Un tomb per Catalunya

comentaris a l'actualitat catalana

23 de juliol de 2013
0 comentaris

Quo Vadis Catalunya?

Catalunya, si vol ser realment independent, necessita un exèrcit fort  per no tenir que doblegar-se, si no li ve de gust, a imposicions alienes amb les que no hi estigui d’acord. En cas contrari serem un nou satèl•lit dels EE.UU com la resta dels països europeus acaben de demostrar en el cas Snowden i ens tocarà fer intervencions totalment contraries als nostres sentiments i convenciments.

La crisi política desfermada entre Europa i Hispano Amèrica arran del viatge del president de Bolívia, Evo Morales amb el seu avió presidencial, em porta a fer una sèrie de reflexions de com els Estats Units pretenen, sense cap mena de pudor, ser els amos absoluts del mon occidental i de com Europa no s’hi oposa.

1.- De com EE.UU van esdevenir els amos en la economia i les finances mundials:

En la primera meitat del S.XX i especialment un cop acabades les dues guerres mundials la majoria dels estats del mon varen necessitar de grans quantitats de diners per refer les seves economies. Fins aleshores hi havia un acord tàcit i acceptat per la majoria de països pel qual un país podia emetre moneda fins allà on li permetien les seves reserves d’or. Això limitava extremadament el creixement dels països perquè les extraccions mundials d’or eren molt menys que les necessitats financeres per posar en marxa les economies malmeses dels països bel·ligerants. Aquests països no podien emetre moneda per finançar el seu creixement mes enllà d’una certa quantitat sense caure en un cercle inflacionista molt perillós que la majoria varen evitar.

Estats Units va declarar en la conferència de Bretton Woods l’any 1944 que el dòlar americà (i la lliura esterlina per part de UK) estava recolzat i garantit per les reserves d’or del país (en aquell moment EE.UU disposava del 80% de les reserves d’or mundial) i fixava el preu de l’or en 35$ l’unça. EE.UU garantia doncs cada dòlar amb el seu valor en or. Arran aquella conferencia es van crear el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i es varen assentar les bases de l’economia mundial de la post-guerra.

El Mon va començar a utilitzar el dòlar com si es tractés d’or ja que EE.UU garantia aquesta paritat i el dòlar americà es va anant convertint en la moneda de referencia a nivell mundial per qualsevol transacció comercial. Els EE.UU solament tenien que imprimir nous bitllets per anar comprant tot el que els hi feia falta pel seu propi desenvolupament i així el món va anar omplint-se de dòlars i els diferents països van anar abandonant la paritat de les seves respectives monedes amb l’or ja que no tenien suficient or com per garantir-la.

Així va ser com al final EE.UU era l’únic país important (podien quedar petits països com Hong Kong o Singapur que encara avui garanteixen la seva moneda amb or) que garantia el valor de la seva moneda amb el seu valor en or i per tant EE.UU va esdevenir la fàbrica de bitllets per finançar el creixement de tot el mon.

EE.UU s’havia convertit en una màquina, no solament, d’imprimir bitllets sinó de gastar-los amb programes bèl·lics impressionants com la Guerra del Vietnam. Va ser tanta la necessitat de gastar que aviat els diferents països varen començar a dubtar que EE.UU pogués garantir el valor del dòlar amb el seu preu en or. La pressió internacional i la necessitat de continuar imprimint dòlars per finançar Vietnam va arribar a ser tant forta que Richard Nixon el 15 d’Agost de 1971 va declarar la no paritat del dòlar amb el patró or.

Però en aquell moment tot el món ja tenia solament una moneda com referent en les transaccions comercials internacional i el dòlar formava part del sistema financer de la majoria dels països. El dòlar era la moneda amb la que es mesurava qualsevol magnitud econòmica i/o de referencia mundial. Els seus bancs i sistema financer eren símbol de garantia i EE.UU tenia el dret de veto al FMI i Banc Mundial. Es podria dir que en aquella època EE.UU feia la mateixa funció a nivell mundial que el banc central d’un país feia respecte el seu propi país.

