Des de la Plana

Josep Usó

6 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris

L’escola i la educació.

Fa anys, quan ton pare o ta mare s’assabentaven que el mestre t’havia renyat, com a mínim, t’emportaves una bona renyada quan no un mastegot. Ara, els mestres amb prou feines poden contradir alguns alumnes.

L’escola ha canviat molt. Com la societat en la què vivim. Fa anys, en la dècada dels seixanta, els mestres pegaven als xiquets. De vegades amb la mà i de vegades amb una paleta o una barra de fusta. En aquells anys, el mestre era el reflex de l’autoritat. I l’autoritat anava de dalt cap avall, com els sindicats franquistes, sense cap possibilitat de discussió. Si Franco decidia el que fóra, tothom havíem de callar i obeir. De la mateixa manera, si el mestre havia decidit que et mereixies un càstic per no saber-te la taula del tres, t’emportaves un parell de colps a la mà amb la paleta de fusta. I més et valia no plorar, perquè si ho feies, l’home podia interpretar que no et comportaves amb la “hombria” que se li suposava a un escolar espanyol. I si ho explicaves a casa, d’entrada ja sabies que la raó la tenia el mestre. Sempre.
D’altra banda, cal recordar que en aquells anys, les escoles estaven escrupolosament segregades per sexes. Molt estrictament. Hi havia les classes de xiquetes, amb mestres dones, i les de xiquets, amb mestres homes. La veritat, a elles no sé si també els pegaven.
Però allò no era tot. Cada matí, abans d’entrar a classe, calia formar els grups al pati (de manera estrictament militar), cantar el “cara al sol” i crec que alguna altra cançò d’aquesta mena. A continuació, entràvem formats (en columna de a dos) a les aules i ja començavem la jornada. Eren, també, els anys en els què al pati, es repartia una ampolleta de llet als alumnes. Ens deien que era dels americans, però a la meua escola era de la marca “Cervera” que també es podia trobar a les tendes. Hi havia xiquets als qui no els agradava la llet.
I també teníem el “cuaderno de rotación”. Cada dia, els alumnes escrivíem el que havíem d’escriure a la nostra llibreta. Una llibreta per a tot. I cada dia, el mestre li donava a un de nosaltres (d’ací lo de “rotación”) una llibreta més grossa que les altres. I una recomanació. Calia ser curós amb el que s’escrivia allà. Un dia, vaig saber per què. Quan anava l’inspector, a més de preguntar als xiquets el que li semblava oportú, demanava el “cuaderno de rotación”. recordaré sempre la cara de por que feia el mestre que jo tenia mentre aquell home estrany, vestit amb jaqueta i corbata fosques, ulleres de pasta i cara de molts pocs amics, revisava curosament aquella llibreta. Fins i tot va arribar a demanar a un parell de nosaltres pel que havíem escrit allà. Perquè quan s’acabava el dia, l’alumne havia de signar, i per tant responsabilitzar-se, del que hi havia escrit.
El mes de maig era el mes de Maria. I a l’hora d’eixir al pati, en lloc d’eixir i prou, els mestres ens retenien al vestíbul i havíem de resar un tros del rosari. Allò era especialment terrible, perquè ens retallaven el temps d’esbarjo i, a més, allò del rosari era molt avorrit. Fins i tot els misteris joiosos.
I també anàvem els dissabtes al matí, a l’escola. Els dissabtes, a la meua, només fèiem el evangeli. havíem de copiar un dibuix alegòric i després fer un llarg dictat sobre l’evangeli de la setmana que calia reescriure amb bona lletra.

Per quan vaig anar a l’institut, el segon any ja no em va caldre anar els dissabtes. I, per quan vaig arribar a COU (aquell any va morir Franco) els professors fins i tot ens deixaven fumar a classe. Això si; només quan teníem exàmen.

El que sí que passava de bo en aquella escola franquista era que tots els alumnes teníem clar que estudiar era una bona manera per a prosperar. Tothom donava per bo que, a millor nivell d’estudis, millor possibilitat de tindre una bona feina el dia de demà. I, en general, era cert.

