Des de la Plana

L’ofensiva d’Israel a la franja de Gaza sembla, cada dia que passa, una barbaritat més grossa.

Ja fa molt dies que l’exèrcit israelí ha envait la Franja de Gaza. Un territori minúscul, aïllat de l’exterior, i superpoblat. La raó, sembla ser el llançament, per part de Hamas, de míssils des d’allà cap a territori israelí. Uns míssils que fan mal. No només maten persones, sinó que malfereixen la economia del país (recordeu el tancament dels vols a Israel per part de les companyies aèries dels EUA i europees a ran de l’explossió d’un d’aquests coets prop de l’aeroport internacional de Tel Aviv). A hores d’ara, ja ni sé els morts que hi ha hagut, en aquesta nova guerra. Els diaris més prestigiosos els compten. En fan estadístiques. Em sembla esfereidor. A més, un percentatge molt alt, son morts civils. The New York Times

Però és que hi ha més. He llegit declaracions atribuides a polítics en actiu i amb responsabilitat de govern israelís que em semblen terribles. De l’estil de: “caldria matar totes les mares palestines per evitar que es pogueren reproduir” o “als palestins ja els va bé que els maten els xiquets, perquè així obtenen una bona publicitat”. Desconec si son o no certes, però em semblen terribles. Especialment, per a un israelí, que hauria de recordar l’esgarrifós holocaust que suportà el seu poble en els darrers anys del tercer Reich.

Mentre, els combats segueixen. Els coets de Hamàs continuen arribant a Israel i l’exèrcit mobilitza setze mil reservistes per ampliar l’ofensiva. Es bombardegen escoles de l’ONU, hospitals, la única central elèctrica de la Franja, no es respecta cap mena de treva… No trobe paraules per descriure una deshumanització com aquesta per part dels responsables d’aquesta massacre. I estic segur que en l’altre bàndol també hi ha fanàtics. Perquè el problema, per a mi, rau justament en això. En que s’ha permés que els fanàtics arriben al poder. I això sempre acaba malament.

Probablement no ho podré explicar bé, però els homes (i les dones) que van a la guerra, mai tornen igual com han anat. Han fet, patit o vist fer o patir coses que no els permeten tornar a ser com eren abans d’anar-hi. Els soldats de l’exércit d’Israel, el Tsahal, son de lleva. Imagineu les imatges, sensacions, sons i records que pot tindre un jove que haja vist un bombardeig d’una escola, o d’un hospital. I que haja vist i escoltat les víctimes, haja ensumat l’olor dels explossius i la mort i després, al cap d’uns dies, o uns mesos o pocs anys, haja de retornar a la vida civil. A la vida “normal” que duia abans d’anar allà. Penseu que ho podrà fer? Estic segur que no. Malgrat passen els anys, certes escenes mai les podrà pair. Mai.

Els qui els envien allà amb ordres estrictes que han de complir sense possibilitat de discussió (la justícia militar sempre és molt severa amb els soldats i més en cas de guerra) segurament no hi van. Sempre es queden al seu despatx. Al lloc “de comandament”. Estic segur que a l’altre bàndol passa alguna cosa semblant. Després, quan s’haja d’acabar tot, tot seguirà igual que abans. Menys els morts i els ferits. I també els qui han hagut de participar, que tindran l’ànima estripada, segurament per sempre més.

Els problemes que hi ha entre les dues poblacions, segurament s’acabaran resolent amb un diàleg. Mentre, però, hauran quedat pel camí les millors generacions dels dos pobles. Malauradament, moltes vegades passa així. Els fanàtics desalmats es fan amb el poder amb l’ajut de forces fosques que tenen els seus propis interessos i la gent, els innocents, els civils, i també els soldats de lleva, paguen el preu del  conflicte. Sovint, amb llurs vides. I, gairebé sempre, el motiu de les guerres, de qualsevol guerra, és econòmic. Tant de bo aquesta vegada no siga el gas que es veu que hi ha sota tota la costa l’est de la Mediterrània. Les víctimes, totes les víctimes, no es mereixen lluitar, patir i morir per un miserable recurs energètic del qual, al final del conflicte, tampoc se’n beneficiaran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!