Des de la Plana

Fa tot l’efecte que s’ha obert un nou capítol en les “negociacions” entre Espanya i Catalunya. Ha començat la fase de les “ofertes”
En primer lloc, el passat diumenge van ser les eleccions europees. I el PP es va afanyar a dir que les havia guanyades. Cert; però la seua victòria és pírrica, tant a nivell espanyol com, i això és encara més greu, europeu. Per la seua banda, tot i que els socialistes es van mantindre a nivell europeu, a nivell espanyol el PSOE va perdre més i tot que el PP.
A Catalunya en particular però també a la resta dels països catalans, la cosa fou molt més clara. L’ascens de les forces partidàries de la independència, fou històric. Ni tampoc el van poder compensar les noves marques: UPyD, C’s… Per no parlar de VOX. Alejo Vidal-Quadras, de vicepresident del parlament europeu, a l’atur.
Per això Rubalcaba es va afanyar a dimitir. La cúpula del PP no. Probablement, perquè la seua por a deixar el poder està directament relacionada amb l’allau de veredictes judicials que sembla que s’abaten sobre ells.
Però immediatament, van començar a “oferir” coses.
Per exemple, Rubalcaba, després de dimitir, ofereix una reforma constitucional limitada. I limitada també a el PSOE, el PP i CiU. Ningú més, no siga que la malmeten. Però clar; com la va fer després de dimitir, la seua credibilitat era nul·la.
Ràpidament, Rajoy també ofereix alguna cosa. Nega (sí, sí, ho nega) que s’haja negat a canviar la costitució, i diu que s’hauria d’obrir un procés, en el qual… (i a partir d’ací ja no vaig llegir més, que el meu temps és limitat).

Clar que, mentre ofereixen això mateix, mantenen al ministro Wert en educació, es neguen a negociar res a les Illes malgrat la quarta setmana ja encetada de la vaga de fam de Jaume Sastre, van tancant línies en Català al País Valencià, envien, sense encomanar-se a ningú, antidisturbis a Barcelona (que sembla que ningú els ha demanat) i segueixen dient i fent el mateix que han fet sempre.
Em sembla com si es vulgués practicar la política del pal i la pastanaga, però sense ensenyar la pastanaga i sense saber què fer amb el pal. Perquè si Cameron ja ha anunciat que deixarà la UE si Juncker n’és el president del grup popular, em sembla que aquest senyor ho té malament. I era l’únic que semblava d’acord amb el govern espanyol.
Com cridar a declarar al jutge Santiago Vidal per estar redactant un nou projecte de constitució i que transcendisca que, una de les coses que els preocupen és si la futura república catalana reconeixeria la figura de la corona espanyola. (es tractaria, per entendre’ns, d’una república monàrquica).
D’altra banda, ara m’assabente que s’inclouran els ingressos per prostitució i tràfics il·legals (drogues o fins i tot imagine que persones) en el PIB. Això em sembla demolidor. Pense que si la UE ho permet, deixarà de ser interessant.

Com sembla que ho ha deixat de ser per a Rússia, que la setmana passada signà un contracte per enviar el seu gas directament a Xina a partir del 2018. I Europa? Com els EEUU. Fora de joc. Del tot. Al capdavall, els xinesos (que ja comencen a patir la seua pròpia bombolla) tenen massa deute dels USA, però també de l’espanyol, o de l’alemà o de… I els russos tenen el gas.
La cosa està  tan malament, que es veu que l’estat espanyol ven nacionalitats a estrangers amb pocs més requisits que comprar una propietat immobiliària de mig milió d’euros o més. I també es veu que ha tingut poc èxit.

Pot ser per això les “ofertes de negociació” que es fan cap a Catalunya semblen tan poc engrescadores. Tan poc engrescadores com els personatges que les envien. Imagineu-vos asseguts a la mateixa taula amb Rajoy i amb Rubalcaba, que a més de no tindre discurs, s’entesten sempre en donar-te lliçons del que no saben fer.

L’assumpte de Can Vies, que continua sense semblar-me del tot clar i que estic convençut que algú ha comés errors molt grossos, sembla que entra en una via de negociacions. Sembla.

De moment, doncs, res més que mantindre la data per al referèndum. I ells que vagen fent. Només resten cent seixanta un dies. O, si ho preferiu d’una altra manera, vint-i-tres setmanes.
Una de les properes etapes serà, sens dubte, l’hora dels adéus.

Ai, per cert. Una darrera donícia d’aquelles impagables. Un jutge, vocal del Tribunal Constitucional a proposta del PP després de anys de veto per part del PSOE, l’han enxampant en saltar-se un semàfor en roig, sense casc i quadruplicant la taxa d’alcoholèmia. Diu que assumirà les seues responsabilitats i demà mateix dimitirà.
No em puc avenir de la responsabilitat dels personatges que vetllen per la conservació de la tant venerada, reverenciada i poc respectada constitució espanyola.
Puc pensar que, tal i com anava, no es posés el casc per tal que la fresqueta de la nit li esvaís el mal de cap; però li hauria anat millor un taxi. Més segur per a tots. També per a ell.