En la recreació, han intervingut actors no professionals de diferents grups locals i algun de professional. Després, s’han commemorat, concentrant-les en una sola sessió, diferents moments i situacions del moment. S’ha recordat que la major part dels habitants del poble, especialment les dones, eren analfabetes. Que, malgrat aquella manca de cultura, hi havia nombroses iniciatives culturals: grups de teatre, actuacions musicals i un gran afany per millorar el nivell cultural del poble.
El públic assistent hauria pogut ser més nombrós, però cal tindre en comte que competia en horari amb un partit de la primera divisió de futbol al estadi del Madrigal. I tots sabem que, quan Marx va dir allò de què “la religió és l’opi del poble”, encara no hi havia lliga de futbol ni televisió.
Però hi ha hagut un episodi que m’ha semblat especialment interessant. I que, quan l’he comentat amb altres persones, han coincidit amb mi. Es veu que, en proclamar-se la república, els representants sindicals i de les associacions professionals, des del balcó del que aleshores era la seu de la CNT, plantejaren al nou equip de govern municipal les seues reivindicacions. I es demanaren construir noves escoles per tal que la educació es convertira en un bé a l’abast de tots els xiquets. I les xiquetes. I que l’aigua potable arribés a totes les cases. I que es millorés el clavegueram. I el pavimentat dels carrers. I l’enllumenat públic. I que es féren jardins allà on hi hagués un lloc lliure. I que s’ampliés l’estació del ferrocarril, molt necessària per a poder millorar la exportació de taronges, que aleshores eren la principal font de riquesa del poble. Fins i tot, s’ha arribat a demanar que baixés el preu del Kwh (val a dir que aquesta reivindicació ha segut, de bon tros, la més aplaudida pels assistents).
El més cridaner, per a mi, ha segut això. Que vuitanta-tres anys després, la estació del ferrocarril encara no és una estació de mercaderies. Que ara es lluita també per evitar que es tanquen línies d’ensenyament (especialment, els governants s’acarnissen en les línies en valencià), que quan plou molt, el poble encara pateix inundacions, que el poble (ara en diem ciutat) té pocs parcs i jardins; que els pocs que tenim, uns ciutadans evidentment poc educats els malmeten sense que semble poder-se fer res.
Acabat l’acte, el comentari que fèiem molts era de l’estil: “sembla que seguim demanant el mateix, als governants. O hem tornat molt enrere o hem avançat molt poc”.
Per això espere que, ara que sembla que els valencians hem despertat i ens hem tornat a posar a la feina per tornar a ser la societat dinàmica, culta i emprenedora que fórem i podem tornar a ser, aconseguim d’una vegada per totes algunes d’aquestes reivindicacions.
I, per cert. Els qui han anat al futbol, han pogut viure la victòria del seu equip, per 1 – 0, just en el minut noranta-quatre de partit. Val a dir que haurien pogut assistir a la recreació i després anar a gaudir del millor del partit. la victòria en el darrer sospir del joc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!