El Sistema, la crisi i nosaltres

Ja d’ha acabat la crisi. Ho ha dit Rajoy i, de seguida, els mitjans de comunicació del Sistema s’han afanyat a proclamar la bona nova.

Ja s’ha acabat la crisi. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la gran afirmació que ha fet Mariano Rajoy, el president de l’Estat Espanyol, en el transcurs del “Debate de la Nación”. Un Debat que es fa per tal que el Govern de torn passe compters, una vegada cada any, davant del Parlament. I el nivell d’absurd de tot plegat és tan gran, que l’endemà mateix d’haver-se acabat, la immensa majoria dels diaris, tant els de paper com els digitals, annuncien que el debat l’ha guanyat Rajoy (president en exercici) o Rubalcaba (presumpte aspirant a president).

Fixeu-vos bé. D’un acte en el qual s’han de rendir comptes al Parlament, en fem una competició entre dos individus (només dos) i, a més, en declarem un guanyador i l’altre perdedor. Evidentment, als punts, perquè segons quin diari dóna guanyador a l’un o a l’altre. Tota la resta, pel que es veu, purs comparses. I del que s’ha dit, explicat, aclarit, acusat, callat o el que siga, gairebé no es diu res de res.
Ho hem reduït tot a un combat dialèctic entre dos figurants que difícilment es guanyarien un sou míser com a conferenciants sobre qualsevol tema.
I, a més, la frase que mes es mereix destacar de tot el debat és aquesta: “La crisi ja s’ha acabat”.
Semblaria una burla si no fóra perquè l’han repetida totes les portades, totes les capçaleres dels telenotçies del país. Mentre la gent continua a l’atur, desnonada o esperant que la desnonin, buscant alguna cosa per menjar als contenidors d’escombreries, emigrant, treballant per uns sous de misèria i en unes condicions cada vegada pitjors, el nostre primer ministre, va i afirma que la crisi ja ha passat. Evidentment, el líder de la “Oposició”, Rubalcaba, va i afirma que no; però això ja no apareix, en els titulars. Perquè tampoc té cap importància.

Però és que és veritat. Cavallers, la crisi s’ha acabat.
Tant és, la situació dels ciutadans. Tant és, que la investigació espanyola haja retrocedit deu anys. O vint. No importa, que les empreses estiguen tancades, a punt de tancar o que només oferisquen treballs en règim de semi-esclavatge. O que no puguem arribar a final de mes. Ni tan sols és important que el banc els haja robat els estalvis als nostres vells, a nosaltres mateixos o als nostres fills.

Fixeu-vos bé.
La crisi esclatà (no començà) allà cap al 2007, quan es feu evident que no tothom podia viure de comprar i vendre terrenys, pisos o casetes adossades a qualsevol urbanització de qualsevol lloc cada vegada més cares. De sobte, tots ens adonàrem que érem pobres. Que no produíem res amb massa valor afegit però que per poder comprar terrenys a preus de moixama ens havíem endeutat fins al moll de l’ós.
I començà la crisi. Primer, com sempre, a pagar els treballadors. Moltes empreses tancades i cada dia més gent a l’atur. En la major part dels casos, lamentablement, gent sense cap mena de formació.
Aleshores, se’ns comença a parlar de la bombolla immobiliària americana i comencen a quebrar bancs a l’altra banda de l’Atlàntic. Els grossos no. Només Lehman Brothers, però de seguida el deute públic es fa càrrec del deute impagable de les grans entitats financeres d’allà. Goldman Sachs, City, bank of América… tots. però ací això no passava. No, que nosaltres teníem el sistema financer més fort de tot el món. El millor (Zapatero dixit).

Fins que arribà. De sobte, després de parlar d’una “suau desacceleració de la economia” el govern del president Rodrígez Zapatero es trobà de morros amb la pitjor de les crisis possibles. Amb l’atur disparat, sense cap possibilitat de fer-li front, es limità a posar pegats i a esperar que la crisi escampés. Però no podia, perquè el PP estava delerós d’agafar el poder i li recordava el terrible creixement de l’atur. Dos mil parats nous cada dia. Us en recordeu? Només cal recordar aquell “que se hunda España, que nosotros la levantaremos” de l’inefable Cristobal Montoro, ara mateix ministre d’Hisenda, o d’Economia, que en aquest govern que tenim, per a tan poca cosa com és una caixa buida, en tenim dos, de ministeris.
I efectivament, guanyà el PP. Mariano Rajoy, a la tercera, aconseguí véncer i es convertí en el president de l’Estat Espanyol. Des d’aleshores, tot el que ha fet, sembla impossible de superar. Ha incomplert tots i cadascun dels punts del seu programa electoral: Ha apujat els impostos, ha injectat milers de milions en bancs enfonsats per tal d’evitar la seua inevitable fallida, ha continuat augmentant el nombre d’aturats, ha desmantellat l’educació, les pensions, la sanitat pública, ha recolzat una llei de l’avortament digna de l’Edat Mitjana…
Però això no és tot. Li ha esclatat a les mans un cas rere l’altre de corrupció: Gürtel, Pokémon, Palau (aquest a catalunya i amb CiU), Palma Arena, més d’un de cada quatre diputats del PP al parlament de València imputats, el cas de la depuradora de Pinedo, Andalusia (aquest per al PSOE)… innumerables.

