Des de la Plana

Josep Usó

7 de maig de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Comença la funció del circ.

Aquest dijous, huit de maig del 2014, comença la campanya electoral. Aquesta vegada sembla, talment, una funció de circ. Amb feres.

Aquest dijous comença la campanya per a les eleccions europees.
La preocupació hauria de ser, al meu parer, l’augment del vot d’extrema dreta i l’augment de l’euro-escepticisme. Sense deixar de banda que la crisi no afluixa, que hi ha que respondre alguna cosa als catalans, que l’atur és estratosfèric, que la investigació està sota mínims o que el ministre d’Educació i Cultura l’han de tindre amagat perquè si ix al carrer perden milers de vots per minut.
Però no. És ben cer que Espanya és diferent. Els grans partits estan preocupats per altres qüestions  que, per a ells, són més importants. O punyents, que tot pot ser.

Ja fa uns dies, Pere Navarro començà amb la seua misteriosa agressora. L’assumpte ha anat enterbolint-se més i més, de manera que ara ja no se sap ben bé si ni tan sols va existir l’agressora. Al mateix temps, l’inefable Mariano Rajoy, aquell que diuen que és el primer ministre del regne d’Espanya, ha afirmat amb solemnitat que el dret de decidir no és una demanda majoritària dels catalans i que, per tant, no té cap mena d’interés. Això, l’endemà que el Financial Times li dedique un editorial i el qualifique, literalment, de “problema”. A ell, personalment. Cal dir, en favor seu, que no parla idiomes. Només castellà i encara amb dificultats i moltes incorreccions.

Però aquestes darreres hores, ja ha començat la campanya de debò. La veritable. La que val. Els grans partits dinàstics han tret l’armament pesant. I s’han començat a engegar grans mecanismes per tal de convèncer als indecisos que el millor és votar-los a ells. I com aquest país sembla que és un doll de corrupció de profunditat desconeguda, l’armament és aquest.
Primer, es descobreix que l’estació de la Sagrera té uns sobre-costs molt grossos. I s’envia la Guàrdia Civil a regirar les seus d’ADIF (a Madrid i Barcelona) i de la constructora Isolux Corsán (propietat d’aquell Miguel Corsini, que ja va ser ministre del ram). I de seguida, les feres. El folclòric Pepiño Blanco afirmant que ell no té res a veure, que quan ell era ministre l’obra ja estava adjudicada. I Ana Pastor afirmant que allò és cosa dels d’abans. Com allò dels ERE d’Andalusia. Mentre, la folclòrica Maleni, Magdalena Álvarez, ex-ministra de Foment que anuncià allò de “antes partia que doblá” i que fou qui acabà fent arribar l’AVE a Sans, segueix imputada. justament pels ERE. Una més per la colecció.
Al mateix temps, ens assabentem que el PSOE es manté a més de sis punts en inteció de vot del PP (pel darrere). I jo pense: qui pot encara pensar en votar al PP si no li arriba cap sobre?
Al moment, ens assabentem que els túnels de l’AVE per travessar la cordillera Cantàbrica son un nyap còsmic. De milers de milions d’euros. Que el ministerio de Fomento va ignorar els informes geològics i que, segurament, aquest serà el més gran fracàs de la enginyeria espanyola en molts i molts anys. Que, fins i tot és possible que els túnels mai arriben a entrar en servei. I que si ho fan, serà en males condicions. I explica un ex-treballador de l’obra que “les constructores només volien cobrar i anar-se’n. Com no pot ser de cap altra manera, els uns i els altres (vull dir el PP i el PSOE) es tiren els plats pel cap a compte d’aquesta malifeta. I de l’altra i de l’altra. perquè ara ho veureu. Eixiran totes. Bé; totes totes, igual no, perquè la campanya electoral només dura quinze dies i no tindran temps. Però moltes sí que n’eixiran.

