Des de la Plana

S’ha mort Adolfo Suárez. No us cansaré amb tots els elogis que ja heu pogut llegir o escoltar o veure en qualsevol mitjà de comunicació. Del que jo vull parlar ací, és d’una altra cosa.
Primer. Adolfo Suárez és el primer president espanyol després de la mort de Franco. I és el president sota el mandat del qual s’aprovà la Constitución. La mateixa constitució que ara es branda contra els catalans com si fora paraula de Déu. I és qui era president el dia 23 de febrer del 1981, quan el colp d’estat. El mateix colp d’estat que l’altre dia Jordi Évole va novel·lar i semblava molt plausible. I el mateix president al qui van fer fora el mateix 1981 i al qui mai van permetre tornar a ser res d’important, des d’aleshores.

Segon. Adolfo Suárez és un personatge provinent de les files del Movimiento Nacional (del franquisme més ranci). I és l’escollit per “capitanejar” el que després s’anomenaria la Transición. Un procés modèl·lic, fantàstic, exemple a imitar per tots els qui vulguen arribar a la veritable democràcia i, segons s’ha vist ara, fracàs absolut que ens ha retornat als moments més tronats de la dictadura franquista en només quatre dies. I el Règim, el trià en pugna entre tres candidats: Manuel Fraga, aleshores ambaixador a Londres, José Maria de Areilza (Conde de Motrico) i ell.
Segons es deia, el van triar perquè era el més jove i el més guapo. Literalment. I alguna cosa deu haver, perquè jo recorde, en aquelles primeres eleccions, a moltes dones majors (jo només era un xiquet) especular sobre si Suárez era més guapo que Felipe (González). I es veu que el triomf de la UCD es va basar, en bona mesura, en això.

Tercer. Suàrez, ha tingut molts problemes de salut en la seua família. La dona i una filla van morir despre? d’una llarga malaltia. I ell mateix, ha patit una de les més cruels, abans de morir-se.

Però anem als paral·lelismes.
Suárez no va dur la democràcia. Segons ell mateix va declarar, però va insistir perquè ho retiraren després a paris Match, el mateix Franco li havia encarregat que dugués la democràcia a Espanya! Ell va legalitzar el partit comunista, però a canvi que Santiago Carrillo declarés que havia esdevingut monàrquic. I va començar a legislar en contra de valencians, mallorquins, aragonesos i catalans amb la benedicció d’una oposició que deia, per boca de l’inefable Alfonso Guerra (PSOE que va haver de dimitir després que es fes públic que havia endollat tots els seus germans en llocs públics) que “si Pujol no feia bondat, li llevarien l’alpiste”. També és l’època de la batalla de València, on va atiar el pitjor feixisme per tal d’enfrontar valencians i catalans (que encara dura).

Més endavant, el van fer fora. Sense cap contemplació. tan el Rei com el PSOE com “els seus” el van bandejar i el van jubilar. Això si. Amb el títol nobiliari (no successori) de Duque de Suárez.

Ara s’ha mort. Però ens ho han anunciat des de prou abans. Com amb Franco. Que també ho feia l’equip mèdic habitual. Cada nit ens donaven el comunicat mèdic (el parte, recordeu?). I tots els mitjans de comunicació estaven allà, a la porta de la Ciudad sanitària La Paz fent guàrdia per si passava el que havia de passar.
I una vegada mort, les seues despulles s’exhibiran al Congreso. Les de Franco també les van exhibir. I s’hi feien llargues cues d’admiradors seus que li retien el darrer adéu al seu dictador.
I el soterraran a la catedral d’Àvila, que em sembla un anacronisme, que a algú encara l’enterren a una catedral. A Franco l’enterraren a la seua piràmide personal. Al Valle de Los Caidos (de los caídos de los suyos, perquè els altres no hi féren més que picar pedra i patir treballs forçats).
I ara es declaren tres dies de dol oficial. Amb Franco en fóren set, tota una setmana. Però tres en foren tambe amb Carrero Blanco.
Això si; quan va morir Franco van tancar les escoles i els instituts. I nosaltres (jo feia COU) vam pensar que teníem una setmana de vacances extra. Ara no, tres dies de dol oficial però res més. I tampoc no han obligat totes les emissores a emetre cant gregorià.

En resum: que em sembla que les glosses que es fan recordant Adolfo Suárez son exagerades i massa paregudes a les que en el seu dia es feien al general Franco. I que l’exhibició de la malaltia, el dol exagerat, el lloc de l’enterrament, tot, tot, s’assembla massa.
Fins i tot, recorde que l’any 1974 a Espanya esclatà la crisi del petroli del 73. Ací, un any més tard que a la resta del món, perquè com estava Franco malalt ningú volia prendre cap decisió.
I també van ser els temps de la marxa verda, amb la qual, el rei Hassan II del marroc va deixar Espanya sense el Sahara Español sense necessitat de disparar un sol tret.
I ara, el fet luctuós ens enganxa amb una crisi econòmica monstruosa, sense cap infraestructura essencial i sensata construïda i sense saber com resoldre l’existència d’Espanya sense Catalunya i amb totes les institucions de l’estat, totes, des de la Monarquia fins els ajuntaments, podrides i plenes de corrupció.

Tot plegat, les grans lloes s l’infortunat Adolfo Suárez em sembla una desesperada cortina de fum per tractar d’amagar allò que és impossible d’ocultar. Per exemple, les marxes per la dignitat que ompliren Madrid.

Sembla que efectivament, Espanya és incorregible.

Fins i tot avui s’ha fet públic que l’aeroport de Madrid es dirà Adolfo Suárez. Pobre home, ara que l’aeroport també està en hores baixes.

PS: Afortunadament, i per a que es veja que la realitat és la que és, el Barça va guanyar a Madrid en mig de totes les retransmissions del dol i dels programes que recordaven i glossaven a Adolfo Suárez i de seguida es va fer palés i evident que hi ha coses de major i de menor importància, per a la gent.
I que els temps, afortunadament, estan canviant. Ja ho va dir el gran Jaume Sisa: Qualsevol nit, pot sortir el sol.