Qui s’han cregut que són?

thumb_474__4Avui és setze de desembre. Per tant, fa trenta-set dies que va passar el nou de novembre. I molta gent hem passat de l’alegria, quasi de l’entusiasme, al desconcert. Alguns, fins i tot a la ràbia, de moment continguda.

Perquè una vegada passat el 9N ja va quedar clar que Catalunya només necessitava plantejar unes eleccions, si així ho volien fer els seus governants, per tal de, immediatament, proclamar la independència. També es pot fer una Declaració Unilateral d’independència i seguir endavant, però estic disposat a a admetre que aquesta possibilitat és menys desitjable perquè podria plantejar més dificultats en l’àmbit internacional.

No. el desconcert, l’enuig i la ràbia venen per un altre cantó. Fins al 9N els polítics, tots ells, anaven darrere del poble. Qui ha fet que s’haja arribat fins ací, és la gent. No els polítics. I això cal dir-ho. És la gent qui té l’estelada penjada al balcó de casa, o a la finestra. És la gent qui ha acudit a la manifestació, l’any següent a la Via o aquest any a la V. I qui ha votat el 9N. I hi ha deixat ben clar. No hi ha dubte. I ara resulta que és el moment dels polítics. Just arribats en aquest moment, son els qui fan de representants del Poble els qui han d’actuar. Ells, només han de fer allò que els han encarregat els ciutadans. Tan sols això. I no ho estan fent. O, al menys, així ho sembla.

Es dediquen a fer càlculs sobre qui pot ser el més beneficiat en unes eleccions municipals espanyoles que estan a tocar (al maig). És a dir; que es dediquen a veure si aconseguiran més o menys càrrecs (sous, al capdavall) com a «representants» d’uns ajuntaments espanyols.

Pot ser estigfa equivocat. De fet, m’agradaria estar-ho, però em fa l’efecte que molts d’aquests personatges, per l’únic que estan preocupats és per la seua pròpia nòmina a final de mes. Per la seua. No els preocupa massa la situació de la gent, els atacs salvatges de l’Estat Espanyol envers tot allò que sone a català. Les injustícies, la crisi, les situacions de misèria, els desnonaments, els suïcidis…

No. Tot això no sembla preocupar-los gaire. Com a mínim, no els reocupa tant com poder continuar disposant d’un bon sou que els permet viure molt bé. I més encara, si ho comparem amb com es veu obligada a viure la gent. Els qui tenen feina, treballant cada vegada més per a cobrar cada vegada menys. I els qui no en tenen, amb l’angoixa de no saber què es menjarà a casa l’endemà, o la setmana que ve. O si encara es tindrà casa, el mes que ve.

Ara, quan està clar com l’aigua que l’únic que cal es fer el darrer pas, tots semblen molt preocupats per els cants celestials. I es planteja, per exemple, fer una candidatura «d’esquerres i progressista» amb les mateixes cares que ja han demostrat la seua incapacitat al llarg dels anys passats. Les mateixes. Amb els mateixos discursos buits, que no diuen res concret perquè no tenen, de veritat, res a dir. Ni en saben ni tenen cap interés per aprendre. Ja els va bé fer d’escolanets i cantar els cors dels avantatges que hauran de vindre però que mai arribaran. I mentre, continuar amb els seus sous. Siga de diputat, de regidor, d’alcalde o d’assessor. A quest és, al meu parer, el seu gran interés. La resta, música. I de molt poca qualitat, la veritat.

De manera que pense que ja és l’hora que la Societat Civil els recorde, i de pressa, qui mana, a qui serveixen. Tota aquesta colla de mediocres (en el millor dels casos) han de saber i no tindre possibilitat d’oblidar-ho, que representen al Poble Català. I que aquest ja ha passat prou tragèdies, penes angoixes i misèries com per haver-ne de suportar més.

Ara, el que cal és canviar d’escenari. Ja no val allò de «nosaltres volem, però és que no ens deixen» en una de les mil i una versions que ho hem escoltat al llarg dels anys. Si no és Madrid, és la crisi, o les circumstàncies, o la sequera, o la pluja o l’excés de producció de cacauets.

I el que no és de rebut és que pensen primer en col·locar-se ells que en el seu país.

La seua situació, ara mateix, és la que és. I han de saber que tenen dues opcions, al seu davant:

Caixa o faixa. No en tenen cap més. I que ho tinguen clar. Si cometen traïció, el Poble no els perdonarà mai. I no només a les seues sigles, que al capdavall només són això. No. A ells.

I us posaré dos exemples. Els que se n’han eixit del PSC ho han fet després de massa temps d’estar-s’hi. Ja feia molts i molts anys que es veia que allò era la filial barata del PSOE. I que el PSOE només és un partit fet per a mantindre les coses com estan, ja es va veure en els primers vuitanta. Anar-se’n ara és un gest digne. Però no per donar lliçons a ningú. Com a molt, per demanar aixopluc a algun lloc, si no es té cap ofici o professió, fóra del de polític.

O els d’IC. Que mai han fet res, fins on jo conec, que es puga destacar com una defensa del País; o tampoc cap actuació en defensa de la gent. Recorde, a tall d’exemple, el galdós paper de l’ex-conseller Saura en Interior. O el de la seua esposa a l’ajuntament de Barcelona.

Creure que de gent d’aquesta categoria es pot treure alguna cosa de molt profit és ser molt ingenu. O estar més interessat en la nòmina que en res més.

Així que acabe demanant, a qui corresponga, que faça un colp de puny damunt la taula i els recorde a totes aquestes persones, que només són això. Els representants del Poble. Res menys; però res més. I si el poble es vol tirar a un barranc, ells l’han de guiar cap allà. I si volen la Independència, han de fer tot el que puguen per arribar-hi. Per això els paguem. I cal que reten comptes de la seua actuació. I assumir-ne les conseqüències, també. Qui s’han cregut que són?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *