Entrevista a Jordi Sargatal:”La fauna és el que dóna vida als paisatges”

"La fauna és el que dóna vida als paisatges"

Jordi Sargatal
és naturalista i director de la Fundació
Territori i Paisatge de Caixa Catalunya

(Entrevista publicada a Estris 156, juliol-agost 2007)

Coneixem prou els nostres paisatges?

Jo crec que no. Fa poc s’ha creat
l’Observatori Català del Paisatge i es comencen a fer lleis i catàlegs per
tenir-los en compte. Però fins ara no hi havia un pla general que els protegís.
També hem de tenir present que el paisatge és una cosa que canvia molt.

(Segueix…)

Així doncs, què és un paisatge?

En el fons, és l’aspecte que donem al
territori, el pentinat que li fem. Aquest any hi ha molts camps grocs perquè
s’ha plantat molta colza, altres anys el paisatge és vermell perquè hi ha blat
amb moltes roselles, podríem plantar-hi oliveres i el tornaríem d’un verd
fosc… I fa catorze mil anys, moltes valls de Catalunya eren glaceres. Per
tant, el paisatge canvia molt. Tots sabem quins paisatges ens agraden i quins
no. A vegades de manera inconscient. Però molt sovint no ens agraden si hi ha
una construcció feta amb totxos, una línia elèctrica o una carretera mal feta.
Són coses que els enlletgeixen. I cada cop tenim més consciència d’això.

Com es pot fomentar aquesta consciència?

Darrerament s’estan fent moltes iniciatives.
Ara mateix en tenim una que és aprofitar els revolts de moltes carreteres, on
la gent s’atura a descansar, per posar plafons per interpretar el paisatge. No
només que diguin: "allò és el Bassegoda, el Canigó o el Montseny",
sinó: "allò verd són fagedes, això són cultius de secà, allà comença el regadiu…".
Cada cop s’ha de fer més perquè la gent
se n’adoni del que està veient i sàpiga interpretar-ho. I en
conèixer-ho, esperem que ho apreciï i ho defensi.

Què defineix la qualitat dels paisatges?

Per a mi, una cosa important és que han de ser
vius. Hi ha paisatges molt bonics, molt ajardinats, però no hi ha papallones o
no hi sents cantar ocells. I la fauna és el que dóna vida als paisatges. A la
sabana africana, el que li dóna realment força són aquells ramats immensos de
nyus, zebres i girafes. Si vas a uns penya-segats de la Garrotxa i no hi ha
voltors i àligues volant, hi falta alguna cosa. Si vas als Ports de Beseit
sense que les cabres s’enfilin per aquelles roques, com els isards al Pirineu,
també hi falta alguna cosa. El paisatge és el mateix però està farcit, ple de
fauna, que és el que li dóna vida.

Normalment hi ha una tendència a valorar
més els indrets allunyats, exòtics, que no pas el paisatge mediterrani que ens
envolta.

Sí, és una llàstima. Tots tenim ganes de
viatjar. Però a vegades anem a un altre país per fer un trekking mentre que al
nostre hi ha llocs encara més bonics que la gent no coneix. No cal anar a
segons quins països quan pots fer la travessa de Mont-rebei, que és esplèndida,
quan la Garrotxa és plena de racons preciosos… Una de les coses que hem de
fer per intentar rebaixar la nostra despesa en CO2 és, enlloc d’anar de viatge
a la quinta forca, sortir de casa amb una motxilla i recórrer Catalunya a peu.
Hi ha un iniciativa preciosa que s’ha fet a Mataró, el Camí del Nord, que en
nou dies van al Canigó. Des de Sant Feliu de Guíxols ho fan portant sal per als
ramats fins a Núria. Val la pena aprofitar tots aquests camins que alguns
municipis i entitats senyalitzen i que la gent sàpiga que sortint de casa seva
pot anar empalmant camins i moure’s pel país. Segur que farem excursions
esplèndides que no trobaríem fent un trekking a Nova Zelanda. A més, no gastem
temps en desplaçaments ni energies fòssils.

I des de l’educació en el lleure, com es
pot incidir en la valoració i la defensa d’aquest patrimoni?

Crec que hi ha moltíssima feina a fer. Les
colònies, els campaments i les activitats de vacances o cap de setmana molt
sovint es fan a l’entorn natural. I en aquestes activitats s’hauria d’incidir
més en la fauna i la flora que hi viu, no només com a ecosistema sinó també com
a paisatge viu. Aprofitar per observar el paisatge, molt sovint intervingut per
la mà humana, i veure que no sempre ha estat així, que és una cosa canviant i
que ara també podem intervenir per millorar-lo.

Tu has passat de la mobilització en defensa
dels Aiguamolls de l’Empordà a la gestió d’una entitat com la Fundació
Territori Paisatge. Com creus que es pot fer més feina?

Per a mi, la defensa dels Aiguamolls va ser
una escola molt important a la vida. Em va donar molts dels ànims i la força
que tinc actualment. Vam parar les màquines que volien fer una urbanització i
vam fer que el Parlament aprovés una llei de protecció perquè allò fos un parc
natural. Després vaig tenir la sort i el privilegi de ser-ne el director i en
aquell moment vaig deixar la meva etapa més reivindicativa per fer de gestor i
demostrar que reivindicàvem una cosa útil: un dels primers parcs naturals de
Catalunya, que avui té 200.000 visitants l’any i és un orgull per tota la gent
de l’Empordà. Quan d’allà em van venir a buscar per crear la Fundació Territori
i Paisatge encara es va accentuar més aquesta faceta gestora. Crec que hem fet
moltíssima feina i hem demostrat amb fets que es pot gestionar el paisatge
d’una altra manera.

Afegeix un comentari

Respon a Xiruquero-kumbai Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *