Des de la Plana

Josep Usó

7 de gener de 2015
1 comentari

París està de dol. Com ho estem tots.

La matança perpetrada per dos desconeguts a la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo, aquest matí a París no té cap mena de justificació. Cap ni una. Però especialment greu em sembla el fet que els assassins hagen cridat consignes, mentre cometien els assassinats de la mena “Hem venjat el Profeta” “Charlie Hebdo està mort”. També em preocupa el fet que, des de feia molt temps, en estar la revista amenaçada pel fet d’haver publicat algunes sàtires relacionades, pel que he llegit avui, amb el Profeta Mahoma, ja tingués protecció policial. Protecció que, per cert, també ha patit dues baixes mortals de resultes dels trets dels assaltants.

És evident que algú, en algun lloc, estarà molt content, per aquesta barbaritat. Però tota la resta, pense jo que la immensa majoria, n’estem molt preocupats, o directament espantats.

Perquè el fet és que aquests assassinats s’han comés en nom de una religió. En nom de Déu. I només aquest fet, de seguida regira els sentiments de tothom. I apareixen els fanàtics de tota mena afirmant que el que s’ha de fer és prohibir l’Islam a Europa, expulsar als musulmans o altres bestieses semblants.

Però el fet és que aquesta barbaritat, no difereix massa de les atrocitats que han comés no fa gaire els representants d’altres religions. Els cristians, els jueus, els propis musulmans, els hindus… Tots en tenim, de barbaritats com aquesta, a l’esquena. I sempre són en nom de Déu. Perquè algú l’ha ofés tan greument que cal venjar-lo sense cap mena de mesura ni sentiment. Amb fanatisme cec.

Probablement, en la història de la Humanitat, les majors atrocitats s’han comés en nom d’algun Déu o altre. De fet, els cristians, els jueus i els musulmans, comparteixen el mateix Déu. I, sistemàticament, es duen a matar. Però també es dediquen a estossinar-se mútuament, les diferents faccions de cadascuna: els Xiites i els Sunnites entre els musulmans, els catòlics i els protestants entre els cristians. Entre els jueus això no passa gaire, perquè en són molt pocs, però només per això.

El que està clar és que qualsevol religió, qualsevol, té els seus extremistes, els seus fanàtics disposats a tot. A qualsevol barbaritat. I aquest, segurament, és el veritable problema. Que davant del concepte “religió” tots els poders públics de tot arreu, tothom, fem peus enrere.

Si una persona adulta ens digués que té un amic invisible que li aconsella el que ha de fer en qualsevol circumstància o situació, no dubtaríem en qualificar-lo de pertorbat. En canvi, si ens diu que la seua religió li exigeix o li prohibeix qualsevol cosa, aleshores ho trobem tan normal. I les religions, per sistema, consisteixen en disposar d’un amic invisible que té uns representants que són els qui administren la seva voluntat entre els seus fidels. Per això, segurament, els més mal vistos per totes les religions són els ateus. Només cal recordar, a tall d’exemple, el cas de Richard Dawkins quan va promocionar aquella campanya al Regne Unit en la que s’exposava una propaganda (entre altres llocs als autobusos) on s’afirmava: “There’s probably no God. Now stop worrying and enjoy life”. “Probablement, Déu no existeix. Gaudeix de la vida”. I també que a l’Estat Espanyol no es va permetre de cap manera que aquesta campanya es pogués dur a terme.

El que ara no té sentit és que apareguen els extremistes per exemple del Cristianisme, volent prohibir l’Islam a casa nostra. No es tracta d’això. Mai s’ha d’atiar cap fanatisme. L’únic remei contra aquesta mena de barbaritats consisteix en augmentar el nivell cultural de la població. Tota la resta, acabarà duient-nos al desastre.

Pensem, per exemple, que els islamistes més fanàtics i furibunds, algunes de les pitjors massacres, les han perpetrat en escoles. I pensem també, que a casa nostra, en determinats col·legis religiosos, es seleccionen les lectures a l’abast dels seus estudiants.

Però clar; una societat culta i instruïda, sempre és molt més difícil de manipular. I aquesta és, segurament, la mare dels ous.

  1. Déu no ha assassinat. Qui assassinen són les persones. Algunes persones, fins i tot, volen matar a Déu (o creuen tenir aquest poder)…

    Escriure que les majors atrocitats han estat fetes en nom d’algun Déu és oblidar-se’n de les atrocitats comeses en nom de l’Estat o de la Humanitat per part dels totalitarismes nacionalsocialista i estalinià, per exemple.

    No és cert, tampoc, que el Déu dels cristians, dels jueus i dels musulmans sigui el mateix.

    Certament que l’organització que ha assassinat a més cristians ha estat l’Església catòlica apostòlica i romana (majoritariament amb la utilització del seu braç de la Inquisició), però això no treu que alguns dels anomenats protestants (majoritariament luterans, però també calvinistes) van fer les seves particulars massacres en les persones de fe anabaptista.

    I no és cert, tampoc, que les religions tinguin de ser motiu de conflictes armats entre els humans: el moviment de la objecció de consciència i antimilitarista va sorgir de l’anarquisme però també dels testimonis de Jehovà i dels grups cristians anabaptistes i adventistes. I que la abolició de la esclavitut al Regne Unit va ser gràcies a un parlamentari cristià.

    La consigna propagandista d’en Richard Dawking està composta d’una probabilitat (“probablement, Déu no existeix”) i d’una falsetat implicita (“Gaudeix de la vida”), venint a adoctrinar al públic que per a gaudir la vida abans és necessari desfer-nos de Déu. Ja veu: de fanatics, totalitaris i sectaris a les files dels “racionalistes” ateus també és possible trobar-ne.

    A casa nostra, a qualsevol escola, institut o universitat les lectures proposades als estudiants són previament seleccionades pels professors. És de sentit comú. És el que anomenem “educar”.

    Pel que fa a l’assalt a la redacció de Charlie Hebdo i els altres crims a Siria i a Estats que han sofert les anomenades “Primaveres revolucionaries”, s’ha de tenir en compte que l’Islam es troba com es trobava el cristianisme a la nostra Edad Mitjana: un seguit de lluites internes de les que normalment surten més malparats qui menys culpa tenen.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!