A més a més, el tresorer del seu partit està empresonat per defraudar, i queda prou demostrat que tots els membres de la cúpula del seu partit, ell inclòs, han cobrat quantitats milionàries en diner negre procedent dels suborns de diferents empresaris al partit a canvi de concessions. Mentre, per descomptat, ell i els seus anaven predicant en públic retallades salarials.
Fins i tot, l’ex-president de la patronal espanyola està empresonat, també per estafa i altres delictes monetaris. I l’ex-ministre i ex-president de les Balears, Jaume Matas, per tal que no estiga tancat a la presó ara mateix, ha hagut de ser indultat pel seu propi govern.

La família reial també es veu esquitxada per diferents trames de corrupció. Fins i tot la filla del Rei, malgrat els esforços del Fiscal!, dels seus advocats, de la Casa Reial, dels mitjans de comunicació del Sistema i de tot l’aparell de l’Estat, ha hagut de declarar com a imputada en un cas de grans delictes econòmics on ha hagut de respondre més de quatre-centes vegades allò de “no ho sé”, o “no ho recorde”.

I encara hi ha més. El gran governant que diu que és Mariano Rajoy, quan es troba davant de les queixes de Catalunya, l’única via que troba és l’exigència d’una rendició incondicional. Com a gran arma, exhibeix la Constitució del 1978. Feta sota la tutela de l’exèrcit franquista, per cert.
I l’inefable ministre Wert d’educació, ha aconseguit alçar en peu de guerra a tothom: pares, alumnes, mestres i professors.
Això, per no parlar de la liquidació de gairebé totes les estructures d’investigació del país.  Des del 2012, un 10% dels investigadors joves del país, se n’han anat a treballar a l’estranger.
Un currículom impressionant. Al qual, també cal afegir haver proporcionat a l’Estat Espanyol un prestigi internacional a l’alçada de països de la talla de Korea del Nord. No fa molt, vaig llegir un article on es definia Espanya com la Korea del Nord europea.

Però, i em direu vosaltres: Després d’això, cóm és possible que la crisi s’haja acabat? Si estem pitjor que mai recordem haver estat!

Però ací us equivoqueu. Mariano Rajoy ha dit la veritat. la crisi s’ha acabat.
Fins ara, els grans directius dels bancs espanyols (com la resta de banquers) s’han assignat sous milionaris, pensions de jubilació astronòmiques i indemnitzacions per acomiadament de faula. Han ensorrat els bancs, han estafat els clients (especialment els menuts) han cobrat i no els ha passat res. No n’hi ha ni un de sol que estiga tancat a la presó.
Polítics de tot nivell i condició, des del president del gover de l’estat fins a l’últim regidor del poble més modest, han cobrat diners procedents de suborns, se’ls han gastat, i no els ha passat res.
Les quatre empreses plutocràtiques que resten a l’estat, fan i desfan tal com volen, després contracten als mateixos polítics que els han fet la llei a mida a canvi d’uns sous fabulosos i tampoc ha passat res.
De manera que Mariano Rajoy, amb el seu historial impecable de no fer res i esperar que les coses s’arreglen elles soletes, segur que ha pensat:

Si amb tot el que els hem fet encara no hi ha ni un sol corrupte ni tan sols a la presó, ja podem estar segurs que no ens faran res. Per tant, la crisi s’ha acabat.

Ai! Que me n’oblidava de la oposició. I el PSOE, què?
Res. com sabeu bé, si només hi ha dos partits, per allò de mantindre  l’alternància, és molt senzill posar-se d’acord. Ells són l’altra cara de la mateixa moneda. Fixeu-vos, si no, en la votació per oposar-se al dret a votar el seu futur els ciutadans de Catalunya. Amb la barra, afegida, de dir després que no ho tornaran a fer. Ells, en realitat, també són El Sistema. Dos partits que s’auto-proclamen “de centre”, una monarquia que no qualificaré, uns mitjans de comunicació que mai s’aparten de la línia que toca defensar (si algú ho fa, mireu el que li ha passat a Pedro J), i uns empresaris que corrompen al polític de torn perquè saben que mai ningú els condemnarà per res. Si els enxampen amb les mans a la pasta, sempre es podrà treure “La doctrina Botín”.
Al capdavall, la presó només és per als pobres. D’això també se’n cuida el Sistema.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *