Des de la Plana

He escoltat un fragment del discurs de Pablo Iglesias a Madrid. I m’han cridat l’atenció un parell de coses.

Molts conceptes generals (però buits) “com ara España es una nación de naciones”, “primer s’ha de parlar d’economia per sobre de la questió territorial”, “catalans i madrilenys (o espanyols, això no ha quedat clar) no som tan diferents” i unes dades sobre els multimilionaris i els pobres a Catalunya i a Madrid; per cert amb molts més detalls de Madrid que de Catalunya.

I una afirmació: que ell és espanyol (que em sembla molt bé). I que tots som espanyols i que ell vol ser espanyol d’una Espanya més justa per a tots. Cap esment, per contra, a les lleis que tot ho centralitzen a Madrid. Cap esment a les infraestructures que ni ara ni mai (centenars d’anys) ha permés Espanya. Ni sota la dreta ni amb l’esquerra. Ni amb les dictadures militars, ni en democràcia ni amb la República. Mai. Passa per alt que ell és espanyol, però que pot haver gent que no pensa que ho siga. Al capdavall, ser espanyols als habitants del “Sahara Español” no els va servir absolutament per res.

Ni ha fet cap esment al secular racisme dels espanyols, que sempre es consideren per damunt de tots els altres. Des del recent “yo no soy un perro judio” de l’aspirant al càsting d’Esperanza Aguirre fins al “Pujol enano, habla castellano”, passant pels “putos…(els qui vulgueu)”, o les seculars ínfules de grandesa dels responsables del poder a Madrid. Des d’aquella arenga abans de la gloriosa derrota de Manila davant de l’armada dels EUA, basada en ser el país que havia guanyat la batalla de Lepanto quatre-cents anys abans! (a més, oblidant el gran èxit de “La Invencible” que fou pels mateixos dies) fins la darrera, el gran paper que està fent Mariano Rajoy en Austràlia com a ponent del G20. Sense esmentar el ridícul paper que s’acaba assumint amb el joc de “la roja”. Com si el pes d’un país depengués d’uns quants esportistes d’èlit extraordinàriament ben pagades quan la majoria no podem arribar a final de mes.

Així que jo, expresse ara la meua modesta opinió. “Podemos” segurament treurà un gran resultat a les properes eleccions. Però pel que fa a les relacions amb Catalunya, o el País Valencià o les Illes, no hi haurà cap canvi. Com a molt, si ho volem, ja ens prepararan alguna reforma constitucional, però a molt llarg termini. Ni cal espeear cap millora per la seua part per a la llengua, ni per a les nostres particularitats. Com a prova del nou, es podria demanar si estarien disposats a que el dotze d’octubre fora laborable. Per exemple. I, per descomptat, caldrà continuar contribuint al “benestar comú”. Pot ser a Espanya siga una bona opcció. Davant de la banda que mana ara mateix, quasi qualsevol és bo. Però als Països Catalans, Podemos, no. No Podemos. Ho reitere. És la meua modesta opinió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!