Jordi Mayoral

No, aquest no és el típic escrit sobre Qatar Foundation. Els prometo que no em centraré en respondre la pregunta: el Barça precisa més diners per seguir liderant l’elit del futbol mundial? Tots ho sabem, perquè la resposta és evident: sí, com més ingressos tingui el Club millor, així podrem seguir fent créixer el model d’èxit actual, renovar als millors futbolistes, fitxar dos o tres cracs cada temporada i donar corda al model de La Masia. Per tant, el moll de l’os no és si ens agrada que el Barça tingui patrocini a la samarreta (malgrat fos en menor representivitat, Nike ja era patrocinador) i tampoc la qüestió central és si Qatar Foundation és l’esponsoritzador ideal, perquè francament no ho és i també és cert que si ens posem estupends, potser no trobaríem mai el princep blau del patrocini. 

El tema principal tampoc és si s’ha perdut el valor d’Unicef brillant al pit de les samarretes del Barça, ni tampoc rebatre fàcilment els discursos apocalítpics de Javier Faus si l’Assemblea no aprova el patrocini de Qatar: que si la pujada de carnets, que si la venda de Messi, que si la fi de la glòria. No, aquest no és el típic escrit sobre Qatar Foundation, així que em permetran que aquests debats per entretindre la massa social mentre la piloteta entra, els deixi de banda i em centri en allò cabdal i que no s’ha explicat fins avui. Som-hi, que dissabte és l’Assemblea…

Mai es pot acusar ningú sense proves i menys un culer ho pot fer al president del Barça, així que de cap manera es pot insinuar coses si no se sap la veritat, però aquest és alhora el gran problema, el quid de la qüestió: no sabem la veritat. Cal saber la veritat per la votació de dissabte i cal saber-la com a precedent pels cinc anys que resten de mandat de l’actual president. I per això cal ser ferms i clamar a Sandro Rosell que pugi el nivell i no caigui en la temptació d’apuntar-se a la tramparència de massa polítics, que actuiï i, per tant, expliqui tota la seqüència dels fets.

Per què es va arribar a un acord amb Qatar Foundation? Quines eren les altres opcions d’esponsorització, si és que algú va obrir un procés d’adjudicació amb diverses ofertes? O és que cap altra empresa del món pagaria 30 milions d’euros a l’any per patrocinar la samarreta oficial i la d’entrenament, un munt de tanques al Camp Nou, entre d’altres coses, al Club més important del planeta?

Necessitem llum en la tenebra i conèixer si l’actual junta directiva ja havia decidit posar Qatar a la samarreta abans de les eleccions de l’estiu de 2010 i, en aquell context, no ho va explicar al soci per por de perdre una presidència que tenia guanyada silenciant el pacte. Un altre punt és si tot estava ben lligat abans de l’assemblea de 2010 i ningú va dir res, per poder realitzar un acord de fets consumats poques setmanes després i votar-l’ho, ara sí, d’aquí uns dies amb tota la parsimònia.

Ara bé, sobretot, el debat més potent i clarificador més enllà de possibles silencis electoralistes, és si és cert que el Manchester United cobra 34 milions d’euros, bastant diners més que el Barça, pel patrocini de les samarretes (l’oficial i la d’entrenament). En aquest cas i tal com apunten les dades tindríem un problema greu: els dirigents de l’equip anglès tindrien més talent que els d’aquí, quan és el Barça el millor equip del món.