Des de la Plana

Era el matí del dilluns i començà a córrer la brama. “Diu que a les deu i mitja, Rajoy farà una declaració institucional. Podria ser que el Rei abdiqués”. I tothom a fer la conya. Que si “estàs de broma” o que “això no pot ser”. En tots els tons. I era normal, perquè motius per anar-se’n, l’home n’ha tingut a bastament. I mai ho ha fet. Recorde jo quan va eixir de l’hospital, després del numeret dels elefants i la Corinna a Botswana amb aquell “Lo siento mucho. No volverá a ocurrir”. Allò era impagable. Però no va abdicar. Ara sí.
Després de trenta-nou anys de regnar, amb un colp d’estat inclós del qual sembla que no estava tan en contra com ens han volgut creure, amb nombrosos escàndols, amb tots els seus assessors financers tancats a la presó per robar (Diego Prado y Colón de Carbajal, Mario Conde, Javier de la Rosa…) Ell no, que és inviolable. Al meu poble en diríen que “val per suret”. Amb participació dels successius assessors en diferents escàndols molt sonats: Cas KIO, Cas Banesto, El cas NOOS, on també la seua filla sembla que tampoc s’assabentava que era càrrec d’importància en empreses fantasmes que facturaven milions a canvi de no fer res, relacionat amb negocis amb sàtrapes de l’Orient Mitjà d’aquells que sempre inclouen tràfic d’armes, d’AVES que ja veurem, de petroli amb uns cèntims que es veu que ell cobra però que no es pot dir…

Clar. No es pot ser rei d’un país com el Reino d’España trenta-nou anys i no quedar esquitxat de moltes coses. Excepte de normalitat monàrquica. Perquè la seua legitimitat deriva directament de Franco. De ningú més. I ara va i abdica. Que vol dir que dimiteix.
Per què?
Doncs, possiblement, perquè el seu successor, Felip VI (el següent Felip en la línia borbónica des de Felip V, que al País Valencià és popularment conegut com “el fill de puta”), és la única carta que Espanya pot jugar davant de Catalunya per evitar que se’n vaja definitivament.

Els successius governs des de la tan lloada “transición”, en trenta-nou anys, no han trobat el moment de aprovar una llei orgànica que regule el cas d’abdicació del rei. I ara, ho faran en… Una setmana!. Si, senyors. Es veu que l’aigua va per la darrera taula i és urgent. Molt urgent. I, des de l’anunci de l’abdicació fins la “coronació” de Felip VI només passaran 16 dies. Si, senyors. El que no s’ha pogut fer en trenta nou anys, ara es farà en 384 hores. Estadísticament, n’haurien tingut prou amb deu hores per any. Que mandrosos.

Però amb això no en tenen prou. Perquè clar. Molta gent ha aprofitat el moment per recordar els origens de la dinastia, el juramento de las leyes fundamentales del movimiento del qual mai se n’ha desvinculat, les fotos al costat del dictador, els escàndols…
I han començat tot de manifestacions en contra de la Monarquia i demanant un referèndum per decidir el tipus de règim que es vol per Espanya.
I és que hi ha molta mala gent, a Espanya. Demanar refèndums. Això, només li ho deixaven fer a Franco, però ara no, que diuen que no són democràtics.. I l’Estado ara necessita desesperadament al nou rei per fer la oferta temptadora als catalans. El mateix rei que, essent príncep, estava anomenat presidente de honor del proyecto “Ayre” de candidatura per disputar la Copa América. Un projecte que no va quallar, però que patrocinava un Emir del petroli amic del rei abdicat.
El mateix rei que estarà casat morganàticament amb una divorciada. Per a poder fer això mateix, casar-se amb una divorciada, Eduard VIII d’Anglaterra va abdicar el 1936. Es veu que està molt mal vist, això dels matrimonis morganàtics en les famílies reials. A España no tant, es veu.

