Ukraïna. Quina por

El conflicte d’Ukraïna fa realment por. Molta por. I per moltes raons.

Aquest darrer cap de setmana ha esclatat en tota la seua virulència el conflicte d’Ukraïna. I realment, crec que hi ha motius per tindre por.
D’entrada, és un conflicte pre-bèl·lic, o directament una guerra, molt prop de les fronteres d’Europa. I amb totes les traces de ser un conflicte d’aquells de la guerra freda, entre la URSS i els EUA. Amb una posada en escena amb molts mitjans tècnics (helicòpters, unes flotes de guerra molt potents, grans contingents de soldats molt ben armats…
El problema és que no ve d’ara, això. Ve de molt enrere. Ukraïna és un país que, pel que es veu, es conforma unint dos territoris diferents. l’Est, russòfon des de sempre, i l’oest, antic territori de l’imperi austrohungarés.
I, en els darrers anys, s’ha anat deixant fer a uns i altres. Al capdavall, sembla que l’únic que té importància per a continuar endavant, són els diners. I està clar que els russos en tenen molts, de diners. Jo encara escolte, ara mateix, quan l’economia està tant malament, “gràcies als turistes russos, que encara que no en son molts, fan grans despeses: compren cases, apartaments, mansions, i tot això afavoreix la nostra economia. D’altra banda, ara que hi ha eliminatòria de la Champions, veig que un dels patrocinadors del esdeveniment és “Gazprom”. I fa només una setmana que s’han acabat els jocs olímpics de Sochi, on els russos han exhibit la seua cara amable al mateix temps que han fet servir unes mesures de seguretat tremendes i, en molts casos, desproporcionades (recorde el cas de les Pussy Ryots apallissades públicament). I no hem dit res. No només els governants europeus. O els americans. No em referesc només als governants. també parle de nosaltres, de la gent.
És que tenen molts diners, perquè tenen moltes matèries primeres, i ara és temps de vendre-les cares. I clar; si a nosaltres ens arriba alguna cosa, tal i com estem, benvinguda siga.
Ara, de sobte, ens hem adonat que l’exèrcit rus ha envaït Crimea sense trobar-hi oposició. I, segurament, els russos ja no ens semblen tan bons.

Però és que la revolta d’Ukraïna ja havia començat fa molt temps. Els aldarulls, manifestacions, lluita urbana, desallotjaments més o menys violents, etc al centre de Kiev ja feia molt que s’anaven produint. I el president Ianukovskii anava passant com podia. És evident que en el seu govern hi haurà corrupció. I molta. També ho és que ell ha comés excessos de tota mena amb els manifestants. Hi ha hagut morts. I no pocs.
Però nosaltres ens ho miràvem de lluny. Al capdavall, era un conflicte “extern”.
També era interessant veure els manifestants de la plaça Maidan. Primer, es parlava d’estudiants, de treballadors, de persones més o menys normals. Però a poc a poc, han anat apareixent altres personatges, en les manifestacions de la plaça. S’hi veien entrenaments per a poder-se enfrontar amb la policia, entrenaments de caire militar i es veien vestits de camuflatge, i es veien homes forts i cepats preparant-se per al combat. I el combat arribava i hi havia ferits i morts. I s’ocupaven edificis governamentals, i la policia atacava, i retrocedia, i s’havia de fer enrere en no poques ocasions. I això malgrat que usaven tot allò de què disposaven, que no ha sigut mai poc.
I un dia, vas i t’assabentes que molts dels qui s’estan allà manifestant-se son “ultra-nacionalistes”, poc després, algú et diu que no, que en realitat són directament nazis. I aleshores te’ls mires bé per la televisió i et fan por. Por.

I ara, quan el conflicte ja ha pres una altra dimensió, veus que, tan a l’oest com a l’est, els qui semblen dur la veu cantant, son aquests. Els militars sense consciència, els extremistes de tots dos bàndols i els homes que fan por. Els qui van vestits de militar, amb armes a les mans i rostre ferotge, i van cridant que no permetran a l’enemic que fa?a una sola passa més.
Jo pense que la gent d’Ukraïna no poden ser aquesta gent. Fa molts anys que no hi vaig, allà. Però pense que la gent, la gent normal, és igual a tot arreu. Cadascú va a la seua i procura dur-se bé amb el veïnat. I, amb l’avanç de la tecnologia, cada vegada més, les víctimes de les guerres són els civils. Les persones desarmades. La gent com vostè i com jo.
I ara em fa l’efecte que tenim una guerra llarga i difícil servida a les mateixes portes de casa.

Però hi ha una altra cosa, que em fa més por encara. Tant Rússia, com Ukraïna, com tots els països del voltant, tenen centrals nuclears. A més d’altres istal·lacions o armes, això quasi m’és igual. I clar; si es comença una guerra en un país així, les regles de les guerres clàssiques no serveixen. Per a res. D’entrada, és una guerra que no es pot guanyar, però si que es pot perdre.
I per perdre-la, n’hi hauria prou amb que un sol projectil afectés greument un reactor nuclear. Imagineu la catàstrofe de Txernobil (curiosament a 150 km de Kiev) o la de Fukushima. En ambdós casos, ràpidament, o el més ràpidament possible, s’han usat tots els mitjans per a contindre la radiació. Penseu ara què es podria fer si s’ataca una central com aquesta amb un grup d’eixelebrats senzillament amb un atac aeri. Les dosis de radiació serien molt més altes i s’escamparien per enormes extensions de terreny que quedarien inservibles per a qualsevol mena de vida superior als insectes.
I el que si que té la radiació és que és democràtica. Si el vent ve de l’est, vindria cap ací. Si ve de l’oest, aniria cap allà. I si canvia, aniria cap a tot arreu. I els terrenys, o les ciutats, tot, quedaria inutilitzat per a qualsevol activitat durant milers d’anys. Això és el que em fa més por.
Fins i tot més i tot que donar un bon argument als extremistes de tota mena que veuran en una guerra qualsevol una bona ocasió per provar novament els seus mètodes bàrbars.
Per això espere que es negocie, ràpidament i sense massa condicions prèvies, el que siga menester. Perquè ens hi juguem molt. Tots.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *