Preocupació i perplexitat.

 

125px-Flag_of_Europe.svgSembla que Europa està preocupada. I també perplexa. I el motiu dels seus maldecaps és, justament, Espanya. L’Estat Espanyol, per deixar-ho més clar. D’una banda, resulta que la seva situació econòmica, lluny de millorar, continua igual. Més enllà que la borsa supere o deixe de superar els 11000 punts (que no he trobat mai ningú que em puga explicar d’una manera mitjanament clara què és i què significa, això dels punts aquests), l’atur continua disparat i molt per damunt del vint per cent de la població activa. Sense tindre en compte la gran quantitat de subempleats que hi ha, o els contractes fem, o els sous de misèria (en molts casos al nivell del tercer món) Sense comptar l’allau de gent que ja ha emigrat.

D’aquesta gent, molts són antics immigrants que se’n tornen a anar, però hi ha una bona quantitat de joves amb pasaport espanyol i amb estudis que han marxat i continuen anant-se’n. I això, per no parlar del desmantellament de la investigació, que és la millor manera de malmetre el futur del país. Recordeu aquella ministra que va dir que no hi havia fuita de cervells, sinó que hi havia “ganes de viure aventures? Doncs això.

També es poden veure amb facilitat els desnonaments (de vegades amb suicidi inclós), o la pobresa energètica o la gran quantitat de persones que busquen menjar als contenidors de les escombreries. Tot això mentre bancs (intervinguts o en quebra tècnica) anuncien grans beneficis. O mentre es tanquen instal·lacions productores d’electricitat neta per afavorir l’oligopoli d’unes empreses elèctriques que subministren els Kwh més cars de tot l’entorn. I mentre això passa, el poder executiu pretén resoldre el problema amb una llei que penalitza i criminalitza les protestes.

A banda, està el conflicte amb Catalunya. Ací, el que més hi ha és desconcert. Perquè davant d’un problema, qualsevol persona o entitat amb una mínima solvència, el procurarà resoldre. Però Espanya no ho ha així. Senzillament, afirma i proclama que el problema no existeix. I clar; com que sí que existeix, els europeus ja s’han adonat que les informacions que els arriben al respecte des de les institucions espanyoles no són de fiar; per tant, en busquen d’altres. I no entenen per què l’Estat Espanyol no tracta de resoldre els seus problemes en lloc de negar les evidències.

Però no només. Per a evitar que se’ls acuse de balafiadors, han declarat secretes les despeses de totes les seves ambaixades. Això ho fan ells i ho fan ara, quan estan donant unes explicacions impossibles sobre en què s’han gastat els diners europeus que han invertit en projectes directament inviables quan no estúpids, com el TRAM de Castelló, que ha resultat un vulgar trolebus que circula per damunt d’una plataforma d’adoquins de color roig que s’han hagut de posar d’un en un i a mà, o els AVEs que continuen construint quan no tenen passatgers ni tan sols per a una sola línia.

I clar. Com que pensen que si ho fan, després serà més fàcil que altres reconeguen Catalunya, es neguen a reconèixer Kossove. És a dir, es neguen a reconèixer l’evidència. I el Parlament Europeu els ha de tornar a exigir que ho facen. Perquè la seva actitud obcecada fa de mal veure. Fa lleig. I, a més, continuen defensant el seu model aeroportuari, AENA, centralitzat i poc o gens eficient, en contra també de l’opinió del Parlament Europeu.

Tot això, mentre continua essent un país on les reformes educatives es succeeixen sense treva i on ara es pretén que la religió (catòlica) torne a impregnar tot el sistema educatiu de dalt a baix.

Un país on la corrupció a tots els nivell arriba a nivells tan alts que es veu ràpidament que no hi ha cap institució sana. Implicats en delictes, tenim des de diputats de molts dels parlaments, presidents de diputacions, ex-ministres, consellers diversos, alguns jutges i també la Família Real.

I amb tot, els representants d’aquest estat modèl·lic, quan es passetgen per les institucions europees, fent gala de la seva històrica ignorància per a parlar qualsevol llengua que no siga la seva pròpia (i en molts casos malament) encara van donant lliçons a tort i a dret.

De manera que és normal. Jo, si tingués un soci amb problemes de tota mena, incapaç de resoldre’ls, antipàtic i prepotent, estaria precocupat. I perplex també. Quasi cada dia em faria aquesta pregunta:

Però a aquests, qui els ha deixat entrar a l’empresa?

Supose que aquesta, però d’una manera molt diplomàtica, és la pregunta que molta gent es fa ara mateix, a les institucions europees.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *