En realitat, un fanàtic no és res més que “aquella persona excessivament entusiasta, zelosa, especialment en qüestions religioses, polítiques, etc”. (Del Diccionari de la Llengua Catalana de la GEC).
Al capdavall doncs, no hi ha gran diferència entre un “hooligan” d’aquells que és capaç d’assassinar un altre com ell d’un altre equip rival i un partidari de qualsevol organització política o religiosa capaç d’assassinar algú que no estiga d’acord amb les seves idees.
Probablement, si alguna idea, sentiment o creença, duta fins a l’extrem, pot conduir a la mort d’un proïsme, la idea ha de ser equivocada, en el fons. En qualsevol cas, pense que és una molt bona actitud questionar-se les pròpies creences, idees o convenciments. I estar disposat a discutir amb els demés els avantatges o desavantatges de les pròpies. I a canviar d’idea o de creença si així ho estimem oportú.
En altres paraules. Fer el que fan els científics, que sempre estan disposats a acceptar qualsevol idea nova, encara que esmicole allò del què un està convençut. Com a exemple, podem citar a Max Planck, que va formular la seva hipòtesi quàntica com a única possibilitat d’explicar les dades experimentals de la radiació d’un cos negre. Quan ell ja tenia quaranta anys i n’estava convençut que allò no podia ser. Però era la única manera d’explicar els resultats.
Així, augmentar la formació de les persones és la única ferramenta eficaç per disminuir els fanatismes. De tota mena. Només amb això, ja millora la convivència en qualsevol societat. I qualsevol mena de dogma no basat en evidències contrastables, resulta perillós.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!