Quan un país o una entitat esdevé referent a nivell mundial pot fer el que vulgui perquè tothom el creu. Les úniques agències de classificació importants estan als EE.UU. amb les seves classificacions feien pujar països o caure governs manipulant, sense cap mena de control per part de ningú, les dades econòmiques a la conveniència del capital nord-americà. Aquestes agències no han tingut cap problema en classificar actius tòxics que EE.UU ha traspassat a la resta del món amb bones classificacions fins que tot el sistema financer occidental ha esclatat perquè darrera les classificacions no hi havia res de valor.

Aquest es el risc que es corre quan es deixa el poder, en aquest cas econòmic, en mans de tercers, per més bones intencions que hi hagi al començament.

 

2.- De com EE.UU s’està convertint en els amos militars absoluts dins del món occidental:

El que va passar amb l’economia mundial quan va adoptar el dòlar com a pràcticament única moneda de transacció comercial ens tindria que fer pensar. Els països varen renunciar a la seva paritat en favor del dòlar (que en aquell moment encara la tenia) i varen, de mica en mica, caure sota el paraigües econòmic dels EE.UU amb les conseqüències finals que tots sabem.

Avui, i molt especialment a Europa, està molt mal vist que els països vulguin tenir els seus propis exercits i es voga per la pertinença a unes forces internacionals com la OTAN i a organismes com la ONU per tal que garanteixin la pau i la seguretat internacionals i molt especialment dels territoris que hi pertanyen.

Europa és bàsicament socialdemòcrata i no hi ha cap partit de la banda esquerra que promogui la pròpia defensa del seu país en base a un exercit convencional encara que sigui solament de caràcter dissuasiu i purament defensiu.

Fruit d’aquest corrent i estat d’opinió i fomentat per la pròpia OTAN i la ONU es conrea la desmilitarització dels països europeus per emparar-se en els paraigües d’altres estructures com L´Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) que entre els 10 punts del seu decàleg fundacional hi ha l’exprés rebuig a l’ús de la força. No cal dir que els EE.UU (secundats per UK) són un dels els principals benefactors de la OSCE, fomentant el desarmament i la pau al món.

Curiosament la corrent del desarmament dels països solament és a Europa, perquè als EE.UU no tenen cap intenció de reduir la potència i presència (control) dels seus exèrcits arreu del món sigui de manera directa o indirecta a través de la OTAN i del Consell de Seguretat de la ONU.

Digueu-me mal pensat, però jo hi veig un gran paral·lelisme entre la tendència de les estructures militars i de defensa dels països europeus envers els nou paraigües de la OTAN i de la ONU amb la manera en que varen renunciar a la paritat amb l’or i a adoptar el dòlar com a única moneda de comerç internacional.

La intenció dels EE.UU es clara en esdevenir l’únic exercit potent del món i poder-lo controlar pel seu propi benefici a través de la OTAN i del Consell de Seguretat de la ONU on té situades peces clau en la presa de decisions i és el principal contribuent tant econòmic com en mitjans bèl·lics i de comunicacions.

Recordant el símil econòmic podríem dir que actualment els EE.UU ocupa la posició d’exèrcit mundial controlant la seva seguretat de la mateixa manera que l’exercit d’un país controla la seguretat interna del mateix país.

 

3.- És aquest el model de seguretat que volem per Catalunya quan diem que renunciem a un exercit convencional i ens volem integrar en organitzacions purament embrionàries i testimonials com la OSCE?

Tenim un darrer exemple, el d’Eduard Snowden, que m’ha fet pensar en tot aquest esquema de sobirania i defensa.

Snowden va explicar a “The Guardian” i al “Washington Post” que l’Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels EUA i l’FBI havien accedit als servidors de nou grans empreses d’internet per obtenir informació útil de ciutadans per a la intel·ligència i seguretat del país. Snowden va proporcionar un document secret a aquests dos diaris segons el qual l’NSA i l’FBI s’han servit del programa PRISM, que es va començar a utilitzar els últims anys de l’administració de George W. Bush i que s’ha mantingut amb la de Barack Obama.

