Des de la Plana

Ara comencen els darrers cent dies abans de la data prevista per al referèndum. I la campanya espanyola i espanyolista s’intensifica. Puja de to. Però sembla que tampoc se n’acaben de sortir.

Demà és el primer dia d’agost. Un mes en el qual l’administració espanyola es paralitza quasi per complet. Just abans, s’ha produit una reunió “al màxim nivell” entre el President Mas i el Presidente Rajoy. La reunió ha anat precedida d’uns fets que no son negligibles. A saber:

Duran i Lleida deixa la presidència de UDC.

Oriol Pujol deixa el seu escó i els seus càrrecs a CDC per no entorpir el procés.

Jordi Pujol reconeix que ha tingut diners a Suïssa i a Andorra durant 34 anys sense dir res a ningú.

Tots els mitjans de comunicació espanyols, tots, s’han llençat sobre Jordi Pujol com a lleons, disposats a fer la més sang possible i també barrejant uns fets que son atribuibles a una persona, si voleu a una família, a tots els independentistes i, per extensió, a tots els catalans.

L’audiència de València ha absolt els membres del grup nazi del FAS que és responsable d’assassinats, apologia del nazisme (delicte gravíssim a Alemanya, per exemple), tinença d’armes de guera, robatori d’armes de guerra, etc. El motiu de l’absolució ha segut que les escoltes de la Guàrdia Civil eren “il·legals”. Curiosament, malgrat que es tracta d’un grup organitzat i jerarquitzat, se’n fa càrrec l’Audiència de València i no l’Audiencia Nacional (Antic TOP). També és escandalós que el judici es celebre després de deu anys de pressions per part d’organitzacions cíviques i partits polítics democràtics.

Els mateixos mitjans de comunicació que s’han entretingut (i el que s’entretindran) linxant Jordi Pujol no han dit res (per exemple, jo a El País no n’he vist ni una ratlla) d’aquest nou escàndol judicial.

Tan bon punt esclata l’assumpte Pujol, el President Mas se’n desmarca. Tant és així, que l’ex-president de la Generalitat renuncia al seu sou vitalici, als seus títols i als privilegis del seu càrrec. Dit en altres paraules. El President Mas fa net. Per contra, el Presidente rajoy, que està empastifat fins al coll amb l’assumpte Bàrcenas (ell també rebia sobres amb diners negres així com quasi tots els membres del seu govern) i que també ho està amb el cas Gürtel (de moment, el jutge pablo Ruz ha demanat al PP nacional que es busque advocat i procurador que el represente com a perjona jurídica imputada) no ha fet res. De fet, el Presidente Rajoy ha fet el que millor sap fer. Allò que en les “xarlotades” (que son uns espectacles taurins còmics o pretesament còmics) s’anomena “el Tancredo”. La gràcia consisteix en romandre assegut en una cadira al mig de la plaça de bous, immòbil, mentre una vaqueta roda d’ací cap allà. Si t’estàs prou quiet, l’animalet pensa que eres un moble i no et fa res.

Abans de l’entrevista Mas-Rajoy, Mas havia anunciat que estava disposat a parlar de tot. Rajoy (i els seus companys, com la vicepresidenta) ja havien anunciat que “el referèndum és il·legal. Fins i tot el nou secretari del PSOE, un senyor al que sembla que ningú coneix, li fa costat. “Només estem d’acord en que la consulta és il·legal”. Diu el tio. I es queda tan ample. I diu que recuperarà el no sé què de l’esquerra progressista. El to de l’entrevista, a jutjar per les fotos, fou fred.

Després de l’entrevista, el President Mas dóna una conferència de premsa d’hora i mitja a la Llibreria Blanquerna. Anuncia que el millor és cel·lebrar la consulta d’acord amb Espanya, i que això només és una questió de voluntat política. Que el poble de Catalunya serà consultat. I que si no ho pot ser d’acord amb la llei espanyola, ho serà d’acord amb la llei catalana. El president Rajoy publica tres o quatre twitts d’una mediocritat esfereïdora.

Malgrat que la Llibreria Blanquerna havia estat “blindada” per la policia, encara aconseguí entrar un falangista a cridar aquelles consignes tan suades de què “no nos engañan. Cataluña es España”. Mentre, a Barcelona es manifesta un grupúscul d’extrema dreta amb eslògans semblants.

L’endemà, i segurament els dies successius, els diaris espanyols seguiran barrejant “el cas Pujol” amb les cròniques del de les platges i l’estiu. I ignorant el cas del judici del FAS, arraconant els escàndols econòmics que segueixen esclatant a tot arreu, l’augment imparable del deute, el fet que no sembla fàcil que arriben a obtindre cap càrrec de rellevància en les institucions europees…

Amb tot, l’únic que aconsegueixen és galvanitzar la “seua” opinió pública. La que els queda. Perquè a Catalunya, però també a les Illes i al País Valencià, ja no els escolta gairebé ningú. A hores d’ara, encara no han entés que el projecte espanyol no és il·lusionant. I també és excloent. Cal provar la “pureza de sangre”. Que tots ells, tots, el millor que poden fer és anar-se’n.

I que el projecte català és engrescador. Il·lusiona. I integrador. I que la gent, el poble, ja n’està tip; ha vist que se’n pot desfer de tota una casta que els roba impúnement i que encara vol que els donem les gràcies i ha dit prou. No atemoriran ningú. Als indecisos que treguen de la seua indecissió, els faran independentistes.

Certament, España veient que se li acaba el temps, ha accelerat. I pica fort. Molt fort. I més encara, que picarà. Però no sap que ho fa amb ferro fred. Així no aconseguirà res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!