I, per acabar-ho d’adobar, a vint-i-quatre hores per l’inici de la campanya, m’assabente que la correguda de bous del dimarts sis a la Maestranza de Sevilla ha segut un desastre. No només els bous eren mansos i poc adeqüats al que s’esperava d’ells. No només el sisé va enganxar el torero. No. El pitjor de tot és que la plaça estava mig buida. I és la Feria de Abril. I sembla, pel que contava El País, que això és motiu de gran preocupació nacional. Quin desastre, Senyor!

Però és que hi ha més. Burxant en el twitter d’un amic, em trobe que la inversió pública en la campanya “hay salida” per combatre la violència de gènere (que de manera automàtica admet que estem en una situació de la qual cal eixir i de pressa) és molt elevada. Concretament, en uns quants diaris d’aquells que es consideren “importants”, és una veritable barbaritat.
A tall d’exemple: A “La Razón”, diari que té la barbaritat de 276000 lectors, es destinen més de 73000 €. 264,87€ per cada miler de lectors. A “La Gaceta”, que en té 177000, més de trenta mil euros (206,46 € per cada miler de lectors). I, per seguir, a l’ABC 86€ per cada miler de lectors, o a El Mundo 43,95€ per cada miler de lectors.
Als catalans, menys. A La Vanguardia, 818000 lectors, 22,28 € per miler de lectors. Al Periódico de Catalunya, 608000 lectors, 36,78 € per miler de lectors.
A El País també li arriben diners, però menys. De tota manera, vol fer mèrits, perquè titula la seua portada: “El bipartidismo se consolida”. Aquest titular, quan tothom té clar que les cúpules de tots dos grans partits estan formades, en gran part, per una colla de lladregots prepotents i escassament alfabetitzats, no deixa de ser un pamflet. Però és que aquest diaril ha de fer mèrits, perquè la subvenció no li arriba als divuit euros per cada mil lectors.

Si extrapolem aquestes quantitats a les què, segurament s’adjudicaran habitualment, podem entendre perquè alguns directors son tan proclius a veure brots verds per tot arréu.  I podrem entendre perquè ara mateix, ja han començat la seua pròpia precampanya, després vindrà la campanya i, finalment la post-campanya, sempre considerant que només hi ha dues alternatives possibles: el PP i el PSOE. Perquè viuen d’això. No del que paguen uns lectors que pràcticament han desaparegut.
Com és possible que unes empreses incapaces de sobreviure si no és a base de subvencions públiques ens expliquen cada dia les virtuts del “lliure mercat”? I que ens acusen a nosaltres de no fer allò que ells mateixos i els que els subvencionen no fan ni saben ni volen fer?

De manera que no patiu. Ara, al llarg de la campanya electoral, eixiran totes les feres a explicar-nos quants escàndols financers, quantes estafes i quantes “componendas” han comés uns o altres. però penseu que només és un espectacle de circ. Pura aparença. Quan s’acabe, el vint-i-tres de maig, esperaran expectants fins el vint-i-cinc. I aleshores, tots dos partits dinàstics, ja us ho dic jo, anunciaran a bombo i plateret que han superat les seues expectatives. Encara que hagen perdut de molt. I l’endemà, si no fem res per evitar-ho, tornaran a la seua feina veritable. Que és continuar explotant-nos. Per això seguiran comptant amb els “mitjans de comunicació” que subvencionen tan generosament com ja hem vist abans.

Així que feu-me cas. No us quedeu a casa, aquesta vegada. Aneu a votar. I voteu. I voteu alguna cosa diferent. Ja fa gairebé quaranta anys, de la transició. Ja hem fet tota la volta i estem on estàvem; però més vells. i Cansats. Farts de falses promeses, de mentides i de maltractaments. I ells son els mateixos. Els de sempre. Els mateixos incapaços que en tota la vida no han aclarit res. Només s’han fet lleis a mida per evitar la presó quan els enxampen. O per aconseguir un sou públic ben gros sense aportar cap mèrit.
Si us fixeu, son ben bé un exemple de llibre d’allò que expliquen els llibres de Biologia del batxillerat. Uns paràssits.

Ja n’hi ha prou!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!