Des de la Plana

Fa un temps, un amic, Antoni Rovira, em va demanar de col·laborar amb la secció cultural d’una falla. Com sempre que em demana alguna cosa, li vaig dir que sí. I només em va posar una limitació: 10000 caràcters  com a màxim.

Tots sabeu que les falles semblen molt domesticades pel poder omnímode que encara patim al País Valencià; però jo, com molts altres companys que també han escrit alguna cosa per al llibret de la falla La Marina del Port de Sagunt, hem cregut que això només pot ser si nosaltres les deixem de banda.

Com eren uns dies en els quals es parlava molt de la Llei de Senyes d’Identitat (un desgavell total), vaig pensar que jo podria donar la meva opinió sobre el particular. I, de passada, arrancar algun somriure. De manera que ara que ja han passat les falles, us deixe amb

Nosaltres, els valencians.

 Ara està de moda destacar allò que ens identifica, als valencians. Sembla que estem un poc perduts i ens cal trobar, trobar-nos, alguna característica que ens puga definir. Alguna cosa inqüestionable. Aquesta preocupació es veu que està tan estesa que, fins i tot els nostres governants s’han posat a la feina. I, malgrat que prou problemes tenen, tenim tots a l’hora de la veritat, han decidit aparcar altres temes que els semblen menys importants per dedicar-se a l’essència del problema. Per arribar fins al moll de l’os.

De manera que han aparcat l’atur, que el tenim disparat en quotes alarmants i terribles, la manca d’infraestructures que és d’escàndol, l’ensorrament de l’agricultura o el calvari de la industria per fer una llei que recullga i identifique, sense cap marge d’error, quines son les característiques que ens permetran reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a valencians. I d’això justament, us vull parlar.

Què és el que de veritat ens distingeix, als valencians dels castellans, dels catalans o dels suecs o els anglesos?

Posats a pensar, els experts que han buscat els nostres governants, han trobat molts trets característics nostres. Per exemple: la llengua que parlem, els bous per la vila, el parany, la paella (la paella se la van oblidar en les primeres versions del catàleg i això els va dur moltes crítiques), les falles (aquestes també es veu que no les havien contemplat en la primera versió), les mascletades, les taronges, les bandes de música i tantes i tantes coses com aquestes. Després, com no podia ser de cap altra manera, van començar les discussions sobre quines d’aquestes coses eren més importants. I jo he vist enquestes demanant si era tan important el bou per la vila com la llengua que parlem. De veritat.

Però és que, en realitat, el que jo pense, és que tenim el problema desenfocat. Perquè en realitat, els valencians ens caracteritzem per unes altres coses, que no son aquestes. Ni de bon tros.

La llengua pròpia que parlem no és exclusivament nostra. Si ens referim al Valencià, també la parlen els veïns del nord (els catalans). El que passa és que nosaltres la parlem millor. I si parlem del Castellà, encara la compartim amb més gent. Tot i que també la parlem millor. Millor que els veïns propers i molt millor que els llunyans. Amb més musicalitat, per entendre’ns. Perquè nosaltres tenim una afició tremenda per la música. I ja, de les llengües que parlen els habitants nouvinguts de les grans ciutats del Sud, n’hi ha per llogar-hi cadires.

Els paranys, ens els ha prohibit la legislació europea. I els bous per la vila estan bé, però no poden competir amb l’esdeveniment que suposen els Sanfermines de Pamplona. Ens quedaria la paella, però en això tampoc ens posem d’acord. Perquè ja sabeu que la paella la van inventar a Russafa. I que posar-li carxofa a l’hivern és un pecat monstruós. Al mateix temps, trobareu gent a les comarques de Castelló que us diran que als garrofons cal dir-los bajocons, que la carxofa és molt addient a les paelles d’hivern. Altres us diran que s’ha de posar costella, que no se n’ha de posar, que la paella pot ser mixta o que això tot son heretgies. Com posar pilotes a la paella del dia de Nadal. Que, per cert està boníssima. Perquè hi ha un tret que ens identifica que és parlar malament els uns dels altres, però aquest es veu que no ix en el catàleg de la nova llei.

