Des de la Plana

Aquests dies, les dades contradictòries s’amunteguen davant nostre. A les demandes de catalunya o fins i tot! del País Valencià, de seguida se’ls dona resposta. Verbal, s’entén. Apareix Montoro, o Monago des de la seua estimada Extremadura, o qualsevol expert del Ministerio i desmenteix les demandes de millor finançament. Fins i tot, gosen dir que estem sobrefinançats.
Afortunadament per nosaltres, la realitat és la que és. I els seus periodistes o altaveus, dia si i dia també, només troben com a resposta a les paraules serenes emanades des d’ací, l’insult i la desqualificació. I sempre amb llenguatge barroer i amenaçant.
Com si tinguérem la obligació de riure’ls la gràcia que ens fan de permetre’ls que ens seguesquen robant.

Però només cal anar mirant per descobrir fins on són capaços d’arribar. Per exemple. Si llegiu “El Temps” d’aquesta setmana, veureu un interesant article que explica que, a Catalunya, el cap de l’administració d’Hisenda, prohibeix als seus funcionaris retornar d’ofici allò que la pròpia adminsitració reté en excés. Com és lògic, el personatge és furiós anticatalà i ni li ha passat res per les seues actuacions ni li passarà.

Però, em podreu dir; això només és un altre article de periodisme d’investigació. Podria ser desmentit. O no ser cert. I tindríeu raó. I jo, a la entradeta us he dit que la realitat és ben evident.

Mireu. Més enllà del que es paga de més o de menys pel fet de ser català o valencià o mallorquí, més enllà del fet evident que ens volen tancar totes les escoles públiques amb l’argument que “no hi ha demanda” mentre afavoreixen les escoles privades que concerten per tal que ses continuem pagant nosaltres, més enllà de la sospita que a Catalunya es roba als ciutadans pel fet de ser-ho l’excés d’IRPF que se’ls ha retingut, més enllà del fet que els valencians tenim un país enfonsat del tot i amb un deute impossible de tornar, més enllà que ens hem empobrit fis quedar els darrers de la península però encara financem “solidàriament” la resta de l’Estat, més enllà de tot això i de moltes més coses, està la evidència de la qual us volia parlar.

Està fora de qualsevol dubte que el transport per ferrocarril és molt més barat i molt més ràpid que el transport per carretera.
També està fora de dubte que la UE té un gran interés en el Corredor Mediterrani, que li resulta fonamental per no quedar endarrerida com a potència econòmica global.
I encara està més clar que la major part d’indústries de l’estat espanyol estan ( a la Meseta no hi ha pràcticament res) a la vora de la Mediterrània. Com els grans ports: Algesires, Màlaga, Alacant, castelló, València, Tarragona, Barcelona, per exemple.
Doncs encara no hi ha corredor mediterrani per a mercaderies ni res que se li assemble seriosament en marxa.
Però és que la evidència es pot veure. I fins i tot, se li pot fer una fotografia. Només us cal anar fins a Vandellós. Allà veureu que la via fèrria que ressegueix la costa, per la qual han de passar les mercaderies rumb a Europa i al món, a més dels passatgers de rodalies i els de llarga distància és, UNA SOLA VIA!!!
Exactament. Una només. Com a les pel·lícules de l’oest, quan els indis assaltaven a cavall aquells trens que circulaven pel desert del sud dels EUA.

I per ací, per aquesta única via, se suposa que ha de passar tot. Aquest és el “seu” corredor mediterrani. Per a ells, qualsevol possibilitat d’anar a qualsevol lloc, passa per Madrid. I el problema de Madrid ja no és només que està a més de tres-cents quilòmetres de la mar més propera. És que, a més, està a més de cinc-cents metres sobre el nivell de la mar. I això fa inviable econòmicament qualsevol corredor ferroviari de mercaderies que passe per allà.

Voleu dir que val la pena intentar que ho entenguen? Fa més de dos-cents anys, que hi establiren la capital. Si encara no saben que allà no és bon lloc…