EGAGRÒPILES

Em ve de gust començar una nova secció d’Egagròpiles. Fins ara he parlat de l’entorn, de bèsties, herbes, fets i indrets, però crec que m’oblidava de la part més important del que m’envolta: la bona gent. Aquella gent de la terra de qui he après i aprenc coses, aquella gent que (de passada o amb persistència) ha deixat alguna petjada en el meu camí, "en el discretíssim camí del fer i desfer de cada dia" (com va escriure Martí i Pol). En definitiva: gent que admiro.

Vull començar amb l’Alfons. L’Alfons és com una formiga. Discret però treballador. Molt treballador. Sense buscar protagonismes, sense posar-se al centre de l’escenari fa la feina dels cansats. Quan el vaig conèixer era secretari a la colla castellera de Sant Cugat, col·laborava a la Fundació per la Pau, organitzava nosequin jurament hipocràtic a la facultat de farmàcia i donava algun cop de mà allà on calia (fent d’intendent en campaments de l’agrupament, per exemple).

(Segueix…)

Ara, tot i que l’altra feina (la remunerada) no li deixa gaire temps
lliure i que s’ha implicat en l’apassionant món de compartir la vida
amb algú, no ha deixat de fer feina, d’implicar-se en l’entorn. Ara el
seu entorn ja no és el Vallès, ni la facultat de farmàcia, però no ha
trigat a trobar un projecte de barri on implicar-se de valent.

Potser per això, per aquesta capacitat de treball, vaig trobar en ell
un bon aliat. Un aliat en les utopies, però també en la certesa que,
amb il·lusió i esforç, algunes poden deixar de ser-ho. Amb ell hem
engegat projectes, hem tingut èxits (algun de molt sonat) i també hem
vist que qui molt abraça poc estreny. Però, sigui com sigui, cada cop
que parlem se n’obren de nous.

Malgrat que vivim en comarques (i a vegades en països) diferents,
malgrat que ens veiem menys del que voldria, malgrat que quan ens
veiem, immersos en la dinàmica del grup, mai tinc temps de preguntar-li com li va la
vida, sé que és allà i que va fent país. Com hi són les muntanyes encara que no les vegi, com hi és el mar i els camps de conreu que
resisteixen a l’absurditat del nostre temps. L’Alfons és un element necessari del meu entorn, algú de qui encara he d’aprendre moltes coses, començant per la humilitat, la discreció i l’efectivitat de les formigues…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!