El PRISM és el programa informàtic que, segons Snowden, s’utilitzava per a fer l’espionatge. En el PRISM, sembla que hi participen voluntàriament Microsoft, Facebook, Google, Apple, Yahoo!, Skype, YouTube, AOL i PalTalk, i ha estat molt útil per seguir la Primavera Àrab i la guerra civil siriana. A més, el document secret apunta que Dropbox podria afegir-s’hi aviat.

L’objectiu del PRISM és aplegar informació a través del trànsit nord-americà i internacional que passa pels servidors d’aquestes companyies en forma de missatges electrònics, fotografies, àudios i vídeos per seguir la pista d’un objectiu d’interès per a la intel·ligència.

Altres països, com ara UK, també formen part de la xarxa d’espionatge: l’Oficina de Comunicació del Govern (GCHQ) del Regne Unit, l’agència d’intel·ligència, ha tingut accés a les xarxes de comunicació de tot el món i ha emmagatzemat una gran quantitat d’informació procedent de correus electrònics, missatges de xarxes socials i trucades, amb l’objectiu de ‘controlar internet’, segons ha revelat recentment el diari “The Guardian”.

El diari ha assegurat, a més, que l’agència del Regne Unit comparteix la informació que emmagatzema amb l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) nord-americana, segons els documents als quals ha tingut accés aquest diari, en els que GCHQ assegura que pretén ‘controlar internet’

El més curiós i revelador es que són els EE.UU els que demanen a tots els països amb els que Snowden ha estat en contacte que els ajudin a detenir a Eduard Snowden per espionatge i divulgació de dades de seguretat quan els primers i únics espies son els propis EE.UU.  És a dir, qualsevol cosa, informació o fet que posi en dubte els mitjans (legals o no) que utilitzen els EE.UU per controlar el mon s’ha d’eliminar. I per fer-ho no té cap mirament en coaccionar a qualsevol país, per això es l’amo econòmic i militar del món, per tal d’obtenir la seva col·laboració.

Fruit d’aquestes pressions és la posició absolutament ridícula i esperpèntica d’Europa que arriba a negar la circulació de l’avió presidencial de Bolívia amb el seu president Evo Morales a l’interior fins el punt que no el deixen sortir d’Europa sense una inspecció física de l’avió per assegurar-se que Eduard Snowden no hi era dins. Això és una violació de la sobirania nacional de Bolívia en tota regla. Què diria EE.UU si un país europeu (Rússia per exemple que es l’únic que pot fer front militarment a EE.UU) bloquegés el Force One amb el President a dins i no el deixes marxar sense una inspecció interna de l’avió i la resta dels estats europeus li neguessin el dret de vol pel seu espai aeri perquè hi ha la sospita que pugui haver-hi alguna persona buscada per espionatge?

Europa s’ha agenollat, una vegada més i ho continuarà fent en el futur perquè ha renunciat a una seguretat i un exercit propi i independent, davant la voluntat dels EE.UU vulnerant el dret de sobirania d’un estat com Bolívia i entrant en l’espai nacional de l’avió presidencial per defensar una causa indefensable. Tot plegat patètic, decebedor i vergonyós. No és estrany que els països de l’Amèrica Llatina estiguin més que dolguts amb el comportament dels països Europeus. No es aquesta la millor manera de fomentar les relacions econòmiques i defensar els interessos de les empreses europees al continent Hispano-americà.

Aquestes reflexions són les que em fan pensar que Catalunya, si vol ser realment independent, necessita un exèrcit fort i competent capaç de garantir la seguretat nacional en front dels abusos i dels excessos dels països més prepotents i dels EE.UU en particular. Quedi clar que no parlo d’un exercit ofensiu i agressiu per imposar res a altres països, si no d’un exercit fort per no tenir que doblegar-nos, si no ens ve de gust, a imposicions alienes amb les que no hi estem d’acord. En cas contrari serem un nou satèl·lit dels EE.UU com la resta dels països europeus acaben de demostrar en el cas Snowden i ens tocarà fer intervencions totalment contraries als nostres sentiments i convenciments.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!