Avui és Santa Eulàlia (Laia o Lali pels amics), i comencen les festes d’hivern de Barcelona. A diferència de La Mercè (festes guiris per excel·lència), les de Santa Eulàlia són les més populars (en el sentit arrelat i tradicional del terme): passejada de les Laies, mostra de bestiari festiu, mostra de gegantons, cercavila, pastissets, correfoc,
L’altre dia comentava que la cançó, al nostre país, passa per un dels seus millors moments creatius, i ho exemplificava amb la fornada d’autors i grups que, en estils ben diversos (pop, folk, rock, blues, hip-hop, lírica, indie, protesta…), estan oferint uns productes de gran qualitat, en la nostra llengua i sense complexos. I sentenciava:
Avui que la cançó del país celebra la seva vitalitat (i l’excel·lent moment en què es troba) amb el lliurament dels premis Enderrock, em ve de gust recordar un grup com els Bars, que va desplegar tota la seva discografia la dècada passada: entre el 1989 i el 1999 (tot i que el seu recopilatori
Ahir al vepre, el programa Nydia del Canal 33 va emetre una entrevista -reportatge amb Enric Casasses, on el poeta explica i exemplifica la seva visió de la poesia com un gènre estretament lligat a l’oralitat i, per tant, a la música. “Els poemes són artefactes fònics”, diu en un moment de l’entrevista, una afirmació
El foc és un element omnipresent en el nostre calendari festiu i esdevé un nexe cultural i d’identificació popular arreu del territori: de les fogueres de Sant Joan (del Canigó a Alacant) als focs del solstici d’hivern (falles al Pirineu, fia-faia a Bagà, pi de Centelles…), dels foguerons de Sant Antoni (a Mallorca, als Ports,
L’altre dia parlava de la força del nostre panorama musical com una oportunitat per a autors i realitzadors d’audiovisuals, que aprofiten els videoclips -i la seva difusió a la xarxa- per crear, experimentar i mostrar el seu treball a un públic ampli. Això també passa amb els actors i les actrius. Més enllà del clàssic
Que la cançó*, al nostre país, passa per un dels seus millors moments creatius és tota una evidència. Només cal parar l’orella a la fornada d’autors i grups que, en estils ben diversos (indie, pop, folk, rock, blues, hip-hop, lírica, protesta…), estan oferint uns productes de gran qualitat, en la nostra llengua i sense complexos.
L’altre dia parlava de la campanya Tasta’m dient que s’havia desplegat entre novembre de 2008 i la setmana passada. Rectifico: la campanya no ha acabat. Sembla que està previst editar una cinquantena d’opuscles (dels quals, fins ara, se n’han editat tretze). Tenim tast assegurat durant unes quantes setmanes, doncs.
El passat 15 de gener vaig tenir el plaer de presentar la conversa amb Montserrat Abelló dins el cicle Els Dijous de l’Òmnium. Poeta, traductora i divulgadora de l’obra literària d’altres autores, Abelló es mostra d’allò més activa als seus 91 anys: continua escrivint, publicant, participant en actes literaris i recollint reconeixements, com el Premi
El premi Ramon Llull, el més ben dotat (econòmicament parlant) de la literatura catalana ha anat a mans de Carles Casajuana, ambaixador de l’Estat espanyol al Regne Unit. No és el primer diplomàtic que s’endinsa en el camp literari (el mateix Josep Carner va fer la carrera diplomàtica i va exercir l’ofici a diversos llocs,
Navegant per musicadepoetes.cat, un valuós recurs de la UOC que compta amb la participació, entre d’altres, de l’incombustible Miquel Pujadó, m’ha vingut al cap una reflexió sobre l’art de musicar textos. No deu ser gens fàcil, per a un músic. Perquè una cosa és fer una bona composició, amb una melodia rodona, més o menys
Tasta’m. Aquest és el nom de la iniciativa que des de novembre fins la setmana passada s’ha desplegat als transports públics del Principat i les Illes amb l’objectiu de fomentar la lectura. El programa, promogut per les conselleries de torn d’aquests dos territoris, consistia en repartir, als autobusos i a les estacions de metro i
Us heu preguntat mai si hi ha algú que es dedica a visionar les càmeres de seguretat dels caixers, els supermercats o els aparcaments subterranis? Us imagineu que aquest algú n’agafi les imatges i es dediqui a editar-les i a difondre-les per internet? Els del grup Aramateix exploten aquesta idea (i, de passada, la crítica
Diumenge vaig experimentar, de nou, el plaer de passejar entre els màxims exponents del Modernisme artístic: Casas, Rusiñol, Llimona, Utrillo, De Riquer, Homar… La col·lecció d’art modern del MNAC es mereix fer-hi cap, de tant en tant. I entre les pinzellades i els cops de cisell, El tàndem, una obra d’art d’aquelles que té la
Gràcies al bloc d’en Roger Palà he pogut tastar el nou disc de Mazoni. Concretament la cançó ‘Eufòria’. Després d’Esgarrapada i Si els dits fossin xilòfons, els dos darrers treballs editats, Mazoni torna a l’atac (i promet) amb Eufòria 5, esperança 0. Benvingut sigui. I com sempre dic (quan es tracta d’una producció del país),