Per tot això, ara els mitjans de comunicació de sempre, des de El País a La Razón, des de La Vanguardia (española) fins a l’incombustible ABC, passant per El Mundo, des de l’Hola fins l’As o el Marca, s’han llençat a fer un panegíric del rei que ja no ho és, que resulta molt empalagós. Li han dedicat monogràfics de fins a cent pàgines i més. I tot son lloances. Sense ell, no tindríem democràcia, ni pau, ni prosperitat, ni convivència, ni alegria, ni res.
fa una certa angúnia, tanta reverència. Recordeu que es tracta del mateix personatge de la Corinna, dels elefants, el mateix que es veu que no viu amb la seua esposa des de la dècada dels setanta del segle passat. El mateix que va triar Franco, va educar Franco, va posar al seu lloc Franco i es retratava de cacera amb Franco. Del mateix individu que ha protagonitzat, com a cap, els escàndols de la Casa Reial dels darrers temps. El mateix del paper com a mínim borrós en el colp d’estat del 23F.
Doncs ara, com si fóra un compendi del Reis Mags de l’Orient i del Pare Noël, que gràcies a ell tenim el que tenim. Menys la crisi. La crisi no. Ni l’atur. Ni els desnonaments. Ni els atacs a la llengua. Ni a la sanitat. Ni a la ciència, a la cultura, a la dependència o a qualsevol mena de dissidència.

La veritat. No dubte ni per un moment que la “sessió solemne” de las Cortes del dia 18 de juny (quina pena, per un mes, no l’entronitzaran el 18 de juliol), aprovaran la coronació del “nou” rei. Però em crida l’atenció que en el “més del 90% de les corts” que proclamen tots els altaveus marcits que els fan els cors, no es dubte si, després de la patacada del 25 de maig per allò que ells mateixos anomenen “els grans partits”, aquestes corts tenen gaire legitimitat. No ja per a proclamar un rei, sinó per a qualsevol cosa.

També em crida l’atenció que el primer acte al qual acudeixen junts, el rei cessant i el rei aspirant, siga una desfilada militar. Es veu que això ho saben fer bé.

De tota manera, a Catalunya no ho tindrà massa fàcil. Perquè els mateixos que ara el lloen sense desmai ni vergonya, quan intente fer el mínim gest d’acostament, tractaran de linxar-lo. I també perquè els catalans ja han hagut de suportar moltes humiliacions, mentides, enganys, traïcions i pagaments injustificats i injustificables per ara caure de quatre potes en un parany que no pot diferir massa d’aquell que diu:

Miren vostés. Duem tres-cents anys tractant d’escanyar-los sense desmai. Però ara, justament ara, quan ja no podem continuar endavant i ni tenim prestigi, ni diners, ni empreses, ni futur ni res, ara els oferim que continuen amb nosaltres. Els podem assegurar que aquesta vegada no tractem d’enganyar-los. Per més que semble que els politicastres de sempre estiguen al seu lloc. Per més que no haja anat a presó cap dels culpables de tot el que hem robat a tort i a dret. Ni tan sols Blasco, que ha pagat la fiança. Malgrat que fins i tot la meua oferta els puga semblar impossible de complir perquè ni jo mateix em crec el que els estic dient, els puc jurar que aquesta vegada va de debó. Per favor, per favor. No se’n vagen. Els necessitem. Sense vostés, no ens en sortirem. Perquè si vostés se’n van, haurem de treballar nosaltres. I ja saben que les tradicions d’una nació com la nostra, que ja du mil·lenis d’història…

No sé jo si se’n sortiran. Perquè sí. Felipe VI pot anar a Catalunya. I provar de llavar-los la cara, o d’engalipar-los o de fer turisme i prou. Però on amagaran a Wert? I a Montoro? I a Rajoy? I a Soria? I a Ruiz Gallardón? I a Soraya Saenz? I a Jorge Fernández Díaz? I a Ana Pastor? O a Ana Mato? O a Pedro Morenés o a Fátima Báñez? Per no parlar dels “barons” del PP o del PSOE, que en són uns quants. O als “tertulianos”, “periodistes” o “bocamolls de mena”?
Tenen massa fem per amagar baix de la catifa. I no tenen gaire temps per fer neteja.

En qualsevol cas,només reiterar que aquest vassallatge llefiscós a una figura com el encara Rei d’Espanya em sembla vil, menyspreable i miserable. No m’estranya que les empreses editorials d’aquests diaris i televisions estiguen en fallida tècnica. No és per a menys.