Des de la Plana

Un dels combats importants en qualsevol guerra és la guerra de la informació. I també la de la desinformació. Ara mateix, em fa l’efecte que Espanya ja dona quasi per perduda Catalunya. Ací ho té molt i molt difícil. Però encara jugarà una darrera carta, allà. I especialment, la jugarà a l’interior, al que resta del Reino de España.

D’una banda, està Podemos. Que, sense dir pràcticament res, ja ha aconseguit que nombrosos mitjans de comunicació publiquen enquestes, des del Mundo fins el Periódico, passant per les grans entrevistes en la Sexta, Telecinco i altres, que ja ens anuncien que el nou partit guanyarà fins i tot a Navarra, on ni tan sols té previst presentar-se. Tot plegat, a mi em sembla una gran operació de maquillatge per amagar els veritables motius de l’enorme pujada? de Podemos. Es tracta d’esgarrapar vots, els qui siga, al Principat a qualsevol dels partits catalanistes. I, a més, en especial al País Valencià, de desmuntar Compromís.

En aquest cas, ajudats per la inestimable col·laboració de la seva executiva, la de Compromís, que ara sembla incapaç de pactar res. Semblen atemorits davant d’un espantall que parla però no diu gairebé res de concret. Bé. Una cosa sí que ha dit. I aquesta, clara. Que els catalans no tenen dret a decidir el que volen ser. Dit en altres paraules. D’esquerres, però espanyols. Una, unida y empobrecida. Pero con entusiasmo y alegria. Y esperanza.

A mi, que vaig tindre un avi del partit radical d’Alejandro Lerroux, em recorden aquelles promeses. Que, al capdavall, es van concretar en anticatalanisme i corrupció. Cal recordar que el govern de Lerroux va saltar perquè un nebot del President estava conxorxat amb dos estafadors de casinos i havien adaptat la normativa dels casinos espanyols als seus interessos. Els estafadors eren Strass i Perlo. I l’estafa va donar origen a la paraula «estraperlo», que encara s’usa.

Pense que Compromís faria bé en dedicar-se a les properes eleccions, perquè si es dedica a qualsevol altra cosa, acabarà fora del parlament de València. I serà una llàstima, perquè els valencians portem massa anys suportant l’insuportable com per haver d’aguantar, a més a més, una altra tanda de pressumpta esquerra. Que jo encara recorde aquell Miguel Boyer que volia nacionalitzar la banca i va acabar de faldiller de segona fila d’una empleada de Porcelanosa. O aquell Ramon Tamames, que de pur comunista ortodox, ara està pràcticament aliniat amb Vidal Quadras. O Alfonso Guerra, que diu que s’ha retirat. De treballar no serà. O tants i tants altres.

Ací, al País Valencià, necessitem aigua fresca. I per això ens cal un càntir nou. No ens valen els càntirs vells ni els remendats. Ni tampoc els presumptes càntirs amb música agradable. Aliena i que no podem tocar en valencià, però agradable.

D’altra banda, em direu, què més hi ha? Fixeu-vos que, malgrat que avui mateix el President Mas donarà informació sobre les seues properes passes, els mitjans espanyols de comunicació, continuen donant notícies com això de la Independència fóra una ruïna per als catalans. Per exemple, un mitjà que es diu econòmic, Bolsamania, dona aquesta notícia. Que ja em direu, quin valor.

De tota manera, sigueu optimistes. Penseu que ací, al País Valencià, el PP estava molt engrescat amb allò de donar el càrrec al cap de la llista més votada. Ara ja no en diuen res. de manera que tenen clar que ells no seran. Per això, pot ser, veuen en Podemos la seua darrera taula de salvació.

Com va dir aquell individu que sembla que mai acabarà de morir-se, “antes roja que rota”. Que és el que pensen els argentins. O els cubans. O els nicaragüencs. O els guineans. O els andorrans o els gibraltarens. O els peruans (menys Vargas Llosa). O els…

Per si de cas, continuen cedint peons. Per exemple, Carlos Fabra, que té cinc dies per ingressar a la presó. Perquè tal i com tenen ara mateix el pati, també han de pensar que tota pedra fa paret.

Però insistisc. El que no podem fer els valencians, després de tants i tants anys, i tanta i tanta corrupció, poca vergonya, saqueig i misèria de tota mena, és deixar-nos anar a mans del primer que passe. Compromís està compromés amb nosaltres. I encara no té res guanyat. Ara com ara, no hi ha res per a repartir-se. I si no s’espavilen, no hi haurà res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!