No val a badar

No hem de deixar passar l’ocasió. Pot ser no en tindrem cap de millor.

Ja fa dies que llig i escolte opinions, segons les quals la corrupció política és enorme, al nostre país. Estic d’acord. Però el que ja em comença a preocupar és una segona part d’aquestes opinions segons la qual no s’ha de votar perquè tots són iguals. I això em sembla molt preocupant. Procuraré explicar-me.

Al País Valencià, dueiem décades, governats pel Partit Popular. I no només. Abans vam estar molts anys governats pel PSOE. Un PSOE que, tan bon punt arribà al poder, acabada d’estrenar l’autonomia, es dedicà en cos i ànima a desmuntar el PSPV per deixar només una carcassa de progressia però tan sols  encarada a Madrid. Fou l’època de la Batalla de València. La UCD mobilitzà Fernando Abril Martorell. Josep Lerma es feu càrrec de la Generalitat. Fou el primer president després d’un període estrany (preautonòmic) amb Josep Lluís Albinyana al capdavant.
En aquells anys, es dedicaren tots els esforços a decidir si la bandera havia de ser la de la Ciutat de València o la Quatribarrada. Només a això, es dedicaren anys. Anys! I encara dura la polèmica. Que, com aleshores, com l’eterna discussió sobre si el valencià és català o té un orige exòtic (llemosí, bíblic o directament “ve del moro”. Literal) ha servit per impedir que afrontem els nostres problemes reals.
Amb aquestes discusions buides, es passaren més de deu anys sense fer res de profit.
I llavors arribà el Partit Popular. Gràcies a un pacte amb Unió Valenciana (el pacte del pollastre). Primer es féren amb l’ajuntament de València, amb Rita Barbera i més endavant amb la Generalitat sencera, amb un tal Eduardo Zaplana. Un personatge que confessà que s’havia ficat en política perquè volia un cotxe amb setze vàlvules i que ni tan sols guardava les formes.
I, des d’aleshores, hem estat dormint.
Ens han anestessiat amb un munt de propaganda que ens deia, un dia rere l’altre, que érem els millors. En tot. I que tot ho feiem mes bé que els altres, especialment que els catalans.
I l’època econòmica ajudava. I hi havia prou diners per mantindre un clientelisme que ha arribat a uns extrems insuportables. I es feien uns projectes faraònics sense solta ni volta però que ningú podia dir que això no podia ser, perquè si ho feies, estaves contra el progrés. I eres un carcamal. O pitjor encara.

Però un dia, quan ja teniem tot el país fet un PAI (projecte d’actuació integrada o, per entendre’ns, una gran extensió expropiada per grans constructores o especuladors per tal de construir enormes urbanitzacions), un dia, com us deia, arribà la crisi.

I s’acabà el bròquil. De sobte, tot s’ensorrà. I ara, cinc anys després si fa no fa, ens hem quedat sense cap caixa d’estalvis ni entitat financera pròpia, amb un 27% d’atur (A Castelló un 30%), sense teixit industrial, amb la Fira de Mostres en decliu irremeiable, sense cap infraestructura ferroviària de profit per treure cap mercaderia, amb el port de València sense enllaç ferroviari, sense esperança ni futur per als nostres joves investigadors, sense mitjans públics en català, sense…

I ací estem. Sense esperances i amb poc més d’un any per davant per a les properes eleccions “autonòmiques”. De primer, tenim les europees, aquestes per al maig. A tocar.

I ací és on jo vull que m’entengueu. Cal anar a votar. I votar. Perquè l’abstenció afavoreix als que ja estan. De manera que no se’ls pot permetre que continuen exercint un poder que només l’exerceixen en contra nostra. Ells volen acabar amb nosaltres. Els que manen i els que manaven.
Per això cal votar. I votar una opcció diferent. Diferent. Cal un canvi. No ens podem permetre ni un minut més així. No podem tolerar com ens tanquen les escoles, els mitjans de comunicació, les empreses, les espectatives i no fer res.

Fins i tot ells no poden evitar que el temps passe i que arribe el moment d’unes eleccions. I en les properes, els hem de fer fora. O ells, o nosaltres.

Josep Usó

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *