Confesse que soc un ingenu. Però també soc optimista. Empedreït.
Hui s’acaba l’any 2013. Un gran any, tothom hi estarà d’acord. Però del que jo vull parlar hui és de la meua ingenuitat. Malgrat els anys, les patacades, els desenganys i saber des de fa molt la trista veritat sobre els reis, els Mags i els altres, encara mantinc una ingenuitat que em fa semblar un xiquet, de vegades.
Ve a compte, tot això, perquè el vint-i-huit de desembre, és el dia dels innocents. I és tradició dels diaris espanyols publicar alguna notícia falsa. Evidentment falsa. I jo, al matí, obric el Vilaweb i lligc allò de “El govern espanyol troba com trencar l’eix mediterrani”. Repasse tot l’article i em dic:
Ja està. Aquesta és la innocentada del Vilaweb.
Però l’endemà vaig veure que no. Que realment han decidit tirar pel dret i deixar només amb ample europeu el tram entre Castelló i Vandellós. Em vaig quedar perplexe. I, per un instant, només per un instant, vaig pensar:
Ens han tornat a enredar. Això del corredor mediterrani no ho veurem mai.
Però de seguida vaig recordar la meua infància. Jo soc un enamorat dels trens. especialment dels trens de vapor. Quan era menut, ma mare em duia a l’estació de Vila-real perquè si no veia passar trens, no berenava. I quan tots els meus companys de l’escola volien ser astronautes, els anys seixanta, jo era el rar que volia ser maquinista de tren.
I de seguida vaig saber, que m’ho explicà mon pare, que els trens europeus circulaven tots amb el mateix ample de via, però que els espanyols (i els portuguesos, quin remei) tenien un ample de via diferent. Fins i tot vaigsaber que el primer tren de la Península, Barcelona-Mataró, el van haver de “refer” perquè el fabricant anglés l’havia fabricat amb el mateix ample que tots i el govern de torn va decidir que Espanya seria diferent i que tindria un ample de 1668 mm. És a dir: Seis pies castellanos. Literalment. La resta d’Europa circula amb ample de 1435 mm. L’excusa era, diuen, afavorir l’estabilitat dels combois malgrat les dificultats orogràfiques. Però n’hi ha d’altres.
Com la de que amb aquest ample diferent és més difícil que els envaís un país estranger. Que sembla d’acudit.
Al meu poble, encara ara, s’exporten taronges. Els anys quaranta, moltes d’elles anaven cap a Europa per tren. Un viatge llarg, perquè a Cervera s’havien de canviar els eixos dels vagos de Transfesa, l’única companyia que podia transportar mercaderies. A més, aquestos vagons, tornaven buits cap a Espanya. Una ruina. De manera que les taronges passaren a exportar-se amb camions. I fins avui. Igual que els taulells, que també n’exportem, des de la Plana.
Mai, en tota la vida, ningú m’ha pogut explicar per què es manté aquest ample diferent. Al final, l’evidència s’imposà: És, senzillament, per fotre. Per impedir que els Països Catalans tinguem bona comunicació amb Europa.
Finalment, però, aquest 2013 tan fantàstic, la Comissió Europea declarà el corredor mediterrani d’interés preferent i obligà a l’estat Espanyol a començar la seua construcció.
I ací rau el meu optimisme.
Fixeu-vos. La unificació definitiva dels amples europeus data de la Bern International Railwai Congress de 1886. I des d’aleshores, espanya ha persistit en la seua estúpida diferència. Ara, cent vint-i-sis anys més tard, s’ha licitat el tram Vandellós – Castelló en ample europeu i els empresaris catalans, valencians i murcians, han posat el crit al cel. I això que han hagut de baixar del ruc. D’una trompada.
Han començat a canviar l’ample de via que ens comunicarà directament amb Europa i el Món sense haver de mirar més cap a Madrid i els estem esbroncant perquè no van prou de pressa.
Viure per veure.
Bon any nou.
Josep Usó