Ara, molts anys després, jo treballe a un institut. I han canviat moltes coses. Algunes per a bé i altres no tant.
En primer lloc, l’ambient és molt més distés. I això és molt bo. I, per descomptat, els professors no gosen mai tocar cap alumne. Mai. també hi ha molts més mitjans per ensenyar. Fins i tot n’hi ha que semblen de ciència ficció. Per exemple. Ordinador, canó de projecció i pissarra intel·ligent a cada aula. I aules d’informàtica.
I també, tots els xiquets i xiquetes han d’estar escolaritzats fins als setze anys com a mínim. I això també és molt bo. El que ja no ho és tant, és que tots els alumnes hagen de seguir el mateix programa fins als setze anys. Perquè molt abans, ja n’hi ha que, per les circumstàncies que siguen, han perdut l’interés en l’estudi. I només son una rèmora per aquells que si que estan disposats a seguir estudiant i aprenent. Malauradament, el sistema educatiu espanyol fins ara ha segut del tot incapaç d’oferir bones alternatives als bons alumnes. Tots els recursos els ha dedicat als qui es queden endarrerits. Que són molt necessaris, però també ho son els recursos dedicats a aquells que destaquen per damunt de la mitjana. Ara, en comencen a posar, però molt pocs.
El resultat, en massa casos, són bons alumnes que acaben fracassant per avorriment. O, en tota la resta de casos, una baixada del nivell acadèmic general davant de la pressió administrativa per tal d’aconseguir bons percentatges d’aprovats. Ells en diuen “ratios”, que és el mateix però en anglés, que sóna més interessant.

Penseu com ha de ser d’avorrit que als catorze anys t’hages de passar hores esperant que un company teu acabe d’entendre el que tu ja fa setmanes que saps.

Però hi ha un altre problema. Els mestres, o els professors als instituts, hem perdut l’autoritat. No aquella que els permetia als mestres de quan a Franco pegar impúnement a un alumne. No. L’autoritat acadèmica. Si abans un mestre deia als pares que un xiquet podia anar a estudiar a l’institut i fer el Batxillerat, si a la casa s’ho podien permetre, el xiquet anava, i si el mestre no els ho deia, no anava. Es buscava una feina i prou. I si el mestre posava una qualificació a un alumne, ja estava. Ningú la qüestionava. Al mestre se’l suposava capacitat per a jutjar els coneixements dels seus alumnes.
Però ara no. Després d’anys  en els què el poder ha malparlat tot el que ha volgut dels funcionaris en general i dels mestres i professors en particular, aquest discurs ha acabat calant en una part important de la població. Per descomptat, no en tota, però si en una part apreciable.
I ara ens trobem amb alumnes que arriben a l’institut convençuts que son extraordinaris. I amb pares que també ho estan. Molt sovint, això no és cert. I tan bon punt queden en evidència les seues mancances, la seua primera reacció és d’ofensa. Se’ls ha ofés perquè han obtés una mala qualificació. I si ho comenten a casa, moltes vegades els pares els recolzen fins les darreres conseqüències. I això aboca molts professionals de l’ensenyament a situacions molt desagradables. O, el que és pitjor encara. A concedir aprovats o fins i tot notes altes a gent que no se les guanya ni mereix.
Aquest fenòmen és especialment sagnant en els col·legis privats o en els concertats. Ací, el raonament és que “si jo pague, el que compre és l’aprovat amb bona nota per al meu fill”. De fet, en mols col·legis privats o concertats, el més important actiu és la no presència d’immigrants (que de vegades son estudiants brillants. Com exemple, el guanyador enguany de la olimpíada de matemàtiques al districte de la Universitat jaume I es diu Allah de nom).

Cada vegada és més freqüent trobar-se pares que reclamen les notes finals del seu fill sense haver-se adonat al llarg de mesos que els resultats parcials eren nefastos. O pares que gosen discutir les qualificacions amb arguments del calibre de “jo ja li pague un repàs”. Realment, una situació ben lamentable.

És molt fàcil observar la major o menor bondat d’un centre educatiu només comparant les notes mitjanes dels alumnes de cada centre, en el Batxillerat i en la Selectivitat. A major diferència, pitjor formació. I em consta que el nivell d’exigència en les proves de Selectivitat, ha anat baixant amb el pas dels anys.

Aquest fenòmen ha arribat darrerament fins les universitats. Per exemple: davant de la enorme demanda que es provocà uns anys enrere de titulacions com medicina, s’afavorí la creació de nombroses universitats privades que oferíen, curiosament, aquesta especialitat. Aleshores gairebé tothom podia obtindre una titulació en medicina. L’argument per part d’alumnes i familiars, sol ser que aquesta és una  professió amb bona perspectiva professional (que vol dir que es guanyen molts diners). Ara, quan en pocs anys s’han fabricat massa metges, comença l’èxode d’aquests joves professionals per tal de poder treballar. En realitat, estem al davant d’una altra bombolla.

Per contra, en les especialitats de Ciències, Matemàtiques, Física, Química, Biologia o altres, segueixen tenint places. Tot i que s’hi troba feina, són difícils i aspres. I només amb l’estudi no n’hi ha prou. Cal entendre l’essència dels conceptes. Però a Espanya això no sembla preocupar-la gaire. Al capdavall, tenim un dels índex més alts d’Europa (i segurament del món sencer) en titulats universitaris. Però també l’índex més alt d’aturats de llarga durada amb titulació universitària.

Què hi farém.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!