Per quan vaig anar a l’institut, el segon any ja no em va caldre anar els dissabtes. I, per quan vaig arribar a COU (aquell any va morir Franco) els professors fins i tot ens deixaven fumar a classe. Això si; només quan teníem exàmen.
El que sí que passava de bo en aquella escola franquista era que tots els alumnes teníem clar que estudiar era una bona manera per a prosperar. Tothom donava per bo que, a millor nivell d’estudis, millor possibilitat de tindre una bona feina el dia de demà. I, en general, era cert.
Ara, molts anys després, jo treballe a un institut. I han canviat moltes coses. Algunes per a bé i altres no tant.
En primer lloc, l’ambient és molt més distés. I això és molt bo. I, per descomptat, els professors no gosen mai tocar cap alumne. Mai. també hi ha molts més mitjans per ensenyar. Fins i tot n’hi ha que semblen de ciència ficció. Per exemple. Ordinador, canó de projecció i pissarra intel·ligent a cada aula. I aules d’informàtica.
I també, tots els xiquets i xiquetes han d’estar escolaritzats fins als setze anys com a mínim. I això també és molt bo. El que ja no ho és tant, és que tots els alumnes hagen de seguir el mateix programa fins als setze anys. Perquè molt abans, ja n’hi ha que, per les circumstàncies que siguen, han perdut l’interés en l’estudi. I només son una rèmora per aquells que si que estan disposats a seguir estudiant i aprenent. Malauradament, el sistema educatiu espanyol fins ara ha segut del tot incapaç d’oferir bones alternatives als bons alumnes. Tots els recursos els ha dedicat als qui es queden endarrerits. Que són molt necessaris, però també ho son els recursos dedicats a aquells que destaquen per damunt de la mitjana. Ara, en comencen a posar, però molt pocs.
El resultat, en massa casos, són bons alumnes que acaben fracassant per avorriment. O, en tota la resta de casos, una baixada del nivell acadèmic general davant de la pressió administrativa per tal d’aconseguir bons percentatges d’aprovats. Ells en diuen “ratios”, que és el mateix però en anglés, que sóna més interessant.
Penseu com ha de ser d’avorrit que als catorze anys t’hages de passar hores esperant que un company teu acabe d’entendre el que tu ja fa setmanes que saps.
Però hi ha un altre problema. Els mestres, o els professors als instituts, hem perdut l’autoritat. No aquella que els permetia als mestres de quan a Franco pegar impúnement a un alumne. No. L’autoritat acadèmica. Si abans un mestre deia als pares que un xiquet podia anar a estudiar a l’institut i fer el Batxillerat, si a la casa s’ho podien permetre, el xiquet anava, i si el mestre no els ho deia, no anava. Es buscava una feina i prou. I si el mestre posava una qualificació a un alumne, ja estava. Ningú la qüestionava. Al mestre se’l suposava capacitat per a jutjar els coneixements dels seus alumnes.
Però ara no. Després d’anys en els què el poder ha malparlat tot el que ha volgut dels funcionaris en general i dels mestres i professors en particular, aquest discurs ha acabat calant en una part important de la població. Per descomptat, no en tota, però si en una part apreciable.
I ara ens trobem amb alumnes que arriben a l’institut convençuts que son extraordinaris. I amb pares que també ho estan. Molt sovint, això no és cert. I tan bon punt queden en evidència les seues mancances, la seua primera reacció és d’ofensa. Se’ls ha ofés perquè han obtés una mala qualificació. I si ho comenten a casa, moltes vegades els pares els recolzen fins les darreres conseqüències. I això aboca molts professionals de l’ensenyament a situacions molt desagradables. O, el que és pitjor encara. A concedir aprovats o fins i tot notes altes a gent que no se les guanya ni mereix.
Aquest fenòmen és especialment sagnant en els col·legis privats o en els concertats. Ací, el raonament és que “si jo pague, el que compre és l’aprovat amb bona nota per al meu fill”. De fet, en mols col·legis privats o concertats, el més important actiu és la no presència d’immigrants (que de vegades son estudiants brillants. Com exemple, el guanyador enguany de la olimpíada de matemàtiques al districte de la Universitat jaume I es diu Allah de nom).
Cada vegada és més freqüent trobar-se pares que reclamen les notes finals del seu fill sense haver-se adonat al llarg de mesos que els resultats parcials eren nefastos. O pares que gosen discutir les qualificacions amb arguments del calibre de “jo ja li pague un repàs”. Realment, una situació ben lamentable.
És molt fàcil observar la major o menor bondat d’un centre educatiu només comparant les notes mitjanes dels alumnes de cada centre, en el Batxillerat i en la Selectivitat. A major diferència, pitjor formació. I em consta que el nivell d’exigència en les proves de Selectivitat, ha anat baixant amb el pas dels anys.
Aquest fenòmen ha arribat darrerament fins les universitats. Per exemple: davant de la enorme demanda que es provocà uns anys enrere de titulacions com medicina, s’afavorí la creació de nombroses universitats privades que oferíen, curiosament, aquesta especialitat. Aleshores gairebé tothom podia obtindre una titulació en medicina. L’argument per part d’alumnes i familiars, sol ser que aquesta és una professió amb bona perspectiva professional (que vol dir que es guanyen molts diners). Ara, quan en pocs anys s’han fabricat massa metges, comença l’èxode d’aquests joves professionals per tal de poder treballar. En realitat, estem al davant d’una altra bombolla.
Per contra, en les especialitats de Ciències, Matemàtiques, Física, Química, Biologia o altres, segueixen tenint places. Tot i que s’hi troba feina, són difícils i aspres. I només amb l’estudi no n’hi ha prou. Cal entendre l’essència dels conceptes. Però a Espanya això no sembla preocupar-la gaire. Al capdavall, tenim un dels índex més alts d’Europa (i segurament del món sencer) en titulats universitaris. Però també l’índex més alt d’aturats de llarga durada amb titulació universitària.
Què hi farém.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!