Si és no és

La difícil disjuntiva d’un diputat.

Estic sorprés. Molt sorprés. Mentre escric aquestes ratlles, a Catalunya Ràdio es planteja la difícil situació dels diputats del PSC davant de la votació demà al Parlament sobre si es demana o no es demana la cessió del dret a organitzar consultes a través de l’article 150.2 de la Constitución Española.
I, em demanareu: Per què t’estranyes?
Doncs és molt fàcil. davant d’aquesta possibilitat, si s’ha de votar aquest assumpte en concret, o qualsevol altre això tant és, hi veig tres possibilitats: Si, No, o Abstenció. I no n’hi ha més. Però el que jo pensava era que els diputats de qualsevol mena eren persones. I fins i tot adultes. Per això no entenc tota aquesta ridícula polèmica (al meu parer) sobre si els crítics s’abstindran, en contra de la direcció del partit que propugna el No. O si deixaran l’escó, com ha fet l’Àngel Ros. Jo no soc, ni he sigut mai, cap càrrec públic d’aquests. Ni semblants. Però ser diputat només per a que el president del partit (o el suplent en cas que aquest no puga anar) alce un dit i tots voten que Si, o n’alce dos i tots voten que No o n’alce tres i aleshores tots s’abstinguen, em sembla una pèrdua de temps i de recursos de tota mena. De veritat. Si els diputats són esclaus del que decidesca la Direcció d’un partit (que ningú no vota) però que és qui decideix qui va a les llistes o no hi va, aleshores, no em serveixen per triar res. Res.
Supose que als poderosos ja els va bé, aquesta mena de sistema. Els diputats no responen davant la gent. Que és qui els paga. Només responen al davant d’un sanedrí de manefles que decideixen sobre el seu futur en la propera candidatura. Així, els poderosos només s’han d’entendre amb aquests sanedrins. Tan se’ls en fot, del que diga, pense, patesca o vulga la gent. El poble, amb el qual tots s’omplen la boca. Si no hi ha llibertat de vot, crec, senzillament, que no hi ha llibertat. però també pense que, si els diputats consenteixen aquesta situació, és perquè no són capassos de guanyar-se les garrofes fora de la política. Al menys, tan fàcilment. Dit més clar. Una colla de mediocres.
Si els diputats degueren el seu càrrec als seus electors, com passa al regne Unit, algunes situacions que es viuen als parlaments espanyols no es veurien. Com per exemple al Valencià, on tenim més d’una quarta part dels diputats del PP imputats per delictes econòmics (és a dir només falta que els jutgen, els condemnen i els tanquen a la presó) i agafats a la cadira, com si no passés res. I encara es permeten donar lliçons.
Així que, permeteu-me que pense, en veu alta, que la nostra democràcia és molt poc democràtica. Això, sense comptar amb el fantàstic fiscal Horrach, que sembla decidit a no acusar la Infanta cristina sota cap circumstància. Igual és que deu el seu càrrec a algun personatge d’un altre sanedrí.
Dema, ja veurem com queda, tot plegat.

Josep Usó

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *