Des de la Plana

Per raons familiars, he estat una setmana sense contacte amb l’actualitat del País. Ni la Catalana, ni la Valenciana, ni tampoc l’Espanyola. I, voluntàriament, sense accés a la xarxa. Una passada. De tant en tant va molt bé. Us ho recomane, fa prendre més contacte amb la realitat. I avui, quan he tornat, he procurat posar-me al dia. I m’he trobat amb una realitat molt canviada.

D’entrada, m’he assabentat que els Mossos d’Esquadra han detingut ni sé quants gihaihistes que volien atemptar a Catalunya. També que l’inefable, (i membre de l’OPUS) ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz ha comparat els gihaidistes amb els independentistes. I he vist que el nou rei els ha dit als seus soldats que fan el mon més segur. Per la seva banda, la germana del rei diu que ella signava sense llegir (amb aquesta línia de defensa, si l’absolen serà una festa per la història del Dret). Per si no n’hi hagués prou, Rajoy demana l’orgull de ser del PP i a Rosa Díez li ha eixit una contrincant per a dirigir el seu partit polític.

D’altra banda, rellegint els editorials endarrerits d’en Vicent Partal m’assabente que els eco esquerrosos i els socialistes de sempre, juntament amb algú d’Unió volen que es negocie un acord d’alguna manera amb l’Estado Español. Al meu parer, això és com quadrar un cercle. Impossible, perquè π és transcendent. I, finalment, per no atabalar, en un altre editorial, Vicent demana calma.

Efectivament. Ara el que ens cal és calma. Serenitat per veure què passa.

D’una banda, les expectatives del PP a tot arreu per a les imminents eleccions del maig són nefastes. I, per tant, han de fer soroll. Tant soroll com puguen i més encara. Perquè si callen, si deixen que la gent pense el que ens han fet el seu final pot ser definitiu. I no només com a partit. Penseu el que podria significar per als mandarins com Montoro, o Rajoy o Cospedal, o Fernández Díaz, o de Guindos, o Báñez, o Botella, o Aguirre, o… que la gent els recordara pel nom i la pertinença a un partit concret en un moment donat. En el de la gran estafa. Mai més ningú els voldria prop seu. Es convertirien en empestats. Seria com la pena d’exili imposada a tot arreu, per a ells.Una mort en vida.

D’altra banda, el PSOE tampoc puja enlloc. Considera com un triomf que la seva antiga competència s’ensorre quasi tant com ells. Ja no són ningú. Els personatges ara cerquen aixoplug a les noves formacions: UPyD, Ciudadanos, Podemos o la que vulgueu.

A més a més, l’Estat de les Autonomies, com el mateix Estat Central, està en fallida, enfonsat i desprestigiat del tot. Ningú el vol mantindre viu ni un minut més de l’imprescindible.

De manera que ha de canviar tot. Com ha passat sempre en les grans crisis espanyoles. Com passà en perdre les restes de l’Imperi, quan es perdé la guerra del Rif o com quan es va morir Franco i s’acabà amb la resta de colònies africanes com el Sahara Espanyol.

Com sempre, no s’ha previst res per a un moment així. Ells són del viure el dia a dia i Déu proveirà. Exactament igual com Cervantes explica que viuen els hidalgos castellanos en les primeres línies del Quixot. Que molt parlar-ne, però sembla que tampoc se l’han llegit.

De manera que ara, quan es veuen perduts, amenacen, menteixen, tracten d’enganyar i diuen el que qualsevol vulga sentir. Tant és. Estan perduts i ho saben. I Nosaltres, ho hem de saber també. La victòria no depèn d’ells. Només podem perdre nosaltres. Ells ja fa molt que no poden guanyar. I perdran. I s’enfonsaran una mica més en un tauler de les nacions en el qual encara es pensen que juguen en primera quan ja són de regional. Si no perdem el cap, guanyarem; en cas contrari, ens enfonsarem amb ells. I serà per sempre, segurament. En els darrers segles, ells no han recuperat mai res del que han perdut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!