EGAGRÒPILES

Acostumat a veure exposicions que commemoren el centenari d’un
autor o d’un moviment literari m’ha sorprès agradablement el muntatge sobre
Quim Monzó que proposa Julià Guillamon al centre Arts Santa Mònica. Lluny dels
homenatges a posteriori, necessàriament distants, inevitablement historicistes,
aquesta exposició ofereix la possibilitat de fer una immersió en l’obra i la
trajectòria vital de l’escriptor des d’una perspectiva contemporània. I no
només perquè el context de l’obra de Monzó sigui el context polític, social i
cultural de les tres últimes dècades, sinó perquè, com escriu el propi
Guillamon, l’exposició “neix d’una llarga relació que en successives etapes ha
passat de l’admiració al coneixement i la complicitat”. I això és ben visible
en la tria dels elements expositius, que no es limita a textos, fotografies o
portades de llibres, sinó que conviden el visitant a fer una incursió als escenaris
vitals i professionals de l’autor d’El perquè de tot plegat. Dos
exemples: la recreació, com a element central, d’un bar de copes dels anys 80,
amb ampolles a punt per servir combinats, tamborets de disseny i aquell ambient
d’estratègies i excuses prèvies a les trobades sexuals de les nits urbanes, tot
plegat sota la pregunta retòrica ¿és més modern ser postmodern que no pas
modern? L’altre exemple: la possibilitat de redescobrir algunes de les
inspirades intervencions que Monzó va fer com a ‘especialista en el tema’ al
costat de Miquel Calzada en l’enyorat programa ‘Persones humanes’, espai de
culte televisiu dels 90 (per quan l’edició en DVD?). I és que les diverses
cares de Monzó (el narrador, el dissenyador gràfic, el dibuixant de tires
còmiques, l’articulista, el guionista radiofònic, el comentarista televisiu, el
cronista internacional, l’autor de l’històric discurs de Frankfurt…) són les
cares d’un personatge i un creador del nostre temps, una  mostra més de la vitalitat cultural d’aquest
racó de món. Monzó viu. I que per molts anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!