Des de la Plana

Els darrers anys, el País Valencià s’ha convertit en un estat fallit, econòmicament i anímica. Amb una taxa d’atur esgarrifosa, que oficialment arriba al 26 % però que a determinades comarques del nord arriba i depassa el 30 %, amb el teixit productiu de tot tipus desmantellat i amb un desànim generalitzat davant de l’esclat de cada vegada més i més casos de corrupció que acaben restant impunes, la gent hem començat a dir prou. Possiblement, el detonador fou l’esperpèntic tancament de Canal 9, una decissió segurament forçada per les instruccions de la FAES, en la seua obssessió per evitar, de totes totes, que els valencians disposem de cap mitjà de comunicació en català.
Curiosament, després d’anys d’audiència pírrica, l’anunci del tancament, alçà un clamor que segurament sorprengué el poder omnímode del PP local (i segurament també del de Madrid, que és qui, al capdavall dirigeix la funció). Però no valgueren protestes ni manifestacions. El tancaren de molt mala manera. Sense atendre a raons. Només amb l’excusa que “preferesc tancar una televisió que tancar una escola o un hospital”. Des d’aquell dia, allà on va el Presidente Fabra, l’escridassen. I això l’emprenya. Però no se’n pot desempallegar. Paciència.
Ja ho diem, al País Valencià: “S’agafa més aviat a un mentirós que a un coix”. Només fa unes setmanes del tancament de la televisió dels valencians i ja han anunciat el tancament de més de cent cinquanta línies escolars (la major part en català). I diuen que és per la baixa natalitat. Ho diuen i saben que menteixen. També en això els sorprén la reacció del poble. Cada dia hi ha més protestes a tot arreu. Fins i tot augmenten els tancaments de pares a les escoles. És segur (sempre és així) que la intenció del poder era enfrontar pares i mestres; però ara sembla que els han unit. I amb força. Més paciència, presidente.
Com amb això no en tenim prou, sembla que l’Hospital de la Ribera, a Alzira, un hospital que era la punta de llança del nou model sanitari “externalitzat” (o privatitzat, que està més clar i s’entén millor), vist el fracàs econòmic de l’empresa adjudicatària (participada també per les difuntes caixes valencianes), ara es va a vendre a una asseguradora americana. És a dir, curt i ras. S’importarà per als valencians de la comarca de la Ribera del Xúquer el model americà, que duen anys i panys sense aconseguir tindre cobertura sanitària universal. Ara, la salut deixarà de ser un dret i passarà a ser un negoci. Els malalts, seran “clients” de l’empresa. Americana, “of course”.

Evidentment, això per no parlar d’allò que ja saben tots vostés: la impunitat de l’accident del metro de València, encara segueix sense cap culpable quan ja han eixit a la llum les múltiples ilegalitats perpetrades des de totes les institucions en el cas, l’escàndol de l’atac especulatiu i destructor al barri del Cabanyal de València, la Ciutat de les Arts i les Ciències, que a més de ser un enorme i caríssim temple a la supèrbia i megalomania d’un pretés geni, està buit per dins i en ruïna econòmica. O el Palau de les Arts, veí de l’anterior (i en ruïna total. Ara cau el trencadís, segurament perquè el seu coeficient de dilatació superficial el fa inviable per a enormes superfícies exposades a la intempèrie). O l’Hemisfèric, veí dels anteriors, que té una mitja coberta de vidre, que és molt cara, molt original topològicament però que no es pot moure. O l’Àgora, que també es pot veure en el mateix conjunt, encara per acabar i tancada. Sembla que cada vegada que s’usa, per allò de les dilatacions que depenen dels canvis de temperatura (que augmenta si el lloc està ple de gent), les portes, que també són de vidre, es trenquen i s’han de canviar. O el circuit urbà de Fórmula 1, que “de serà de bades per als valencians” ens costarà al menys tres-cents milions. O la visita del Papa, que ni sabem quan ens costà i ens costarà. O la Ciutat de la Llum, a Alacant, que també volia algun projecte cap allà. Aquest, ha tingut la virtut d’emmascarar Terra Mítica, que també és una ruïna però que, fent honor al seu nom, fou edificada en temps del profeta Eduardo Zaplana. Quin altre, també. Cap al nord, com no, cavallers. Tenim l’aeroport de Castelló, segurament el més famós d’Europa Occidental i sense cap perspectiva. O la Ciutat de les Llengües o MundoIlusión (d’aquests no els puc dir res més, perquè només existeixen, segurament, dins del cap d’alguns dels nostres encara prebosts).
Per no parlar dels grans desastres urbanístics que inclouen des de Marina d’Or fins tots els mils i mils de fanecades fèrtils perdudes irremeiablement després de ser requalificades per a fer uns habitatges que havien de comprar tots els habitants del món, atrets pels nostres encants.
O l’impagable sainet del cas Gürtel, amb l’inefable ex-president Camps declarant que era inocent del tot i acabant dimitint després que es trobés completament sol i aïllat dins del seu partit. Per cert. Innocent pels mateixos càrrecs pels quals el seu ex-portaveu Ricardo Costa accepta declarar-se culpable.

En resum. Amb un parlament valencià en el què hi ha quasi més diputats imputats per delictes de tota mena que sense cap càrrec amb la Justícia, encara es permeten anar donant-nos lliçons.

Però ara encara han arribat més enllà. Semblava impossible, però ho han aconseguit. Amb un València CF que també està en fallida, després que successius presidents tractessin d’organitzar una altra operació especulativa venent el vell Mestalla per fer un nou estadi faraònic que està per acabar i ja veurem si s’acaba, després que acabés sent un club públic perquè la pròpia Generalitat avalà uns prèstecs que no es tornaren. Quan tot allò es feu, diuen, “per evitar que el club històric de tots els valencians caigués en mans d’algun magnat estranger”, ara el club el tenen en venda. I es veu que amb una bona rebaixa. Un “saldo”, que en diríem per ací baix.

I, finalment, la traca. Va, i Joan Baptista Soler, ex-president del València i magnat de la construcció i la especulació vingut molt a menys, és detingut per tractar de segrestar a Vicent Soriano (perquè aquest li devia uns diners d’unes accions que l’altre li havia venut). Però per a dur a terme el segrest, estableix contacte amb el propietari d’una pizzeria (que es veu que com ven menjar italià…); i aquest, va i li busca un intermediari magribí per tal que li busque alguns sicaris de països de l’est que li facen “la feina”. Vostés poden pensar que m’he begut l’enteniment, però sembla que les coses han anat ben bé així. Ara mateix, tenim a l’home en llibertat amb càrrecs per intent de segrest.

Vostés m’hauran de disculpar, però això ja passa de taca d’oli. És pitjor que aquelles pel·lícules insuportables de l’Esteso i el Pajares. Així no podem seguir. Ara, ja son ells o nosaltres. No tenim altra opció que fer-los fora. O ens en eixim del cine abans del final de la pel·lícula i exigim que ens tornen els diners o demostrarem que som rucs sense remei. I quan més prompte, millor.