanant a cadascú d’ells si era cert que havien ocupat tal i tal càrrec en l’administració franquista. I tots van haver de confessar que sí. Un rere l’altre. L’assistent els donava les gràcies i passava al següent. Fou molt divertit.

Ara, molt em tem que hi haurà molts “polítics” que faran mans i mànigues per reciclar-se i seguir endollats a la mamella que fins ara els alimenta. Caldrà doncs estar alerta per evitar que corruptes o ineptes que ara viuen en un partit “vell” s’escapen a un de “nou”.

Sembla que això és el que els està passant ara a Ciutadans.

Afortunadament, per a fer totes aquestes operacions, no tenen més remei que eixir a la llum pública, encara que siga només en el moment de canviar de partit. I amb el poble molt empipat, perquè estem passant el que estem passant i ja van molts anys, la gent està alerta.

I ací anava jo. Per a canviar de lloc, cal eixir; malparlar dels qui han segut els teus companys. O còmplices.“Remoure la merda”. I això fa molta olor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!