Des de la Plana

Recorde, jo era molt jovenet, quan es va haver d’aprovar la Constitución a las “Cortes” d’en Franco. Aquest ja s’havia mort, el franquisme sense Franco resultava no ser res i calia fer alguna cosa. De manera que es va començar a redactar una constitució. S’hi van estar molts mesos, i els redactors eren set. Un era Fraga, un altre Miquel Roca, Herrero de Miñón, Solé Tura, Peces Barba i dos més. Per fi, la van tindre enllestida. I s’havia d’aprovar a les “Cortes”. Després d’allò, calia que l’aprovés el poble, en un referendum que estava clar que havia d’eixir que sí.

Però el que jo recorde és la votació a las Cortes aquelles, que estaven junts el Congrés i el Senat. La retransmetia en directe la televisió. La única, en aquell temps, TVE. I la majoria del sí fou aclaparadora. Tothom pensava que seria així. Perquè els únics que anaven a votar que no, eren els de extremíssima dreta. I entre ells, destacava Blas Piñar. Recorde que el president d’aquelles Cortes, que crec que era Torcuato Fernández Miranda, un home que a mi em semblava que tenia cara de òliba, anava cridant als “procuradores en cortes” de un en un. I en veu alta, responien a la pregunta que s’havia formulat al principi. Alguna cosa com ara: “Aprueba usted el proyecto de  Constitución Española?” I tots, quasi tots dèien “Sí”. Però jo esperava a Blas Piñar. I no em va defraudar. Es va posar dempeus i va quasi cridar: “No”.

Després d’allò, va començar la democràcia tal i com la tenim ara. I Blas Piñar va fundar un partit. “Fuerza Nueva”. No sé si mai va arribar a tindre un sol diputat. El que sí que tenia era una branca juvenil, Fuerza Jóven, que ho emplenava tot de pintades del nivell de “ojo rojo, que te cojo”, o “Carrillo que te pillo”. També es deia d’ells que, de tant en tant, apallissaven algú.

El cas és que el tal Blas Piñar, fill d’un defensor de l’Alcázar de Toledo i Notari a Madrid, sempre va ser coherent amb les seues “idees”. El seu lema era “Dios, Patria y Justícia”.

I ara va i em trobe amb la notícia que el BOE ha inscrit en el registre de fundacions la Fundación Blas Piñar, constituida per la vídua i els huit fills i filles, que com a finalitat té

“la promoción, el estudio y la investigación del pensamiento y la obra religiosa, política y jurídica de Blas Piñar López y su contexto sociopolítico, inspirada en los ideales de Dios, Patria y Justicia, para la memoria colectiva del pueblo español.”

I com la Ordre correspon al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, no puc deixar de pensar un parell de coses.

1.- l’Estat espanyol ha avançat poc, en el camí de la democràcia i la tolerància des del franquisme. Mentre els 150000 enterrats en fosses anònimes, com ara Federico García Lorca per dir-ne un, segueixen ignorats esperant que algú els retorne als seus familiars, el ministre d’Educació, Cultura i Esport aprova una fundació dedicada als ideals d’un autèntic i inconfusible feixista. I de la promoció dels seus ideals.

2.- Ja la porta clara Europa, amb un soci com l’Estat Espanyol. Però sembla que els responsables europeus no s’adonen del que tenen a casa. No em resulta estrany el trist paper que segueixen tenint les institucions europees a nivell global. No m’imagine a Alemanya una fundació dedicada a promoure els ideals d’Albert Speeer, per exemple. O a França per defensar a Pétain. O a Itàlia per promoure els ideals de Mussolini o del Conde Ciano.

3.- L’actual president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, és un reconegut admirador de Bas Piñar, des dels temps en què son pare es va presentar com a candidat per Fuerza Nueva.

4.- Vist el que hi ha per veure, el millor deu ser anar-se’n el més de pressa possible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!