Des de la Plana

Josep Usó

13 de febrer de 2014
Sense categoria
0 comentaris

El preu de no parlar clar.

Quan s’ha de parlar clar i no es fa, cal pagar-ne el preu. Com a mínim la incomprensió. Com a màxim, la ruïna.

Ja fa molts anys, es va aprovar l’estatut d’autonomia del País Valencià. I aleshores, algunes coses es féren, al meu parer, malament. Molt malament. I ara toca pagar el preu d’aquells errors una altra vegada. Tant de bo siga la darrera.

Hi ha tres errors que a mi em semblen fonamentals en el redactat de l’estatut d’autonomia del País Valencià: A saber, el nom del País, que al preàmbul es diu País Valencià, però després, es parla per tot arreu de “Comunitat Valenciana”. És evident, que una comunitat, pot ser de regants o de veïns, però no un país seriós.
La segona, la bandera, que donà molt que dir i que encara es pretén discutir. Els botiflers defensaren que la senyera de la ciutat de València fóra la única bandera vàlida del País (que ells ja pensaven que s’acabaria dient Comunitat). I la tercera la llengua. Al català, en lloc de dir-li pel seu nom, es començà a dir-li Valencià, més endavant “la nostra llengua” i finalment, “la llengua que parlem els valencians”.
I clar. Els valencians, tots, parlem castellà. Perquè és necessari. Perquè no pots viure, ací, si no en parles. Grans sectors de l’administració, les forces de seguretat i algunes tribus urbanes com els “pijos”, consideren que aquesta és la única llengua que val la pena parlar. Però a més, ara tenim molta població immigrant de molts països: romanesos, nord-africans, russos, alemanys, anglesos, francesos, etc. De manera que allò de “la llengua que parlem els valencians” o “la nostra llengua” esdevé una perífrasi perillosa.
Que el Valencià és Català és indubtable. Ningú amb dos dits de front ho dubta. Però si a l’estatut d’autonomia diu això o qualsevol circumloqui semblant als que he esmentat abans, és evident que una afirmació d’equivalència no pot coincidir amb aquest text legal.
I qui en té la culpa, de tot això?
Doncs també està clar. la culpa és de tots aquells que han decidit usar un llenguatge “políticament correcte” per tal de no ferir sensibilitats. I això hi ha molta gent, i alguns partits polítics també, que ho estan fent des de fa anys i panys.
Són aquells que, quan un alumne treu un 2 sobre 10, en lloc de dir que està suspés, diuen que “necessita millorar”. Que quan una malaltia no té remei, li expliquen al malalt que “pot ser li costarà una miqueta recuperar les forces” o que quan una empresa està a punt de fer fallida, afirmen que “la situació és una miqueta difícil, però segur que l’any que ve s’acabarà la crisi”.
Quan es negociava l’estatut, el partit majoritari era el PSOE. Però per tal de “no ferir sensibilitats”, de no “excloure ningú”, “d’afavorir el consens”, de buscar la “base social més ampla possible”, van claudicar en tot davant de les autoritats franquistes reciclades. I van permetre que no es pogueren establir relacions pràcticament de cap mena amb el Principat, que al Català que parlem ací se’l considerés una llengua inútil, que la bandera fóra qualsevol cosa excepte la senyera, que el nom del País fora “comunitat” i tot el que fóra menester.
I tot això, a canvi de res. De res. Quan els van fer fora a les urnes, es van quedar sense res a dir. Perquè el seu discurs estava buit. Era, i és, el mateix discurs del PP però amb un to més amable.

Ara, però, les coses van mal dades. I cal parlar clar. Però ens trobem amb allò que està signat i que no hi ha manera d’entendre ni d’aclarir.
Si el Consell Jurídic Consultiu afirma que la definició de la AVL sobre la llengua no s’adapta a l’estatut, té tota la raó. Com tampoc s’adapta al codi de la circulació. Perquè la legislació, disculpeu que ho diga tan clar, en molts aspectes és completament “infumable”.
Així que ara toca carregar amb el preu d’aquella redacció barroca, pesada i, en molts casos, inútil.
I per retornar al bon camí, només cal fer una cosa. Cal parlar clar. I dir les coses pel seu nom. L’aigua clara i la xocolata espessa, per entendre’ns. I cal que els nostres polítics ho facen així. Que diguen clarament què faran, com i quan. I què no faran. I que se’ls entenga. Aquells que no es vegen amb cor, senzillament no serveixen. El seu temps ja ha passat.
Tant de bo, ara que arriben, i de pressa, temps de grans canvis, estiguen a l’alçada. Però aquells que ens vulguen fer creure que ho arreglaran tot només canviant el nom de les coses, aquells ja s’ho veuran a les urnes. I també aquells que s’anuncien com a grans salvadors i que pretenen canviar-ho tot per tal que res no canvie, espere que es queden amb un pam de nas.
Jo, així ho espere.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!