Així que ens quedem, com qui diu, sense senyes d’identitat. Pobres de nosaltres. Les nostres autoritats fent mans i mànigues per a trobar les senyes autèntiques que ens distingeixen de qualsevol altra comunitat i ara va i nosaltres descobrim que som un país adotzenat i poc original…

Però no. En realitat, tenim una senya que ens distingeix de tots els demés. A tot el mon no hi ha cap poble com el valencià. Perquè nosaltres fem les coses com no les fa ningú més. Som barrocs. Som, i en podeu estar segurs, els únics barrocs que hi ha baix la capa del Cel. Perquè tot ho fem de la mateixa manera. Gran. Immens. Gloriós. Barroc. Fins i tot tenim un nom, únic i impossible de traduir a qualsevol altra llengua, per a referir-nos a allò que és propi de nosaltres, barroc i grandiós: coent. D’una cosa perfectament acabada a la valenciana, diem que és coenta. Nosaltres som l’únic país que sap què és, ser coent. Els castellans, pobres, es pensarien que és picante. I els catalans no sabrien ni què és. Però nosaltres sí.

Fixeu-vos si no:

Les nostres falles, fogueres al Sud i Gaiates al Nord son monuments monumentals. I efímers. I recarregats, exagerats i plens de coets, traques, sorolls i envoltades de menjotades, begudes espirituoses i de les altres i també de falleres. Bellees al Sud i Castelloneres al Nord. Totes amb uns vestits de seda, adreços, faldilles i cossets molt treballats. Recarregats d’ornaments. És un deliri de coentor. És el barroc que ha arribat als nostres dies sense cap variació. En estat pur.

I tot ho fem igual. Siga el que siga. Volem fer una urbanització? Fem la més bèstia. Ja teníem Benidorm. Dons ara tenim la costa plena. Des de Torrevella fins a Vinaròs tenim urbanitzacions per donar i vendre. Que algú ha gosat fer un museu de la Ciència? Nosaltres fem el Museu de les Arts Príncipe Felipe. Que seria el non plus ultra de les exageracions i dels recargolaments impossibles i no fora perquè just a la vora li hem plantat el Palau de les Arts, un teatre que de pur impossible ja cau a trossos abans de poder-lo estrenar. I L’Hemisfèric, que no sé ben bé què és. I l’Àgora, que no crec que ho sàpiga ningú. A veure si algú em diu que es pot construir, a un país com el nostre, un edifici que no aprofite per a res i que coste molt més del doble del que li ha costat a la India posar un satèl·lit en òrbita de Mart. En diners, vull dir. I a més, sense acabar-lo.

Així és, valencians, que ja podeu estar tranquils. Tenim una característica que ens diferencia de tots els demés pobles del mon. Ningú, a banda de nosaltres, sap què és ser coent. O coenta. I si en voleu estar segurs, ho proveu.

Que la veïna s’ha comprat un vestit nou? Segur que és una coenta. Com aquell veí, que s’ha posat la tapisseria del cotxe de colors caramel i fresa. Quina coentor! Igual que aquella comunió que anàrem l’any passat, que n’hi havia per llogar-hi cadires. O la padrina de la meua boda, que era coenta rematà. I tantes i tantes coses, que els altres no ho veuen, però perquè no són valencians. Penseu en la coentor dels vestits de gala de qualsevol militar de qualsevol exercit del món. Us en recordeu dels soviètics, amb aquelles gorres de plat amb una visera que semblava que volia arribar fils al Cel? Uns coents, ja us ho dic jo.

Fixeu-vos si en sabem, els valencians, de coentors, que a les pebreres, aquells pimentons menuts que tanta intensitat donen a les salses, a Castelló, en diem “coents”.

Però hi ha una altra cosa en la qual també som molt bons, els valencians. No estic segur que siga exclusiva nostra, com a poble vull dir, però del que sí que n’estic segur és que aquesta característica la tenim. I tant, com la tenim! Els valencians som valents. Molt valents. Ens maltracten, ens volen fer creure que no som importants, que la nostra llengua no és important, que val més que estudiem castellà o anglès o xinés, que nosaltres només podem fer de cambrers d’aquells que vinguen a veure’ns. Però nosaltres ho resistim tot. Ho hem resistit tot des de fa centenars d’anys. I ho seguirem fent, perquè en el fons, n’estem molt orgullosos de ser com som. Som un poble amb un passat gloriós. València fou, al segle XV i XVI una de les grans ciutats de la Mediterrània. I al segle XX, érem qui vam sostindre Espanya amb el nostre esforç exportador. De fet, a primers dels setanta, teníeu a Sagunt la siderúrgica més moderna d’Europa. I la van desmantellar per salvar-ne d’altres menys competitives i eficients. I ara mateix, malgrat la crisi, aspirem a tornar a ser importants. I ho tornarem a ser. Tornarem a bastir un País Valencià pròsper i amable amb la seua gent i acollidor amb els visitants. Perquè una Europa sense valencians no seria el mateix. Qui cremaria les penes i les amargors de cada any?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!