Des de la Plana

A L’Estat Espanyol se li acumulen els problemes.

L’Estat Espanyol té un problema amb Catalunya. I gros. Fins i tot ells, se n’han adonat. També té un problema de credibilitat, a Europa i al món. I un problema de deute extern, que no deixa de crèixer malgrat les afirmacions oficials. Un poc més allunyat del centre de Madrid, en té un altre a les Canàries, on el Govern Local organitzarà un referèndum per prohibir les prospeccions petrolieres que ha de fer REPSOL en contra de tothom i malmetent l’economia i les expectatives basades en el turisme. Al nord del País Valencià, just a la ratlla actual amb Catalunya, té el problema del CASTOR, que després de resultar un fracàs i d’amenaçar la població amb un seguit de terratrèmols perfectament previsibles, ara resulta que l’hem de pagar entre tots. I també tenen el problema del deute milionari del rescat dels bancs mentre les empreses reals s’enfonsen, la manca d’infraestructures de tota mena (útils, vull dir) i un atur estratosfèric.

Com no podia ser de cap altra manera, davant d’aquests problemes, els governants de l’Estat utilitzen les solucions de sempre. Primer, negar el problema. Quan ja no es pot, dir que és menut i que es resoldrà amb facilitat. I, Finalment, quan ja no té remei, acusar algú altre de tot. És a dir, defugir la responsabilitat.

Ara, però, els han aparegut dos problemes nous. D’una banda, el virus de l’Ébola. En aquest cas, més enllà de qualsevol consideració ha quedat palesa la absoluta incompetència de les autoritats sanitàries, amb la ministra del ram, Ana Mato i les seues memorables rodes de premsa. Fins i tot els més fidels seguidors d’aquesta colla que es presenten com a governants s’han indignat davant de l’acusació a l’auxiliar infectada d’haver-ho fet per ser una mala professional. Quan ningú li ha ensenyat com havia de fer què. Quan, a més, resulta que no es disposa ni de l’hospital adequat, ni dels equipaments adients ni de res. Només de la xuleria de dir allò de “nosaltres repatriem als nostres”.

L’esperpent seria per riure si no fóra perquè estan jugant amb la vida de tothom. Fins i tot amb la seua.

Però és que en tenen un altre nou que els amenaça.

Després de la monumental estafa de Bankia, i de la pèrdua de 27000 milions d’euros només en aquest assumpte, quasi havien aconseguit salvar els mobles. Havien fet creure que tot el bony era degut a Bancaixa i que CajaMadrid era poc menys que una bassa d’oli. I va, i els esclata l’escàndol de les targetes opaques dels directius. Una colla prou nombrosa de personatges que, a més de cobrar uns sous indecents que els pagàvem entre tots a canvi d’ensorrar una entitat de crèdit que havia funcionat fins que ells hi arribaren, disposaven d’unes targetes de crèdit opaques, que els diners que es gastaven anaven directament a “pèrdues de la entitat” i que tenien la barra de fer servir.

El millor del cas és que entre aquests facinerosos, n’hi ha de tots els partits polítics i sindicats espanyols. De tots. De dretes, d’esquerres, del centre, d’aquest sindicat i d’aquell. De tots. A l’hora de la veritat, tots (hi ha alguna excepció que no l’ha feta servir però no ho ha denunciat) s’han comportat com a bons furtapatos.

I el millor és que El País ha publicat una aplicació que permet veure en què s’ha gastat els diners cadascú. Impagable. Jo, com a entreteniment, propose unes poques activitats:

1.- Veure quan han gastat en llibres i comparar-ho amb hotels, “clubs i discoteques”, restaurants o El Corte Inglés, per exemple. Deduir la cultura del subjecte.

2.- Comprovar si hi ha alguna relació directa entre la despesa total i la longitud i rimbombància dels cognoms del personatge.

3.- Comprovar la relació entre la despesa i el partit o sindicat de procedència de l’individu.

4.- Comprovar que gairebé tots son homes.

5.- Riure per no plorar.

Mentre, com no podia ser de cap altra manera, segueixen amenaçant als catalans amb totes les penes de l’infern. I les Autoritats Catalanes, com sempre, van fent la seua, calladament i tranquil·la. Perquè demà és diumenge i només faltaran ja quatre setmanes per a la consulta. I, per molt que l’adversari vulga collar, ara mateix té molts fronts per acudir. Hitler, en la primavera del quaranta-cinc també amenaçava tothom amb tota mena de desgràcies i derrotes doloroses. De fet, el nou d’octubre, el 9 dels valencians, ja van eixir els de l’esvàstica a València, per acompanyar els representants del desgovern d’ací. I demà diu que eixiran a Barcelona. D’això, jo en dic fer-se propaganda. O fer amics, que ve a ser el mateix. Espere que els europeus en prenguen nota, perquè si no ho fan, ja serà per perdre la fe en la Unió Europea.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!