Des de la Plana

La Ciència és l’activitat humana més rendible. Amb molta diferència. Penseu que d’investigacions bàsiques (aquelles que no es plantegen cap mena de possible aplicació pràctica) sempre se n’acaben derivant aplicacions, moltes vegades molt conegudes. Per exemple. Dels viatges espacials, que el públic sempre pensa que no tenen cap utilitat, a més de l’ampliació del coneixement sobre moltes disciplines (que és el que es busca en principi), se n’han derivat productes molt importants per al nostre consum diari, com els bolquers per als xiquets, el velcro o les tovalloles impregnades amb loció per netejar. Son les conseqüències d’haver d’adaptar la vida d’unes poques persones a condicions diferents, amb molt poca gravetat. Per no parlar de la síntesi de molècules amb absència de gravetat, que obre tota una química nova, amb molta importància en la síntesi de nous medicaments.
El que sí que li passa a la Ciència i a la investigació és que, d’una banda, la inversió no comença a donar rendiment de seguida. Cal un temps. Per fer-vos una idea. És com si, a un lloc turístic, construïm hotels en lloc d’apartaments per vendre. Al principi, hem de gastar molts diners, invertir en personal, manteniment i els ingressos son molt menors que si venem l’apartament. Per contra, ens garantirem uns ingressos constants i, sobre tot, no acabarem tenint molts apartaments buits la major part de l’any amb propietaris que exigiran uns serveis que també haurem de mantenir i que ens acabaran eixint més cars que el benefici que deixà en el seu moment la venda de l’apartament.
D’altra banda, la Ciència sempre està disposada a rectificar. El que es pretén és explicar la Naturalesa. Mai adaptar la Naturalesa a la teoria de torn. Qualsevol científic, escoltarà atentament les raons d’algú que el contradiga i tractarà de convéncer-lo amb raons. Mai amb arguments d’autoritat. Si no es pot demostrar matemàticament, és discutible. De la mateixa manera, una vegada demostrat matemàticament (moltes vegades això encara no és possible) ja no hi ha res més a dir en contra.

Per norma general, aquells països que son rics, destinen gran part dels seus ingressos a practicar la investigació. En general, les potències econòmiques, son també potències científiques: Alemanya, Gran Bretanya, els EUA, la Índia, la Xina, Suïssa… per anomenar-ne només alguns.

Un país que no conree la investigació pot ser ric, però només circumstancialment. Per exemple, Aràbia Saudí és un país ric. Molt ric. Però només ho serà mentre dispose del petroli per exportar. Si els seus jaciments s’esgoten, o si es troba un bon substitut per al petroli, tornarà de sobte a la misèria. Perquè no ha fomentat la investigació i no disposa de cap recanvi. Dedica els seus fabulosos ingressos a altres finalitats (per exemple, construir un AVE de La Meca a Medina).

El cas que tenim més a prop, és l’Estat Espanyol. Des de sempre s’han fet intents per tal de fer crèixer la investigació. Per recordar-ne dos, esmentaré la Junta de Ampliación de Estudios (que fundà Alfons XIII el 1907 i que fou dissolt per Franco el 1938). En aquests trenta-un anys, aconseguí fer renèixer la ciència a Espanya, connectant-la amb els grans centres europeus de la època. Malauradament, després de la guerra civil, el nou CSIC, que n’heretà els centres, ja no pogué comptar amb els científics, morts, exiliats o represaliats. Espanya tornà al pou de la ignorància. I, darrerament, al llarg de la transició, també es van ampliar i crear nous centres d’investigació. Però novament, ara amb l’excusa de la crisi, s’ha tornat a retallar el pressupost per investigació. Una altra vegada, Espanya torna a perdre el tren del futur.

Els nostres científics, joves i ben preparats, en silenci fan les maletes i emigren. Pocs d’aquests tornaran mai. Si recalen a una potència investigadora (de l’estil de les què he assenyalat abans) allà els acolliran amb els braços oberts. I faran el possible per tal que no tornen. Penseu que formar un científic és un procés que costa molts anys i també molts diners. (La inversió). Després, una vegada comencen a fer la seua feina, és quan donen beneficis. Ara mateix, les potències investigadores que reben els nostres joves investigadors, alguns dels millors, només els han de pagar el sou i prou. Tenen les instal·lacions i no han hagut de gastar ni temps ni diners en la seua formació. Només han de recollir els fruits.

Darrerament hem vist protestes d’investigadors reclamant contra les salvatges retallades en investigació. O d’estudiants o professors protestant per retallades iguals en educació i ensenyament. Però el poder, amb la gran excusa de “la crisi” prefereix retallar aquestes partides.
Al mateix temps, balafia el que té i el que no té en rescatar bancs, constructores, autopistes en quebra, o en contruir trens d’alta velocitat que ningú pot omplir per tal que siguen rendibles. Per no parlar d’altres “infraestructures” que només son un engolidor de diners públics. Recordem, a títol d’exemple, “La ciudad de la luz” a Alacant, on s’havien de crear els estudis cinematogràfics millors de tot el món, o de l’Univers, i han quedat en un immens forat negre.

Això només pot passar, pense jo, per una raó. Perquè els qui ens governen, creuen que ho fan bé. I ho creuen així perquè tenen la RAÓ. Així; en majúscules. La única RAÓ. Però no es tracta d’una raó recolzada en res. Només en la convicció que, qualsevol canvi en la manera de fer, els afectarà a ells. I no els permetrà continuar fent el que fan. Manar de tot i de tots sense tindre ni idea de res. Des de la més absoluta ignorància i prepotència. I aquest comportament arriba a l’esperpent quan Esperanza Aguirre atropella la moto d’un agent de mobilitat que la volia denunciar per aparcar en una zona prohibida i ella encara vol tindre raó.
És la mateixa RAÓ que no pot permetre que la gent vote. Només perquè ho diu una constitució. Un text, literàriament mediocre, que escriguèren ells mateixos, que nomé ells poden interpretar i que s’ha d’entendre, a la pràctica, com la Paraula de Déu per a un creient absolutament convençut.
I quin és el problema? Que la seua teoria no explica la realitat. I la realitat ha deixat d’estar per orgues i fa la seua sense pensar en ells. I la gent, una vegada constatada la evidència que amb el “seu” tractament no milloren els problemes, els ha abandonat. A ells i a la seua RAÓ, segurament plasmada en la seua constitució, sols.
Imagineu-vos el cas. El curandero, amb la seua pòcima ineficaç, cridant les seues virtuts i augurant totes les penes de l’infern a aquells que no se la vulguen beure. Mentre, la gent amb mal de cap, anirà a la farmàcia a comprar les aspirines (un producte fruit de la investigació científica i amb múltiples aplicacions terapèutiques) per al mal de cap.
A més a més, imagineu-vos que l’aspirina és molt més barata i que no heu d’aguantar el desagradable sermó del curandero ni el seu mal caràcter. Una bicoca.

Dedicat als tres parlamentaris catalans que van anar a Madrid, al curandero; perdó. al Congreso de los Diputados, a plantejar-los les virtuts de l’aspirina. Perdó, una altra vegada. A demanar-los la seua col·laboració per organitzar un referèndum.